L'entrepà, les arengades i en Pollastret, segons en Carles Hac Mor

L'Altre dia, passejant per la ciutat de Barcelona, vaig descobrir un antre prou peculiar que porta el nom d'Horiginal. Em van dir que sovint hi reciten poetes.
-Sí, sí, poetes -els vaig dir-. Però es pot sopar?
Hi presentaven un llibre, l'Entrepà, de Salvador Giralt, i m'hi vaig quedar una estona.
El senyor Carles Hac Mor en feia la presentació, escolteu:

En Salvador Giralt, l'autor del "L'entrepà", el llibre de "Labreu" que presentem avui, sempre riu per sota el nas, i, per tant, "L'entrepà" és una novel·la escrita tot rient per sota el nas.

Moltes de les novel·les que s'escriuen avui, no pas totes, són escrites sense riure gens o bé rient per sobre el nas, que és una cosa ben difícil, o impossible, aquesta de riure o escriure per damunt del nas. Per això no fan riure, aquestes novel·les, amb el benentès que una novel·la no necessàriament ha de fer riure, pot fer plorar, posem per cas, i no pas per això ha de ser més bona o més dolenta que les que fan riure per sota o per sobre del nas. Vull dir que això de riure o no riure bo i llegint pot ser interessant o no gens interessant.

En el cas de "L'entrepà", el fet d'haver estat escrita tot rient per sota el nas fa que el lector, en llegir-la i en pensar-hi havent-la llegit, no pari de riure per sota el nas i, això també, amb grans riallades intermitents que afecten tant el nas com tota la cara i fins i tot el cos, per allò de recargolar-se de riure.

Ara bé, com que a vegades l'humor té mala premsa, i sovint és valora més la seriositat que no pas la jocositat, val a dir que "L'entrepà", entre moltes altres coses, és una lliçó ben seriosa de sornegueria (que és l'art de riure per sota el nas). És, "L'entrepà", un tractat rigorós i àdhuc acadèmic, de saviesa sorneguera, de sorna intel·ligent, entesa la sorna com una variant àcrata i popular de la ironia, inclosa la ironia socràtica.

En aquest sentit, "L'entrepà" és una novel·la antiplatònica. M'explico: com que Plató, als diàlegs socràtics, no para d'utilitzar el procediment interrogatori amb el qual Sòcrates va fent preguntes que de seguida ens fan morir de riure, ens és llegut de qualificar Plató de grandíssim autor còmic, comparable als Germans Marx.

En Salvador Giralt, en canvi, a "L'entrepà", no interroga, com Plató i Sòcrates, sinó que contínuament va donant respostes, i per aquest motiu la seva novel·la pot ser qualificada d'antiplatònica i, per descomptat, d'antisocràtica, i, per contra, s'hi pot rastrejar la influència, segurament inconscient, d'en Milà i Fontanals i d'en Pompeu Gener (més conegut amb el diminutiu de Peius), els quals, cadascun dels dos amb la seva tonada, predicaven la resposta encara que no hi hagués pregunta. La qüestió, venien a dir tots dos, és donar respostes, sobretot sense haver-se fet cap pregunta.

En Francesc Pujols anomenava en Milà i en Peius Mestres de l'arengada, i ja veurem perquè.

El cas és que en Salvador Giralt va viure sis anys, durant els 80, a Manresa, i voltava força per "L'entrepà", un tuguri molt peculiar, que té una certa relació, contraposada, amb el bar "L'entrepà" de la novel·la homònima. Tot sovint, a aquell catau de Manresa hi anava en Pollastret, el protagonista d'aquesta novel·la. Allí, segons en Giralt, feien uns entrepans absolutament immenjables, que són ben bé el contrari dels entrepans del bar "L'entrepà" de la novel·la, els quals són tant i tant bons que en Pollastret els dedica quasi tots els seus poemes.

I bé, jo hi vaig ser una vegada, a "L'entrepà" de Manresa, un dia que vaig anar a aquesta ciutat a visitar la cova de Sant Ignasi. I recordo com si fos ara que m'hi van donar un entrepà d'arengada. No es podia triar, en aquell antre; si volies menjar et donaven el que els amos decidien d'acord amb el seu precari rebost. Aquell entrepà d'arengada consistia en un llengüet ja força sec i tallat per la meitat, i sense tomàquet, ni oli ni res, només el pa, dur, i a dins una arengada sencera, molt rònega, que el client havia d'esmicolar amb els dits, que quedaven tots empastifats.

Aquell entrepà d'arengada de Manresa potser no el va tastar mai en Salvador Giralt, i segurament per això, i perquè era una menja veritablement incomestible, no hi és entre els molts entrepans que surten a la seva novel·la, però plana per damunt de totes les pàgines del llibre.

Perquè aquell entrepà d'arengada manresana, tan difícil de pair, era un homenatge a en Milà i Fontanals i a la seva cèlebre arengada.

En Milà vivia en un pis –aquí, a Barcelona, a la plaça Universitat– on el desori era descomunal, tal com explica en Josep Maria de Sagarra a les seves memòries. Els llibres s'hi amuntegaven pertot arreu entre piles de roba bruta i munts de coques de Vilafranca del Penedès, d'on era en Milà i Fontanals, el patriarca de la la Renaixença catalana, i als racons del pis s'hi arremolinaven les arengades d'Arenys de Mar que li enviava periòdicament una tieta seva.

Una vegada, en Peius, en Pompeu Gener, que era molt més jove que no en Milà, li va deixar, a aquest, un llibre d'en Rubió i Ors –una altra patum de la Renaixença–, i quan al cap d'un temps en Milà va tornar el llibre a en Peius, aquest es va trobar que, com a punt de lectura, hi havia una arengada, que, naturalment, havia tacat unes quantes pàgines.

D'altra banda, en Milà i Fontanals regalava moltes arengades a en Peius, i en Francesc Pujols conta com aquest, algunes nits, al mític bar "La punyalada", sopava, amb ganivet i forquilla i amb maneres ben refinades, una arengada i una presa de xocolata, que igualment tallava amb ganivet i forquilla. Això no surt a la novel·la d'en Giralt, però hi podia haver sortit.

El que sí que hi ha, a la novel·la "L'entrepà", és un passatge en què un parell d'arengades –sí, un parell d'arengades– discuteixen sobre unes apreciacions d'en Pollastret sobre el llibre de Milà i Fontanals "Observacions sobre la poesia popular".

