L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson

Ara tenim un lloro. Un altre dia us explicaré com ha arribat fins al nostre balneari, però el cas és que em recorda molt el lloro d'en John Silver, el de l'Illa del Tresor, el Capìtà Flint. Aquí ningú no sap res dels costums d'aquests ocells exòtics, ni què mengen i beuen, ni com se'ls ha de tractar. És per això que estem llegint el llibre, per il·lustrar-nos.
Escolteu:

-Vine aquí,  Hawkins -deia-; vine a fer-la petar amb en John. Ningú no és tan ben rebut com tu, fill. Seu aquí i escolta les novetats. Aquí el Capità Flint..., el meu lloro es diu Capità Flint, en honor del famós bucaner..., ens pronosticarà que aquest viatge serà un èxit. ¿Oi que sí Capità Flint?
I el lloro deia, amb gran rapidesa: "Peces de vuit! Peces de vuit! Peces de vuit!", fins que et pensaves que es quedaria sense alè o fins que en John li tapava la gàbia amb el seu mocador.
-Aquí on el veus, Hawkins -deia-, aquest ocell pot ser que tingui dos-cents anys; la majoria no es moren mai, i ni el mateix dimoni ha vist tantes maldats com ell. Ha navegat amb l'England, el capità England, el pirata. Ha estat a Madagascar, a Malabar, a Surinam, a Providence i Portobello. Va veure rescatar els galions carregats de plata. Allà es va aprendre això de "Peces de vuit", i no és estrany: tres-centes cinquanta mil, n'hi havia, Hawkins! I a l'abordatge del Virrei de les Índies, va estar..., a les costes de Goa..., i el veus aquí i diries que acaba de sortir del niu. Però has ensumat pòlvora, ¿oi, capità?
-Proa enfora i endavant! -xisclava el lloro.
-Si n'és de murri... -deia el cuiner, i es treia un terròs de sucre de la butxaca i l'hi donava, i llavors l'ocell picotejava els barrots  de la gàbia i engegava uns renecs d'una perversitat increïble.
-Ja ho veus, noi -afegia en John-: qui remena quitrà se n'empastifa els dits. Aquest meu pobre ocell innocent renega com un carreter, i ja pots estar ben segur que no sap el que es diu. Davant d'un capellà renegaria igual.


Com veieu, el text dóna algunes pistes sobre l'alimentació i la durada de la vida d'aquests ocells, i el més interessant, la seva capacitat d'aprendre i repetir. Però, llegint llegint, ens hem interessat cada vegada més en el tresor.

Escolteu una estona el malaurat Ben Gunn:

Doncs mira, Jim: jo he portat una vida tan dura que et faria vergonya de sentir-ho. ¿Diries mai, per exemple, que vaig tenir una mare gaire piadosa, veient-me a mi? -va preguntar.
-Doncs no, no exactament -vaig contestar jo.
-No, ¿oi? -va dir-. Doncs vaig tenir una mare piadosa, i molt. I jo era un noi educat i piadós, i sabia recitar el catecisme tan de pressa que no hauries distingit una paraula d'una altra. I ja veus com he acabat, Jim... I tot va començar jugant al mig penic sobre les consagrades tombes d'un cementiri! Així és com va començar tot, però vaig anar molt més lluny. La meva mare ja m'havia avisat; ella ja veia venir el que passaria, aquella santa! Però és la Providència qui em va fer venir a parar aquí. Hi he estat rumiant molt en aquesta illa solitària, i he tornat a la devoció. Ja no em veurà tastar més el rom..., tret d'un ditet per brindar, naturalment, així que en tingui la primera ocasió. He decidit fer bondat, i sé quin és el camí. I a més a més, Jim... -va afegir, mirant a tots cantons i abaixant molt la veu-, sóc ric.

