Benvolguts associats, allò de l'Altell de l'altre dia va estar molt bé. I com que l'Aparici m'ha passat la lletra de la seva cançó, em sembla prou interessant de transcriure-la. És clar que lletra no és cançó, i el qui cantava, l'Oriol Canals, hi va posar molt de formatge.
Em sembla que la cançó és en gran part autobiogràfica, l'Aparici m'ha assegurat que es basa en experiències reals, i això fa que tot plegat sigui molt dramàtic. Alguns associats estan ben trasbalsats.
La cançó com veureu, és una mica llarga, però em sembla que val la pena:
CANÇÓ DE L'APARICI
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
no
trobo gust en el que faig,
perquè
em turmenta la qüestió:
Qui
sóc, d'on vinc i cap on vaig?
Vaig
regirant-me a la pallissa,
bocaterrosa,
de costat,
potes
amunt..., incomodíssim:
no
sé què fer amb el cap enorme,
ni
amb les orelles, estirades
perquè
no quedin sota el cap;
m'assec
a sobre d'un tauló,
falcat
com puc amb dues potes
tot
recolzant la llarga gropa
contra
el puntal de la paret,
i
acabo dret amunt i avall
damunt
les soles de metall,
escarbotant
les llosses dures
del
ventilat terrabastall....
Apa,
dormiu que jo me'n vaig,
se'm
fa petit aquest hostal,
a
veure si voltant pel món
i
canviant de ministeri
trobo
la fi d'aquest misteri,
perquè
estic molt assedegat
de
sapiència
i
la voldria beure a raig.
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
no
trobo gust en el que faig,
perquè
em turmenta la qüestió:
Qui
sóc, d'on vinc i cap on vaig?
Me
n'he anat a la ciutat,
perquè
és un lloc, això m'han dit,
on
hi ha el més bo i més exquisit.
Primerament,
per ser discret
i
passar desapercebut,
perquè
tothom va ben tapat,
m'he
procurat un bon vestit;
i
m'he banyat a la banyera,
i
perfumat a la manera
de
les persones presumides...,
i
ben lligades i a la mida,
les
sabates en els peus,
entre
els humans m'he barrejat.
I
amunt i avall, i avall i amunt,
per
avingudes i carrers,
entre
edificis imponents,
tot
és polit i aprofitat,
cada
teulada té un terrat,
hi
ha molt soroll i moviment,
tothom
treballa de valent;
i
avall i amunt i amunt i avall,
més
que un passeig allò és un ball
vertiginós,
tan estrident
que
se m'escapen els detalls.
Jo
que sóc lent, però tinc talent,
a
poca poc vaig entenent
del
formiguer el funcionament,
que
sobretot, principalment,
i
resumint el que he entès:
cal
oblidar que sóc pagès
i
seguir les indicacions
ben
il·lustrades als plafons:
ara
quiet, ja pots passar,
en
aquest lloc no es pot menjar,
aquí
silenci i treballar,
ara
dormir, ara folgar...,
i
sobretot, l'ordre prescriu,
que
cada cosa té el seu niu,
si
vols fer un riu,
a
l'urinari et cal anar.
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
no
trobo gust en el que faig,
perquè
em turmenta la qüestió:
Qui
sóc, d'on vinc i cap on vaig?
Els camps són
erms, ben cimentats,
enlloc
no hi ha ordi ni blat,
ni
les verdures de cap prat,
menjo
només, mig d'amagat,
en
els parterres que hi ha als parcs,
i
ja fa dies que la gana
em
fa pessics en el ventrell...
Llavors
m'he dit: estic cansat
de
caminar contra corrent,
faré
el mateix que fa la gent!
Ja
sóc davant d'un restaurant,
posats
a anar, trio el més gran,
és
pler de gent que van menjant,
i
allà he tingut un fort espant!
Ai
conill Gili!, ai conill Gili!,
t'hagués
donat el meu auxili!
Què
fas a dins de la cassola
empastifat
d'oli roent
amb
farigola entre les dents?
I
el gras Pigat i la Grassona,
n'han
demanat moltes persones...:
a
les graelles, transformats
en
miserables botifarres,
entre
traguets de suc de parra,
sou
la delera dels ganuts...
I
aquell d'allà, ai quin ensurt!,
¿no
és el gall dindi, en Pericot?,
que
ja ha pagat el seu escot...:
ell
que era sempre el més trempat!,
amb
quina cara d'amoïnat,
en
el trinxant del menjador!,
junta
els palmells per l'oració?
I
m'he sentit un xic violent
de
retrobar la meva gent
en
un lloc tan desavinent.
No
sóc caníbal, ni homicida,
i
encara menys un fratricida,
i
a més a més amb l'espectacle
se
m'ha encongit el receptacle,
i
demano en els cambrers
per
endolcir tanta amargor
i
perquè estic com una esponja:
suc
de taronja,
i
un bol de préssec amb almívar.
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
no
trobo gust en el que faig,
perquè
em turmenta la qüestió:
Qui
sóc, d'on vinc i cap on vaig?
Una
assistenta social,
un
pedagog i un manescal
i
tot un munt de personal
del
patracol municipal,
m'han
assegut en una escola.