Tanmateix, aquest passatge tan original no es pot llegir, perquè, al llibre, hi és en forma d'el·lipsi, o sigui, hi és però no es veu. Es tracta, doncs, aquesta el·lipsi, d'una de les manifestacions més subtils, sublims i subliminals de la sornegueria giraltiana. A ningú no se li havia ocorregut, abans d'en Salvador Giralt, de fer una el·lipsi tan agosarada en literatura, de fer constar una situació que no es pot llegir perquè no hi és.

El protagonista de la novel·la, en Pollastret, és un eminent poeta popular, com tot seguit podreu comprovar (perquè se'n recitaran alguns poemes). Com hem comentat, en Salvador Giralt va conèixer en Pollastret al bar "L'entrepà" de Manresa, on en Pollastret escrivia els seus versos en qualsevol paper que trobava a mà, sobretot tovallons de paper, sempre molt usats, bruts i pudents, perquè a "L'entrepà" només canviaven els tovallons un cop la setmana, de manera que dijous ja eren tan llefardosos, fastigosos i fètids, que tothom, per no eixugar-se amb aquelles porqueries pestilents, hi portava els tovallons de casa seva. Enmig d'aquells papers tacats de greixum i de baves de tants comensals, es veu que els poemes d'en Pollastret brillaven, en mots d'ell mateix, "com perles afrodisíaques".

Diu en Salvador Giralt que va pensant a recomposar els pergamins d'en Pollastret, és a dir, els tovallons, amb versos seus, d'en Pollastret, moltes vegades incomplets i gairebé illegibles, i així en faria un recull. Són, en general, poemes dedicats als entrepans.

Per acabar, i per esperonar-vos a llegir "L'entrepà", us llegiré l'índex de la novel·la, que conforma dos poemes no pas d'en Pollastret, sinó d'en Salvador Giralt. Són dos poemes involuntaris. Sóc jo (l'autor, en Salvador Giralt, no hi havia caigut) qui ha descobert que l'índex són dos poemes que, com a bon índex, resumeixen un aspecte del llibre. (Ho hauria de llegir tot rient per sota el nas, però no sé si ho sabré fer).

ÍNDEX

PRIMERA PART

Els dies benaurats

Un regal molt especial

La font del Paretó

Una conversa

El borinot

L'actriu

En terres de ningú

SEGONA PART

En el sender dels entrepans

La carta

Els cambrers

La Daisy

Un estiu molt complicat

Mar plana

Mar de fons

Les pistoles

Fi

El Robespierre, entrepà de truita a la francesa amb un lleuger escapçament a la capçalera

Benvolguts, amb molt de treball i esforç, he aconseguit de restablir el que em sembla és un dels més interessants poemes del Pollastret, el Maximilien-François-Marie-Isidore de Robespierre, o altrament dit, "entrepà de truita a la francesa". Aquí us el lliuro, sortit directament del meu teclat; una aguda reflexió sobre les limitacions del poder, i els seu perills. Que estigueu bons.

Maximilien-François-Marie-Isidore de Robespierre

(entrepà de truita a la francesa amb un lleuger escapçament a la capçalera)

Aquí tenim en Robespierre,

un home fi i cultivat,

d'esperit despert,

a qui agrada saludar

la distingida concurrència

amb protocol estudiat;

inclina als peus, complimentós,

la testa altiva,

i diu amb veu enrogallada:

“Estigueu bons, sigueu sencers,

no passeu ànsia,

pel que vulgueu, en confiance,

ara treballo de cuiner.”

Tallava testes a desdir

fins gairebé abans d'ahir,

però quan es va acabar la festa

es va tornar persona honesta.

El trobareu prop dels fogons

potser amb els ulls enyoradissos

d'aquells bons temps rodoladissos,

però tanmateix,

per fer passar l'ensopiment,

el seu enginy sempre amatent

a produir una sorpresa,

acaba d'inventar

la truita a la francesa.

Un parell d'ous molt ben triats,

ben debatuts i remenats,

un pols de sal per donar gust;

oli d'oliva, però ben just,

i la paella en el seu lloc,

damunt del foc.

Quan sentis l'oli fer rum-rum

i que treu fum,

no pots badar, sense trigança

-talment et fessin rei de França!-,

aboca prest l'esgrogueït

en aquell fons arrodonit.

Un tel ben prim es va engreixant...,

el groc es torna més brillant...,

sobre el fons noir un edredon...

que va llevant, que va llevant

(talment al prat, le papillon

es va esbargint,

movent amb gràcia els alerons).

Volta per aquí, volta per allà

-hi fa bonic el teu xiular!-,

amb la forquilla, embolicant,

com un vailet saltataulells

atrafegat a fer fardells.

I el parell d'ous tan ben tractats

-tothom ho sap, són delicats
el batibull els té baldats-,
van murmurant...:

“Acotxa un poc!; acotxa un poc!,

però que no ens punxi el forquillot!”

Ara atenció que arriba el risc,

i no s'hi val a fer el badoc;

la capitomba és a barrisc:

després del triple salt mortal

cal entomar-la dintre el llit!;

i sacsejar amb suavitat,

que pugui dir: “Quin benestar,

que bé que em moc,

era veritat que és un bon coc!”

I en posar al plat, i apagar el foc,
el darrer toc.

I tot això qui ho fa millor

que el savoir faire

d'en Robespierre?

Tallava testes a desdir

fins gairebé abans d'ahir,

però quan es va acabar la festa

es va tornar persona honesta.

El trobareu prop dels fogons

potser amb els ulls enyoradissos

d'aquells bons temps rodoladissos,

però tanmateix,

per fer passar l'ensopiment,

el seu enginy sempre amatent

a produir una sorpresa,

acaba d'inventar

la truita a la francesa.

