divendres, 13 de novembre del 2009

LA CANÇÓ DE L'APARICI


Benvolguts associats, allò de l'Altell de l'altre dia va estar molt bé. I com que l'Aparici m'ha passat la lletra de la seva cançó, em sembla prou interessant de transcriure-la. És clar que lletra no és cançó, i el qui cantava, l'Oriol Canals, hi va posar molt de formatge.
Em sembla que la cançó és en gran part autobiogràfica, l'Aparici m'ha assegurat que es basa en experiències reals, i això fa que tot plegat sigui molt dramàtic. Alguns associats estan ben trasbalsats.
La cançó com veureu, és una mica llarga, però em sembla que val la pena:


CANÇÓ DE L'APARICI


            Quan el desembre és arribat
            i miro els camps encarcarats,
            o si ja som al mes de maig
            i amb rams de flors guarneixo el bast,
            o ve l'estiu atrafegat
            amb la feinada que hi ha al mas,
            o quan s'adorm a bosc el faig,
            no trobo gust en el que faig,
            perquè em turmenta la qüestió:
            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

            Vaig regirant-me a la pallissa,
            bocaterrosa, de costat,
            potes amunt..., incomodíssim:
            no sé què fer amb el cap enorme,
            ni amb les orelles, estirades
            perquè no quedin sota el cap;
            m'assec a sobre d'un tauló,
            falcat com puc amb dues potes
            tot recolzant la llarga gropa
            contra el puntal de la paret,
            i acabo dret amunt i avall
            damunt les soles de metall,
            escarbotant les llosses dures
            del ventilat terrabastall....
            Apa, dormiu que jo me'n vaig,
            se'm fa petit aquest hostal,
            a veure si voltant pel món
            i canviant de ministeri
            trobo la fi d'aquest misteri,
            perquè estic molt assedegat
            de sapiència
            i la voldria beure a raig.

            Quan el desembre és arribat
            i miro els camps encarcarats,
            o si ja som al mes de maig
            i amb rams de flors guarneixo el bast,
            o ve l'estiu atrafegat
            amb la feinada que hi ha al mas,
            o quan s'adorm a bosc el faig,
            no trobo gust en el que faig,
            perquè em turmenta la qüestió:
            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

            Me n'he anat a la ciutat,
            perquè és un lloc, això m'han dit,
            on hi ha el més bo i més exquisit.
            Primerament, per ser discret
            i passar desapercebut,
            perquè tothom va ben tapat,
            m'he procurat un bon vestit;
            i m'he banyat a la banyera,
            i perfumat a la manera
            de les persones presumides...,
            i ben lligades i a la mida,
            les sabates en els peus,
            entre els humans m'he barrejat.
            I amunt i avall, i avall i amunt,
            per avingudes i carrers,
            entre edificis imponents,
            tot és polit i aprofitat,
            cada teulada té un terrat,
            hi ha molt soroll i moviment,
            tothom treballa de valent;
            i avall i amunt i amunt i avall,
            més que un passeig allò és un ball
            vertiginós, tan estrident
            que se m'escapen els detalls.
            Jo que sóc lent, però tinc talent,
            a poca poc vaig entenent
            del formiguer el funcionament,
            que sobretot, principalment,
            i resumint el que he entès:
            cal oblidar que sóc pagès
            i seguir les indicacions
            ben il·lustrades als plafons:
            ara quiet, ja pots passar,
            en aquest lloc no es pot menjar,
            aquí silenci i treballar,
            ara dormir, ara folgar...,
            i sobretot, l'ordre prescriu,
            que cada cosa té el seu niu,
            si vols fer un riu,
            a l'urinari et cal anar.

            Quan el desembre és arribat
            i miro els camps encarcarats,
            o si ja som al mes de maig
            i amb rams de flors guarneixo el bast,
            o ve l'estiu atrafegat
            amb la feinada que hi ha al mas,
            o quan s'adorm a bosc el faig,
            no trobo gust en el que faig,
            perquè em turmenta la qüestió:
            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?