M'hi
sento un xic encaixonat,
els
altres nens no fan bondat,
riuen
de mi, per les orelles,
que
diuen són descomunals,
però
jo no em deixo atropellar...,
i
a més de dos he fet callar!
Em
trobo força desplaçat,
malenconia,
avorriment,
ois!,
la nyonya decadent,
van
dominant la meva ment;
les
classes són un desgavell,
tothom
xerra pels descosits,
el
més Bon Jan és un bandit,
i
jo no puc reconcentrar-me
en
la qüestió filosofal...
Llavors
l'equip municipal,
perquè
el meu cas és d'interès,
em
fan preguntes magistrals
i
m'estudien al detall;
en
mi han gastat un dineral,
i
finalment, sembla que troben
quin
és l'origen del meu mal:
diuen
que estic acomplexat.
I
sense mandra ni demora,
m'han
estirat en un quiròfan,
veig
arribar la meva hora:
ai
les orelles!, la doctora
fa
el molinet amb les tisores!
I
si no fos perquè he saltat,
i
encara corro desbocat
com
un orat,
me
les haurien escapçat.
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
no
trobo gust en el que faig,
perquè
em turmenta la qüestió:
Qui
sóc, d'on vinc i cap on vaig?
Ara
he tingut una pensada,
com
més hi penso més m'agrada:
obrir
el meu cor al senyor Pere,
home
instruït i molt astut,
és
el porter de l'Institut
de
l'Aflicció Filosofal.
Ho
porto a terme tot seguit,
ja
no té espera el meu neguit,
i
això m'ha dit el senyor Pere
amb
gravetat, alçant un dit:
Tu
ets un burro català,
el
burro estrella: el guarà;
un
animal tan assenyat, tan assenyat...,
que
ja va néixer ensenyat!
tant
si fa calda com si neva,
tothom
et vol de convidat
a
casa seva.
I
quan vols ajudar en alguna coseta, desparar taula, fer-te el llit, fregar els
plats, prendre una escombra per fer net, o treure ni que sigui la pols oportunista
dels mobles del saló, et diuen: “No cal que facis
res, de cap manera! Quin privilegi tenir-te a casa nostra!”. I et porten al
llit perquè descansis, i t’amanyaguen i et canten i t’acotxen
Ai
tra-la-rà!, ai tra-la-rà!,
jo
sóc un burro català,
el
burro estrella, el guarà,
un
animal tan assenyat, tan assenyat,
que
ja va néixer ensenyat.
Tan
si fa calda com si neva,
tothom
em vol de convidat
a casa seva.
Jo
que em tenia per atziac
i
sempre anava enyoradís...,
si
és evident, és evident, és evident que sóc feliç!
Això
del viure és un pastís.
Ai, quin final tan
pler d’encís!
Quan
el desembre és arribat
i
miro els camps encarcarats,
o
si ja som al mes de maig
i
amb rams de flors guarneixo el bast,
o
ve l'estiu atrafegat
amb
la feinada que hi ha al mas,
o
quan s'adorm a bosc el faig,
trobo
molt gust en el que faig,
no
hi ha problema ni qüestió:
ja
sé qui sóc, ja sé d’on vinc, ja sé on vaig!
6 comentaris:
Voldria agrair al President que hagi publicat la meva cançó i que d'aquesta manera tan desinteressada contribueixi en els difícils començaments de la meva carrera musical. Gràcies President.
Amb tot, també m'agradaria de precisar, per evitar equívocs enutjosos en relació a la meva nissaga, equívocs que en el passat han sovintejat i que caldria que mai més no es tornessin a repetir..., deia que m'agradaria de precisar que els burros catalans tenim algunes qualitats d'intel·ligència i bon gust, i no som precisament gaire messells; i resumeixo que de cap de les maneres no és el mateix un burro català que un català burro!
El que vull dir és que jo de burro no en tinc ni un pèl.
Allà on diu resumeixo volia dir presumeixo. I de pèls encara me'n queden uns quants. Perdoneu però aquests dies estic una mica emboirat. Em sembla que tinc el grip, el grip A. Algú sap d'un ase calb? Pensar massa fa caure els cabells, i des que estic amb els humans, que no faig altra cosa. Aquí la vida s'ha convertit en una mena d'examen de consciència, tot és comptat i debatut. Però potser tot això són coses meves...
Suu i tinc fret, com en Lòmov quan demanava la mà de Natàlia Stepànovna, i tremolo com si m'anés a examinar...
He llegit aquest poema de l'Aparici i m'a agradat molt. no coneixia aquest blog, i felicito l'Associació dels Amics de la Migdiada. A veure quan veniu per la Terra Alta a fer això del romanç de l'Ambròs i si ens feu una visita sereu ben rebuts.
Jaume
Vindrem, vindrem a la Terra Alta! No sé quan, però vindrem!
L'Aparici, el meu representat, em demana si el camí fa molta pujada. És clar, se'n recorda de la seva època de traginer. Però jo li he dit:
Aparici, per favor, a veure si riurem, que no som a l'època dels supersònics?
Aparici, estàs al centre del melic! Però amb aquesta canço tan llarga, tot el bloc de la migdiada ha anat cap avall i ha desaparegut. Ai! el disseny dels blocs el va fer Nostre Senyor com la vida, com la vida de cada dia!...quan una cosa ocupa molt espai, desapareix el temps.
Publica un comentari a l'entrada