El Pollastret, un poeta de Manresa

No en sé gran cosa, del Pollastret, gairebé res; i tampoc no sé si encara és entre nosaltres,  o ja pastura a les ribes del més enllà. El vaig conèixer quan vivia a Manresa, a vegades coincidíem a l'Entrepà, un antre de mala mort situat a la part més vella de la ciutat. Per què hi anava? No ho sé. Hi anava sovint, i a la llarga hi vaig passar moltes estones. Gairebé sempre trobava el Pollastret assegut en una taula -la seva taula particular, la taula del fons-, amb alguna beguda espirituosa i una caliquenya apagada a la boca o als dits. Erràtic, enginyós, inadaptat, però sobretot malparit i un grandíssim poeta; sí un grandíssim poeta tot i el diminutiu que el distingia i que, dit sigui de passada, li esqueia d'allò més bé. Allà en el seu racó escrivia els seus versos i les seves pensades en els tovallons de paper del mateix bar.
 L'altre dia, en endreçar un armari en vaig trobar uns quants d'aquells papers, i m'ha semblat que valdria la pena donar-los a conèixer. Si més no com un petit homenatge a la nostra trobada, a les nostres converses, als nostres deliris, als nostres brindis.
Accepta aquest petit homenatge, va per tu Pollastret!, siguis on siguis!; amb la recança, ai, que la meva paciència no va estar a l'alçada del teu enginy.

En aquell bar, els entrepans eren batejats pel Pollastret amb noms curiosíssims (segons un encàrrec encara més curiosíssim de l'amo del bar). L'entrepà de calamars a la romana (absolutament infame, immenjable) rebia el nom de Vaticà.

Això no és una barqueta

que va pel mar?, una estoneta,

i en arribar, llonguet, llongueta,

a un bar de la Barceloneta,

per no patir cap sotragada

(no passés mai, ni una vegada!),

i perquè és fleuma però inquieta,

diu als d'abord -l'Escuradents

i el Crostó de dors reumàtic-:

ei, mariners, sigueu simpàtics

i protegiu-me amb bons neumàtics!

La fumerola d'un cigar,

per un caprici de l'atzar,

a la tum-tum, patam-patum,

fa un zeppelin de poc volum

amb una anella al seu damunt.

El fumador de negres dents,

que prou coneix el cost del fum,

d'una ventada displicent

desfà el miratge tot dient:

ah, pensament!,

m'has despertat el sentiment

de prendre calamars calents!

Si la farina hi és en capes

primes daurades i cruixents

que carrisquegen a les dents,

si el pa és tou com el sofà

que hi ha al saló del benestar

on els coixins se'n van endins

com nuvolets, com nuvolins;

si el cuiner i la cuinera,

delicadíssims,

saben fregir a la manera

dels del Kentuchy Fried Chicken;

llavors...

tampoc no cal que ens embranquem

en un viatge cap a Roma

allà on viu el Papa gran,

el Papa sant

que obre el balcó de tant en tant,

per sentir dir,

en infal·lible i dolç llatí:

Caro bambini,
non sono coroni, non sono diademi,
sono calamari a la romana!

Memòries del subsòl de Fiòdor M. Dostoievski. El mal de queixal i els gemecs de les persones civilitzades

Sempre que tornem a Fiòdor M. Dostoievski ens sorprèn que és tan excessiu. Una succés insignificant, banal, com el mal de queixal..., i ja veureu la que organitza. Però, ara que hi penso, tampoc no és tan insignificant, perquè si l'heu patit...; i a la seva època arrencaven els queixals amb estenalles i l'analgèssic per excel·lència era una bon glop d'aiguardent (o potser això que en diu els wagensheims?). Escolteu com parla a les Memòries del subsòl dels gemecs dels europeus civilitzats del segle XIX:

Ha, ha, ha! Si continueu així acabareu trobant plaer en el mal de queixals! -proferireu amb una rialla.
-I què? També hi ha plaer en el mal de queixals -respondré jo-. A mi em van fer mal els queixals durant un mes sencer; sé de què parlo. En aquest cas, naturalment, l'ennuig no és callat sinó gemegaire; però els gemecs no són sincers, són gemecs maliciosos, i tot se centra en la malícia. Aquests gemecs expressen el plaer de la persona que sofreix; si no hi trobés plaer deixaria de gemegar. Acabo de trobar un bon exemple, sí senyors, i miraré de desenvolupar-lo. Aquests gemecs expressen, en primer lloc, la inutilitat del vostre dolor, tan humiliant per a la vostra consciència; expressen totes les lleis de la naturalesa, que us importen un rave, és cert, però a causa de les quals esteu sofrint, mentre que ella no pateix. Pels gemecs sou conscients que no hi ha un enemic, però que el dolor existeix; sou conscients que malgrat tots els Wagenheims possibles, sou completament esclaus de les vostres dents; si algú ho vol, els queixals deixaran de fer-vos mal, però si no ho vol, us turmentaran encara durant tres mesos més; i que si us negueu a resignar-vos i continueu protestant, només us quedarà el consol de flagel·lar-vos o picar la paret amb el puny tan fort com sigueu capaços; i res més, absolutament res més. Bé, doncs, amb aquestes ofenses sagnants, amb aquestes rialles no se sap de qui, comença finalment el plaer que de vegades pot portar fins a la voluptuositat més intensa. Us vull demanar, senyors, que de vegades pareu atenció en els gemecs d'un home educat del segle XIX que estigui patint de mal de queixals; observeu que al segon o tercer dia deixarà de gemegar de la forma com ho feia el primer dia, és a dir, que ja no gemegarà únicament pel mal de queixals; no gemegarà com un pagès graponer qualsevol sinó que ho fa una persona afectada pel progrés i la civilització europea; com una persona "arrencada de la terra i de les tradicions populars", com es diu ara. Els seus gemecs esdevenen agressius i perversos, i no s'interrompen ni de dia ni de nit. I aquesta persona sap prou bé que no en traurà res, de gemegar; sap millor que ningú que s'està esgargamellant i està irritant els altres inútilment; sap que fins i tot el públic davant del qual s'està esforçant, i la seva pròpia família, l'escolten amb disgust, no se'l creuen gens ni mica i dintre seu estan convençuts que podria ben bé gemegar d'una altra manera, sense tants refilets i tantes floritures, i que si ho fa així és per pura malícia i dolenteria. Doncs bé, és precisament en aquesta ignomínia i en la consciència d'aquesta ignomínia, on rau la voluptuositat."Us molesto? Us destrosso el cor i no deixo dormir ningú de casa? Doncs no dormiu, sentiu vosaltres també a cada moment que em fan mal els queixals.Ara ja no sóc per a vosaltres l'heroi que pretenia ser, sinó un miserable i un rufià.Bé, doncs, i què! M'alegra que ho hàgiu descobert. Us fastigueja sentir els meus gemecs mesquins? Pitjor per a vosaltres; encara penso fer un xiscle més desagradable..."
(trad. Raquel Ribó)