           

Els camps són erms, ben cimentats,  
            enlloc no hi ha ordi ni blat,
            ni les verdures de cap prat,
            menjo només, mig d'amagat,
            en els parterres que hi ha als parcs,
            i ja fa dies que la gana
            em fa pessics en el ventrell...
            Llavors m'he dit: estic cansat
            de caminar contra corrent,
            faré el mateix que fa la gent!
            Ja sóc davant d'un restaurant,
            posats a anar, trio el més gran,
            és pler de gent que van menjant,
            i allà he tingut un fort espant!
            Ai conill Gili!, ai conill Gili!,
            t'hagués donat el meu auxili!
            Què fas a dins de la cassola
            empastifat d'oli roent
            amb farigola entre les dents?
            I el gras Pigat i la Grassona,
            n'han demanat moltes persones...:
            a les graelles, transformats
            en miserables botifarres,
            entre traguets de suc de parra,
            sou la delera dels ganuts...
            I aquell d'allà, ai quin ensurt!,
            ¿no és el gall dindi, en Pericot?,
            que ja ha pagat el seu escot...:
            ell que era sempre el més trempat!,
            amb quina cara d'amoïnat,
            en el trinxant del menjador!,
            junta els palmells per l'oració?
            I m'he sentit un xic violent
            de retrobar la meva gent
            en un lloc tan desavinent.
            No sóc caníbal, ni homicida,
            i encara menys un fratricida,
            i a més a més amb l'espectacle
            se m'ha encongit el receptacle,
            i demano en els cambrers
            per endolcir tanta amargor
            i perquè estic com una esponja:
            suc de taronja,
            i un bol de préssec amb almívar.

           




            Quan el desembre és arribat
            i miro els camps encarcarats,
            o si ja som al mes de maig
            i amb rams de flors guarneixo el bast,
            o ve l'estiu atrafegat
            amb la feinada que hi ha al mas,
            o quan s'adorm a bosc el faig,
            no trobo gust en el que faig,
            perquè em turmenta la qüestió:
            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?


            Una assistenta social,
            un pedagog i un manescal
            i tot un munt de personal
            del patracol municipal,
            m'han assegut en una escola.
            M'hi sento un xic encaixonat,
            els altres nens no fan bondat,
            riuen de mi, per les orelles,
            que diuen són descomunals,
            però jo no em deixo atropellar...,
            i a més de dos he fet callar!
            Em trobo força desplaçat,
            malenconia, avorriment,
            ois!, la nyonya decadent,
            van dominant la meva ment;
            les classes són un desgavell,
            tothom xerra pels descosits,
            el més Bon Jan és un bandit,
            i jo no puc reconcentrar-me
            en la qüestió filosofal...
            Llavors l'equip municipal,
            perquè el meu cas és d'interès,
            em fan preguntes magistrals
            i m'estudien al detall;
            en mi han gastat un dineral,
            i finalment, sembla que troben
            quin és l'origen del meu mal:
            diuen que estic acomplexat.
            I sense mandra ni demora,
            m'han estirat en un quiròfan,
            veig arribar la meva hora:
            ai les orelles!, la doctora
            fa el molinet amb les tisores!
            I si no fos perquè he saltat,
            i encara corro desbocat
            com un orat,
            me les haurien escapçat.




            Quan el desembre és arribat
            i miro els camps encarcarats,
            o si ja som al mes de maig
            i amb rams de flors guarneixo el bast,
            o ve l'estiu atrafegat
            amb la feinada que hi ha al mas,
            o quan s'adorm a bosc el faig,
            no trobo gust en el que faig,
            perquè em turmenta la qüestió:
            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

           
            Ara he tingut una pensada,
            com més hi penso més m'agrada:
            obrir el meu cor al senyor Pere,
            home instruït i molt astut,
            és el porter de l'Institut
            de l'Aflicció Filosofal.
            Ho porto a terme tot seguit,
            ja no té espera el meu neguit,
            i això m'ha dit el senyor Pere
            amb gravetat, alçant un dit:

            Tu ets un burro català,
            el burro estrella: el guarà;
            un animal tan assenyat, tan assenyat...,
            que ja va néixer ensenyat!
            tant si fa calda com si neva,
            tothom et vol de convidat
            a casa seva.
            I quan vols ajudar en alguna coseta, desparar taula, fer-te el llit, fregar els plats, prendre una escombra per fer net, o treure ni que sigui la pols oportunista dels mobles del saló, et diuen:No cal que facis res, de cap manera! Quin privilegi tenir-te a casa nostra!”. I et porten al llit perquè descansis, i t’amanyaguen i et canten i  t’acotxen  

            Ai tra-la-rà!, ai tra-la-rà!,
            jo sóc un burro català,
            el burro estrella, el guarà,
            un animal tan assenyat, tan assenyat,
            que ja va néixer ensenyat.
            Tan si fa calda com si neva,
            tothom em vol de convidat
a casa seva.

            Jo que em tenia per atziac
            i sempre anava enyoradís...,
            si és evident, és evident, és evident que sóc feliç!
            Això del viure és un pastís.
Ai, quin final tan pler d’encís!

            Quan el desembre és arribat
            i miro els camps encarcarats,
            o si ja som al mes de maig
            i amb rams de flors guarneixo el bast,
            o ve l'estiu atrafegat
            amb la feinada que hi ha al mas,
            o quan s'adorm a bosc el faig,
            trobo molt gust en el que faig,
            no hi ha problema ni qüestió:
            ja sé qui sóc, ja sé d’on vinc, ja sé on vaig!


6 comentaris:

Aparici ha dit...

Voldria agrair al President que hagi publicat la meva cançó i que d'aquesta manera tan desinteressada contribueixi en els difícils començaments de la meva carrera musical. Gràcies President.
Amb tot, també m'agradaria de precisar, per evitar equívocs enutjosos en relació a la meva nissaga, equívocs que en el passat han sovintejat i que caldria que mai més no es tornessin a repetir..., deia que m'agradaria de precisar que els burros catalans tenim algunes qualitats d'intel·ligència i bon gust, i no som precisament gaire messells; i resumeixo que de cap de les maneres no és el mateix un burro català que un català burro!

Aparici ha dit...

El que vull dir és que jo de burro no en tinc ni un pèl.

Aparici ha dit...

Allà on diu resumeixo volia dir presumeixo. I de pèls encara me'n queden uns quants. Perdoneu però aquests dies estic una mica emboirat. Em sembla que tinc el grip, el grip A. Algú sap d'un ase calb? Pensar massa fa caure els cabells, i des que estic amb els humans, que no faig altra cosa. Aquí la vida s'ha convertit en una mena d'examen de consciència, tot és comptat i debatut. Però potser tot això són coses meves...
Suu i tinc fret, com en Lòmov quan demanava la mà de Natàlia Stepànovna, i tremolo com si m'anés a examinar...

Anònim ha dit...

He llegit aquest poema de l'Aparici i m'a agradat molt. no coneixia aquest blog, i felicito l'Associació dels Amics de la Migdiada. A veure quan veniu per la Terra Alta a fer això del romanç de l'Ambròs i si ens feu una visita sereu ben rebuts.
Jaume

El Doctor ha dit...

Vindrem, vindrem a la Terra Alta! No sé quan, però vindrem!
L'Aparici, el meu representat, em demana si el camí fa molta pujada. És clar, se'n recorda de la seva època de traginer. Però jo li he dit:
Aparici, per favor, a veure si riurem, que no som a l'època dels supersònics?

Filòsop ha dit...

Aparici, estàs al centre del melic! Però amb aquesta canço tan llarga, tot el bloc de la migdiada ha anat cap avall i ha desaparegut. Ai! el disseny dels blocs el va fer Nostre Senyor com la vida, com la vida de cada dia!...quan una cosa ocupa molt espai, desapareix el temps.