En Sèneca i l'esport

En Sèneca, tal com passa amb alguns dels nostres associats i molts estudiosos que hem conegut arreu, no era gaire amic de fer exercici físic. Escolteu alguna de les seves opinions en les cartes a Lucili:

Car es cosa nècia, car Lucili, i de tot en tot desdient d'un home instruït, d'ocupar-se a exercitar els músculs i eixamplar el coll i reforçar el pit; quan t'hauràs benauradament engreixat i se t'hauran inflat els músculs, no igualaràs mai les forces d'un bou corpulent, ni faràs el seu pes. Afegeix-hi encara que una major feixuguesa corporal aclapara l'esperit i el torna menys àgil. En tant que puguis, doncs, atermena el teu cos i eixampla l'espai a l'esperit. Moltes incomoditats resulten de dedicar-se a aquelles cures. Primerament, els exercicis que amb llur treball esgoten l'esperit i el tornen inhàbil per a l'atenció i per als estudis més severs; després una alimentació abundant que esmussa la intel·ligència.
Hi ha exercicis breus i fàcils que cansen el cos de pressa i estalvien temps, del qual, primer que res, s'ha de tenir compte: la carrera, el moviment de les mans amb algun pes, i el salt, sia en altura, sia en llargada, sia aquell que podem anomenar saliar, o més deshonrosament "salt del ful·lo"; de qualsevol d'aquests, adopta'n un us planer i fàcil. Facis el que facis, torna aviat del cos a l'ànima; de dia i de nit exercita-la; un treball modest basta per a nodrir-la. Ni el fred, ni la calor, ni tan sols la vellesa, no impediran aquest exercici; conrea, doncs, aquest bé que els anys sempre milloren.
(trad.Carles Cardó)
.

II Migdiada Literària a Puig de Rajols

Tornarem a dormir una vegada més. Associats i no associats, amics, passavolants, gent d'aquí i d'allà, desperts, adormits, vegetals, pedres, persones, animals del món, qui sigui que llegeixi aquest escrit, diumenge que ve, el 16 de setembre, cap a l'hora de dinar, es prepara un gran esdeveniment, la II Migdiada Literària a Puig de Rajols amb el següent ordre del dia.
-Àpat amb amanida, arròs K-100 i postres (l'import del dinar es dividirà entre els comensals). El llegendari i imprevisible arròs K-100 és un arròs cuinat en una perola ancestral, a foc de llenya, i amb productes de temporada. Una experiència de difícil parangó. No us ho perdeu.

-Cançó de la migdiada. Més avall trobareu la lletra. És gairebé segur que comptarem amb la presència d'un destacat intèrpret.

-Lectures adormidores. L'esperat moment d'anar a dormir damunt la verdor acollidora de l'herba tendra. Si algú és un gran sibarita no estaria de més que porti una flassada.  Les lectures adormidores us duran directament a l'avorriment, a l'apatia, a la nyonya, a la son. Seran lectures molt ben triades, no hi ha insomni que les resisteixi, ni els més recalcitrants. Per tal de no entrar en el son profund (no seria adequat despertar-nos dilluns) limitarem la durada i el nombre de les intervencions.

-Actuacions dels assistents. Poesia, música, cançó, i tantes altres coses.

Endavant les atxes! Us esperem!


 

Oh que bonic anar a dormir

a l'hora sexta, ben dinat!;

ara que el dia va endavant

i el sol comença el seu descens,

la llum es fa color de mel

perquè la tarda hi posa un tel,

llavors que sents la veu que diu:

arrecereu-vos i dormiu...

A la batussa del repòs

ningú no arriba mai primer;

ara no vulguis ser guerrer:

dormició, serenitat;

afluixa els traus del cinturó,

millor descalç, horitzontal,

allà on escoltis que ella diu:

abandoneu-vos i dormiu...

¿Sabeu què tenen en comú,

gandules, catres i sofàs,

catifes d'herba, bancs de parc,

amb les hamaques de jardí?

Que canten tots una cançó

molt agradosa, ben dinat,

que t'hipnotitza amb el que diu:

us convidem a que dormiu....

Tanques els ulls amb suavitat:

desconnexió, tranquil·litat,

i oblida ja que no són teves,

totes les teves propietats...

Oblida penes i embolics,

ja et vagarà tenir neguits,

ara només hi ha un dolç piu-piu:

vinc amb la son perquè dormiu...

Van arribant ben lentament

uns quants badalls..., i dolçament

et va prenent l'ensopiment.

I anem entrant en el repòs,

còmodament, sense entrebancs,

que ja és a dins del nostre cos.

I, molt fluixet, ni ho sents, et diu:

Ah, com m'agrada que dormiu!

 

Ilia Ílitx Oblómov, el campió dels dormilegues

Oblómov ens produeix admiració i respecte perquè va molt davant nostre en el camí de la migdiada. Personatge indefinit, aquí teniu la descripció magistral que en fa Ivan A. Gontxarov:

Era un home d'uns trenta-dos o trenta-tres anys, d'estatura mitjana i d'aspecte agradable. Tenia els ulls de color gris fosc i els trets del seu rostre no expressaven cap idea determinada ni cap reflexió. El pensament passejava com un ocell lliure per la seva cara, voletejava pels ulls, es posava sobre els llavis entreoberts, s'amagava dins les arrugues del front, i després desapareixia del tot. Aleshores, la seva cara s'il·luminava amb la llum uniforme de la despreocupació i, d'allí, la despreocupació es traslladava a tota la positura i fins als plecs de la bata.
De vegades, queia sobre els seus ulls l'ombra d'una expressió semblant a la fatiga o a l'ensopiment; però ni la fatiga ni l'ensopiment no podien esborrar ni un sol instant la dolcesa del seu rostre, una dolcesa que era l'expressió dominant i fonamental, no solament de la seva cara sinó de tota la seva ànima. I l'ànima brillava molt sincerament i clarament en els seus ulls, en el somriure, en cada moviment del cap i de les mans. Un observador superficial, un home fred que s'hagués mirat Oblómov de passada hauria dit: "Deu ser un bonifaci, la senzillesa en persona!". Un home més profund i més obert, però, hauria contemplat més estona el seu rostre i se n'hauria anat amb una agradable indecisió i amb un somriure.
Ilià Ílitx tenia un color de cara que no era ni rosat ni bru, ni definitivament pàl·lid, sinó indefinit, o bé ho semblava potser perquè Oblómov tenia la carn més flàccida del que corresponia a la seva edat: podia ser la falta d'exercici, o la falta d'aire pur, o qui sap si una cosa i l'altra. En general, el seu cos, segons que aparentava pel color opac i excessivament blanc del coll, per les mans petites i grassonetes i per les espatlles toves, semblava massa afeminat per ésser el d'un home.
Els seus moviments, fins i tot quan estava inquiet, mantenien una suavitat i un llanguiment no exempt d'una gràcia especial. Quan li pujaven a la cara les preocupacions de l'ànima, la seva mirada s'enterbolia, apareixien arrugues sobre el seu front, i començava el joc dels dubtes, la tristesa i la por; rarament, però, aquesta inquietud es consolidava en forma d'una idea determinada, i encara més rarament es transformava en cap decisió.Tota inquietud es fonia en un sospir i es dipositava en l'apatia i en la somnolència.(...)
Jeure no era per a Ilia Ílitx una necessitat, com ho és per als malalts o per a la persona que té son, ni tampoc una eventualitat com en el cas del qui es troba cansat, ni, finalment, un plaer, com passa amb els dropos. Jeure era, senzillament, el seu estat normal.
(trad. Josep M. Güell. Edicions Proa)
 

Bernart de Ventadorn, que va preferir de conservar la meitat de la seva dama que no pas perdre-la del tot

Aquí tenim el cas de l'altre dia, però a l'inrevés. S'ha invertit el triangle.

Bernart de Ventadorn va amar una dama bella i gentil, i la va honrar i servir tant que ella va fer tot el que ell va voler, tant en paraules com en fets. I va durar molt temps el seu goig en lleialtat i en plaers. Però després la voluntat de la dama va canviar, perquè ella va voler un altre amador; i ell ho va saber i en va estar molt trist i adolorit, i va pensar a separar-se d'ella, perquè li era molt molesta la companyia de l'altre. Després va decidir, com a home vençut per l'amor, que seria millor tenir la meitat d'ella que no pas perdre-la del tot, i quan era davant d'ella, amb els altres amics i altra gent, li semblava que el mirava més que a tots els altres. I moltes vegades deixava de creure el que havia cregut, tal com han de fer els lleials amadors, que no han de creure el que veuen els seus ulls si és en contra de la seva dama. Per això, Bernart de Ventadorn va fer aquesta cançó que diu:

Era'm cosselahatz, senhor,

vos, c'avetz saber e sen:

una domna'm det s'amor:

c'ai amada lonjament;

mas eras sai de vertat

qu'ilh a autr'amic privat,

ni anc de nul companho

companha tan greus no'm fo

Aconselleu-me, senyor

assenyat i sapient:

d'una dama tinc l'amor,

l'he amada llargament;

més ara sé de veritat

que té un amic privat,

mai no trobí companyó

que em causés tanta aflicció.

D'una re sui en error

e'n estau en pensament:

que m'alonje ma dolor,

s'eu aquest plaih li cossen.

E s'aissi'l dic mon pessat,

vei mo damnatge doblat.

Cal que'n fassa o cal que no,

re no posc far de mo pro.

Una cosa em fa por

i em té pres el pensament:

creixerà el meu dolor

si en aquest acord consent.

Si li dic el meu pensar,

el meu mal doblat serà.

Cal que faci o cal que no,

res no puc fer de mi en pro.

E s'eu l'am a dezonor,

esquerns er a tota gen;

e tenran m'en li pluzor

per cornut e per sofren.

E s'aissi pert s'amistat,

be'm tenh pert deseretat

d'amor, e ja Deus no'm do

mais faire vers ni chanso.

I si l'amo amb deshonor,

escarni em farà la gent;

i em tindran la gernació

per cornut i per sofrent.

Però si en perdo l'amistat

em tinc per desheretat

d'amor, i Déu no em darà

més de fer vers i cantar.

Pois voutz sui en la folor,

be serai fols, s'eu no pren

d'aquestz dos mals lo menor;

que mais val, mon essien,

qu'eu ay'en lesi la meitat

que'l tot perda per foldat,

car anc a nul drut felo

d'amor no vi far son pro.

Ja que estic en la bojor,

seré foll si jo no prenc

d'aquests dos mals el menor;

que més val, així ho entenc,

que jo en deixi la meitat

que no perdre-ho tot plegat,

car ningun amant traïdor

no ha obtingut mai cap guardó.

Pois vol autre amador

ma domn', eu no lo'lh defen;

e lais m'en mais per paor

que per autre chauzimen;

e s'anc om dec aver grat

de nul servizi forsat,

be de aver guizerdo

eu, que tan gran tort perdo.

Doncs voleu altre amador,

dama, jo no us ho defenc;

i m'abstinc més per paor

que per altre fonament;

si mai sóc gratificat

per algun servei forçat,

bé obtindré algun guardó,

jo, que miro pel perdó.

Li seu belh olh traidor,

que m'esgardavon tan gen,

s'atressi gardon alhor,

mout i fan gran falhimen;

mas d'aitan m'an mout onrat

que, s'eron mil ajostat,

plus gardon lai on eu so,

c'a totz aicels d'eviro.

Els seus bells ulls traïdors,

que em miraven gentilment,

si miren altre amador

cometen gran falliment;

però és tant el que m'han honrat

que, si mil fossin plegats,

mirarien on jo só

més que els de l'altre cantó.

De l'aiga que dels olhs plor,

escriu salutz mais de cen,

que tramet a la gensor

et a la plus avinen.

Manhtas vetz m'es pois membrat

de so que'm fetz al comjat:

qu'e'lh vi cobrir sa faisso,

c'anc no'm poc dir oc ni no.

Amb l'aigua dels ulls en plor,

escric saluts, més de cent,

a la gentilesa ho do

que és la més avinent.

Ben sovint he recordat

el que em féu al comiat:

va cobrir-se amb un mantó

sense dir ni sí ni no.

Domna, a prezen amat

autrui, e me a celat,

si qu'eu n'aya tot lo pro

et el la bela razo.

Dama, ameu el convidat,

i a mi ben d'amagat;

que jo obtingui el profit,

i ell, les sobres del convit.

Garsio, ara'm chantat

ma chanso, e la'm portat

a mo Messager, qu'i fo,

qu'e'lh quer cosselh qu'el me do.

Garsió, ara canteu

la cançó, i la porteu

a les mans del Missatger

que em farà de conseller.

(trad. Salvador Giralt)

Rigaut de Berbezilh i la seva ensopegada en el camí de l'amor

De què estem parlant? No ho sé.
A l'hora de la prova, en Rigaut va fer una bona tria? No ho sé.
Les dues dames, eren la mateixa dama? No ho sé.
Finalment va obtenir el que tant desitjava? No ho sé.
Però en Rigaut va fer una cançó molt interessant, farcida d'animals amb costums extraordinaris, on Dedalús i Jesús es donen la mà.
Llegiu...

Ja heu sentit qui va ser Rigaut de Berbezilh i com es va enamorar de la dona de Jaufré de Taonai, que era bella i gentil, i jove; i la volia fora de tota mesura, i li deia “Millor que Dama”, i ella el volia amb gran cortesia. I Rigaut li pregava que li donés plaer d'amor i li demanava mercè. I la dama li va respondre que ella li faria plaer mentre ell li fes honor; i va dir a Rigaut que, si ell la volgués tant com deia, no voldria que ella digués més, ni fes més del que feia i deia. I així anava i transcorria llur amor, i una dama d'aquella contrada, castellana d'un ric castell, va demanar Rigaut, i Rigaut hi anà. I la dama va començar-li a dir que s'admirava molt d'allò que feia, que tan llargament havia amat la seva dama i ella no li havia fet cap plaer en dret d'amor; i li va dir que Rigaut era tal en la seva persona i tan valent que totes les bones dames li haurien de donar volenteres plaer; i que si Rigaut volia deixar la seva dama, ella li faria tant plaer com li volgués manar, i li va dir també que ella era més bella dama i més noble que aquella de la qual ell era enamorat. I va esdevenir-se que Rigaut, per les grans promeses que ella li feia, li va dir que se separaria. I la dama li va manar que anés a prendre comiat i li va dir que no li faria ningun plaer fins que no sabés que s'havia separat. I Rigaut partí i anà a la dama de qui estava enamorat; i va començar a dir-li que l'havia amat per sobre de totes les altres dames del món, i més que a ell mateix, i com que ella no li volia fer ningun plaer d'amor, ell se'n volia separar. I ella en va ser molt trista i marrida i va començar a pregar a Rigaut que no se separés d'ella; i li va dir que si en el temps passat, no li havia fet plaer, ella li volia fer ara. I Rigaut va respondre que volia separar-se ben aviat, i així es va separar d'ella. I després, quan va haver partit, va anar a la dama que l'havia fet separar, i li va dir com havia acomplert el que li havia manat i que li demanava el favor que ella acomplís allò que li havia promès. I la dama li va respondre que ell no era home a qui ninguna dama hagués de fer ni dir plaer, perquè era l'home més fals del món perquè s'havia separat de la seva dama, que era tan bella i alegre, i que l'estimava tant, per les paraules d'una altra dama; i de la mateixa manera que s'havia separat d'ella, se separaria d'una altra. I Rigaut, quan va sentir el que deia, va ser l'home més trist del món i el més adolorit que mai existí. I partí, i volgué tornar a mercè de la primera dama d'abans, i ella no el va voler rebre. D'on ell, per la tristesa que va tenir, se'n va anar a un bosc i es va fe fer una casa i es va tancar a dins, dient que no sortiria més d'allí fins que no trobés mercè de la seva dama; per això va dir en una cançó:

Millor que Dama, de la qual he fugit dos anys.

I després, les bones dames i cavallers d'aquelles contrades, en veure el gran dany de Rigaut, que era així perdut, van anar on Rigaut s'havia reclòs i li van pregar que se n'anés d'allà i que sortís fora. I Rigaut deia que ell no sortiria mai més fins que la dama el perdonés. I les dames i els cavallers van anar a la dama i li pregaven que el perdonés; i la dama va respondre que no ho faria fins que cent dames i cent cavallers que s'estimessin per amor, anessin tots davant d'ella, amb les mans juntes, de genolls, a clamar-li mercè perquè el perdonés; i si així ho feien, ella el perdonaria. La notícia va arribar a Rigaut, i per això ell va fer aquesta cançó que diu:

Atressi con l'orifanz,

qu quant chai no's pot levar

tro li autre, ab lor cridar,

de lor voz lo levon sus,

et eu voill segre aquel us,

que mos mesfaitz es tan greus e pesanz

que si la cortz del Puoi e lo bobanz

e l'adreitz pretz dels lials amadors

no'm relevon, jamais non serai sors,

que deingnesson per mi clamar merce

lai on prejars ni merces no'm val re.

Així tal com l'elefant,

que quan cau no es pot alçar,

si dels altres, el cridar

de llurs veus no el lleven sus,

vull també seguir aquell ús,

perquè el meu tort és tan greu i pesant

que si la cort de Pui de fast llampant,

i el bon obrar dels lleials amadors

no em són d'ajut, mai no obtindré socors,

que es van dignar per mi clamar mercè

allà on precs ni laments no em valen res.

E s'ieu per los fis amanz

non puosc en joi retornar,

per tostemps lais mon chantar,

que de mi no'i a ren plus,

anz viurai com lo reclus,

sols, ses solatz, c'aitals es mos talans,

e ma vida m'es enoiset affans

e joi's m'es dols e plazers m'es dolors;

qu'eu non sui ges de la minera d'ors,

que qui be'l bat ni'l te vil ses merce

el engrassa e meillur'e reve.

I si pels lleials amants

al bon goig no puc tornar,

mai no tornaré a cantar,

ni ningú em sentirà pus,

ans viuré com un reclús,

sol, sense esplai, que tal es mon talant,

i la vida m'és enuig i afany,

i el goig m'és dol i plaer m'és dolor;

que jo no tinc el tarannà de l'os,

que si algú el bat i el tracta sens mercè

de tant de greix com posa es torna obès.

Ben sai c'Amors es tan granz

que leu mi pot perdonar

s'ieu failli per sobramar

ni reingnei com Dedalus,

que dis qu'el era Jezus

e volc volar al cel outracuidanz,

mas Dieus baisset l'orgoill e lo sobranz;

e mos orgoills non es res mas amors,

per que Merces me deu faire socors,

que mant loc son on rasos venz merce

e luoc on dreitz ni rasos non val re.

Sé que Amor és molt galant,

si vol em pot perdonar,

he fallat per massa amar;

vaig fer com en Dedalús,

que va dir que era Jesús,

i volia pel cel anar volant,

però Déu li abaixà l'urc arrogant;

i els meus orgulls no són res més que amor,

perquè Mercè m'ha de fer bon socors,

que molts llocs hi ha on raó venç mercè

i llocs on dret ni raó no són res.

A tot lo mon sui clamanz

de mi e de trop parlar,

e s'ieu pogues contrafar

fenis, don non es mais us,

que s'art e pois resortz sus,

eu m'arsera, car sui tan malanans

e mos fals ditz messongiers e truans;

resorsera en sospirs et en plors

lai on beutatz e jovenz e valors

es, que no'i faill mas un poc de mercè

que no'i sion assemblat tuit li be.

Per tot el món vaig clamant

de mi i del molt parlar,

i si pogués imitar

l'ocell fènix, fora d'ús,

que es crema i reviu ben sus,

cremaria, car sóc tan arrogant,

i el meu parlar és mentider i bergant;

reviuria en sospirs i en plors,

amb la bellesa, joventut, valors,

que només hi falta un poc de mercè,

perquè els bens reunits facin un plè.

Ma chansos et drogomanz

lai on eu non aus amar

ni ab dretz oillz regardar,

tan sui conques et aclus.

E ja hom no m'en escus,

Miels de domna, don sui fogiz dos ans;

ar torn a vos dolorosos e plorans;

aissi co'l sers, que, cant a faig son cors,

torna morir al crit dels cassadors,

aissi torn eu, domn', en vostra merce,

mas vos non cal, si d'amor no'us sove.

La cançó és el meu garant

allà on jo no goso anar,

ni tan sols els ulls alçar,

car estic rendit i enjús.

Ben just seria el refús,

Millor que Dama, doncs he fugit dos anys;

torno a vos dolorós i plorant,

tal com el cérvol, que fuig a l'espessor,

però ve a morir al crit dels caçadors,

així torno a la vostra mercè,

però res no em val si amor no em fa valer.

(Tal seingnor ai en cui a tan de be

que'l jorn que'l vei non puosc faillir en re.

Tinc tal senyor en qui hi ha tant de bé

que el jorn que el veig no puc fallar en res.

Belh Bericle, joy e prets vos mante:

tot quan vuelh ai quan de vos me sove.

Bella Beril·le, el mèrit us manté:

tinc el que vull quan de vos em sove.)

I quan les dames i els cavallers van sentir que podia trobar mercè en la seva dama si cent dames i cent cavallers que s'estimessin per amor, anaven a clamar mercè a la dama de Rigaut perquè el perdonés, i ella el perdonaria, les dames i els cavallers es van reunir i van demanar mercè per Rigaut. I la dama el va perdonar.

(trad. Salvador Giralt)

La veritat i la mentida, segons Tartarí de Tarascó, d'Alphonse Daudet

La veritat i la mentida, quina gran qüestió! Sempre havíem pensat que dir la veritat era el millor de tots els principis, la pedra angular indispensable del millor edifici, però tot llegint el Tartarí de Tarascó d' Alphonse Daudet, aquest principi ha patit una forta sotragada. Una cosa és dir la veritat, una altra de ben diferent és no mentir. Llegiu, rumieu, dormiu...:

Però... escolteu. Ja és hora que un cop per tots acabem de posar en clar aquesta reputació de mentiders que els del nord han carregat als del migdia. No n'hi ha de mentiders, al migdia. No n'hi ha ni a Nimes, ni a Marsella, ni a Tolosa, ni a Tarascó. L'home del migdia no menteix. S'enganya. No diu sempre la veritat, però ell sempre es pensa dir-la... Les mentides que diu no ho són. Són com si diguéssim un miratge...
Un miratge!... I, si em voleu comprendre del tot, aneu al migdia i ho veureu...Veureu que en aquell diable de terra el sol ho transforma tot i ho fa tot més gran del que és. Veureu que les serralades, no més altes a la Provença que el turonet de Montmartre, us semblaran gegantines; veureu que la Maison-Carrée de Nimes -una joieta de vitrina- us semblarà com Notre-Dame. Veureu... Veureu, ai! que si algun mentider hi ha al migdia és el sol!... El sol, que tot el que toca exagera. Què era Esparta en el temps de la seva esplendor? Era un barri. Què era Atenes? Tot el més, un poblet de segon ordre!... i ja veieu que, al lluny de la història, ens semblen viles immenses! És el sol qui les hi ha tornades!...
(Trad. Santiago Rusiñol)

La dama de Marcabrú i l'ocellet parlador

Vet aquí la segona part de la cançó. Segueixen parlant de les seves coses. El llenguatge dels ocells, tot i que sovint fa una musiqueta molt agradable, és obscur i difícil. Escolteu-lo...

Ges l'estornels non s'oblida;

quant ac la razon auzida,

c'ans ha sa vida cuillida,

del dreg volar no s'alensa.

Tant anet

e volet

e seguet,

e trobet

lo devet;

orguanet,

a chantar comensa.

L'estornell no se n'oblida;

quan la raó és oïda,

la vianda engolida,

pren el vol sense temença.

Molt anà

i volà,

i bregà,

i trobà

on s'està;

s'endreçà,

i a cantar comença.

Sobr'una branca florida

lo francx auzels brai e crida;

tant ha sa votz esclarida

q'ela n'a auzit l'entensa.

L'us declui,

lai s'esdui

truesc'a lui.

“Auzels sui.”

Ditz: “Per cui

fas tal brui

o cals amors tensa?”

Sobre una branca florida

l'ocell franc refila i crida,

amb la veu tan esclarida

que ella escolta amb complaença.

Ja obrí

i sortí

al jardí.

“Au, aquí”,

diu, “per qui

tant brogir,

quin amor et tensa?”

Di l'estornels: “Part Lerida

a pros es tan descremida,

c'anc no saup plus de gandida,

plena de falsa crezensa.

Mil amic

s'en fan ric:

per l'abric

qu'us servic,

lo meric

del chairic

n'aura ses faillensa.”

L'ocell fa: “Enllà Lerida

heu estat malagraïda,

vau privar-lo d'acollida

plena de falsa creença.

Amics mil

fan abril:

molt subtil

i servil,

del mandil

d'or, el fil

haurà sens fallença”.

“Auzels, a tort m'a'nvazida;

mas pos amor no'm ressida,

mas q'ieu no sui sa plevida,

en cug aver m'entendensa.

C'autr'amieu,

no vueill ieu,

e badieu

ses aisieu

don m'eschieu

tug de brieu,

ses far contenensa.

“Ocell no m'has ben servida,

perquè amor no és establida,

i del tot una mentida,

si creus que ha aliança.

Companyó

no vull jo,

ni en saó;

salpicó

pel bufó

beneitó,

sense fer observança.

Az una part es partida

ma fin'amistatz plevida,

son joc revit, si'l m'envida.

Auzels, per ta conoisensa,

so'l diguatz:

qu'en un glatz

lev'e jatz

desiratz;

er l'abatz

as sazatz

que n'ajam lezensa.

No és aquí perquè és partida

la fina amistat que em lliga,

faré envit si ell m'envida.

Ocell, per la coneixença:

vas ferrat,

ben ventat,

puja i bat

el sembrat;

i l'abat

n'haurà grat,

abans la partença.

La cambr'er de cel guarnida,

d'un ric jauzir per jauzida,

c'ab dous baizar s'es sentida

desotz se plat de plazensa.

Vai e'l di

que'l matí

si'aisi,

que sotz pi

farem fi,

sotz lui mi,

d'esta malvolensa.”

La cambra de cel guarnida,

d'un ric gaudi és gaudida,

la besada hi és sentida

davall d'ell amb complaença.

Digues-li

que al matí

sigui aquí.

Sota un pi

farem fi,

sota ell mi,

d'esta malvolença”.

Gent ha la razon fenida,

estornels cui l'aura guid'a

son senhor vas cui s'escrida:

“Vos ai amor de valença

c'als mil drutz

ha rendutz

mil salutz

e pagutz

per condutz

ses trautz

de falsa semensa.

Quan la raó ha finida,

l'estornell que l'aura guia,

vola al seu senyor i crida:

“Porto amor de gran valença:

als mil druts

ha retut

mil saluts;

li ha plagut

fort traüt,

sens tribut

de falsa semença.

S'al mati

l'es aqui

on vos di

e'us mandi,

que s'ardi

del jardi,

e que'us mat e'us vensa!”

Si al matí

sou allí

on diguí

i maní,

en el si

del jardí,

faci mat i us vença!”

L'estornell de Marcabrú

Coneixeu els estornells? Els conec perquè els agrada el raïm madur, i cada estiu els trobo a la meva parra atipant-se. Però Marcabrú va aconseguir el que mai ningú no havia aconseguit abans, i segurament després d'ell tampoc, que li fes de missatger i trametés els seus pensaments a la seva aimia. Va inventar el trobar clus, és el primer de parlar en clus, i redéu com l'he patit aquesta mania!
L'estornell escolta atentament i intenta de retenir el missatge:

Estornell, cueill ta volada:

deman, ab la matinada,

iras m'en un'encontrada,

on cugei aver amia;

trobaràs

e veiras,

per que vas

comtar l'as;

e'ill diras

en eis pas

per qu'es trasalhia.

Estornell, prendràs volada:

demà, amb la matinada,

aniràs per la contrada,

fins on penso tinc l'aimia;

trobaràs

i veuràs,

perquè hi vas

contaràs;

li diràs

curt i ras

que es capté amb falsia.

No sai s'aissi's fo fadada

que no m'am e si'amada;

c'ab una sola vegada

fora grans la matinia,

si'll plagues

ni volgues

qu'o fezes;

per un mes

n'agra tres,

aqui es

de sa companyia.

No sé si va ser fadada,

que no ama i és amada;

per una sola vegada

un gran premi obtindria,

li plagués

i volgués

que ho fes;

un de més

en val tres,

a qui és

de sa companyia.

Ai! com es encabalada

la falza razos daurada:

“Denan totas vai triada”!

Va! ben es fols qui s'i fia;

de sos datz

c'a plombatz

vos gardatz,

qu'enganatz

n'a assatz

so sapchatz,

e mes en la via.

Ai! com és encimbellada

la falsa raó daurada:

“Davant totes va triada”!

Va! ben foll és qui se'n fia;

si els daus bat

són plombats,

mal ginyats,

n'ha enganyat

un plegat,

despatxats

van seguint la via

Per semblant es veziada,

plus que veilla volps cassada;

l'autrier mi fetz far la bada

tota nueg entruesc'al dia.

Sos talans

es volans

ab enguans;

mas us chans

fa'n enfans

castians

de lor felonia.

Semblantment, és ensenyada

com una guilla encalçada;

va deixar-me a l'estacada

tota la nit fins el dia.

El talant

és canviant

amb enganys;

mes un cant

va un infant

adreçant

de traïdoria.

Selui fadet gentils fada

a cui fo s'amors donada;

no fo tals crestianada

de sai lo pairon Elia;

vol'e vai

tot dreit lai,

e'l retrai

qu'ieu morrai

si no sai

consi jai

nuda o vestia.

Va fadar-lo gentil fada,

qui el seu amor donava;

no hi ha hagut cristiana nada

semblant des del pare Elias;

vola i ves

allà on és,

t'escoltés:

moriré,

si no sé

com jagué,

nua o vestida.

Sa beutatz fon ab leis nada

ses fum de creis ni d'erbada;

de mil amics es cazada

e de mil senhors amia.

Marcabrus

ditz que l'us

non es clus;

bad e mus

qui'll vol puls;

c'a raus

part de la frairia.

La beutat li fou donada

sense fum de cols ni herbada;

de mil amics encalçada

i de mil senyors aimia.

Marcabrús

diu que l'us

no és clus;

és obtús

qui en vol plus,

perquè cus

per la minyonia.

De fin'amor dezirada

az una flor pic vairada

plus que d'autruna pauzada.

Paucs fols fai tost gran folia.

Perdo'l grat

de l'abat

Saint Privat;

m'ai pensat

ses cujat

si'm ditz: Mat

que l'amor embria.

De fina amor desitjada,

té una flor ben bigarrada,

més que cap dona pausada.

El foll fa prest gran follia.

Perdonat

és l'abat

Sant Privat.

He pensat,

ben calmat,

si em diu: Mat!,

que l'amor beuria.

Del deslei

que me fei

li faux drei,

e'il m'autrei,

mas sotz mei

aplat sei,

qu'ela'm lass'e'm lia.

El cas greu

que em féu,

tinc per lleu;

sóc ben seu,

a plaer seu

mes sots meu,

fort l'abraçaria.