(Quaderns Crema. Trad. Joan Sellent)

El Tractat del pet, de Francesc Mulet

Ara ens dediquem a la jurisprudència. Els dies s'escurcen i tenim molt de temps, i a la nostra associació es respira un clima de parsimònia, d'abans d'anar a dormir com si diguéssim. Hem fet moltes coses al llarg de l'any -perquè no hem d'oblidar-ho, nosaltres també som persones d'aquest món!-, i ara que arriben els moniatos i les castanyes, ara voldríem, abans d'anar al llit, una mica de pau, una conversa de sobretaula reposada i tranquil·la sobre alguna qüestió interior que ens aparti una bona estona de les passions que es viuen al carrer. És allò dels contes a la vora del foc.
Aquest tractadet, que per cert és llarguíssim, dóna per a molt. Són quaranta estrofes; i cada dia, a l'hora de sopar, al ressopó -però només una cada dia, amb avarícia, com si ens sabés greu arribar al final-, les hem anat llegint i rellegint, les hem comentat; i hem tingut llargues i sucoses divergències, intercanvis molt profitosos. N'estem contens, ens ha agradat molt, tothom està la mar de satisfet.
El més curiós però, de tot plegat, és que ens hem afeccionat a la música clàssica (sí, sí, la clàssica, Beethoven, Schumann...; els associats busquen a la ràdio els seus concerts!). No acabo d'entendre quina relació hi pot haver.

De assó de tirarse pets
Y rotar per lo traser,
Un tratadet ne vullch fer
Pera ignorants y discrets.
Asentats uns notadets
Podré en major claritat,
Indagar en puritat
Del pet la esencia y substancia,
Perque no hiaja ignorancia
De esta important veritat.


II.

 Nota primer; qu'el petarse
No está prohibit per lley,

Y així al vasall com al rey
Los es llícit desventarse.
Ni crech jo que puga darse
Principi mes evident,
Quant tots crehuen firmement
Ser cosa molt natural,
Y el no haberhi ningun mal
En obrirli porta al vent.

III.

 Nota en seguida; que el pet
Sent efecte de una causa
Interior, y que en gran pausa
Va rodant per lo secret,
No perteneix, segons dret,
Al juhí y coneiximent
De la Esglesia, si no ment
Aquell adagi que indica,
Que la Església no judica
Lo que pasa interiorment.

IV.

 Nota tercer; que tot pet
Sent efecte necesari,
Es mixto de voluntari
No en in fieri sino en fet.
Segons este notandet
No es pot lo pet evitar;
Mes es podrá, á tot tirar,
Suspendre per un breu rato,
Hasta donar de barato

Lo que li pot costar car.

V.

 Nota quarta: que de cosa
Tan substancial com lo pet,
No s'en trata en ningun dret,
Facultat, ni lley, ni glosa;
Gran descuit, y que á mí em posa
En la major confusió,
Vehent que hasta Salomó,
Que de tot va disputar,
Lo pet s'el volgué deixar
Arrimat en un racó.

VI.

 Nota també: que no obstant
Que de pets hiá gran collita,
May hiá quí li pose dita
Ni la arrende per un tant.
¡Quín punt tan interesant
A la industria popular!
En éll debien posar
Ses mires les societats,
Y no deixar mal-lograts
Tants pets con vehuea tirar.

VII.

 Asentada esta doctrina,
Que mes certa no pot ser,
Averihuem qué ve á ser

Assó de la petorrina.
Si es materia crasa ó fina,
Sí es ent de rahó ó real,
Si es el petarse bó ó mal
Quánts siguen els seus efectes,
Y quánt pot patir defectes
Lo petar de cada qual.

VIII.

 Siga, puix, la conclusió:
Qu'el pet es un poch de vent
Molt corromput y pudent,
Que pren tan mala impresió
De pasar per lo canó
Y per altres parts merdoses,
Que componen les sabroses
Reliquies de tot menjar,
Y per lo budell cular
Colen sempre rejuploses.

IX.

 Probatur: Que el pet es vent
Es per sí cósa tan clara,
Que es per demés que jo ara
Probe lo que es evident.
Lo rohido que se sent
Quant lo cul está petant,
Y el desvanirse al instant
Lo que s'ou, y no es pot veure,
Es prou pera fernos creure
Que el pet es un vent volant.

X.

 Que del pet la gran pudor
No siga propia del vent,
No es cosa menys evident,
Perque lo vent no té olor.
Ergo de causa interior
Li prové la corrupció;
De la merda ó cagalló
Es Jeu creure li provinga,
Y que já fora, es retinga
Lo que contragué el caixó.

XI.

 ¿Quí ignora les qualitats
Que sólen contraure els vents,
De pasar per llochs pudents
Y per póbles apestáts?
De así les enfermetats,
De así les constelasions
De unes altres poblacions
S'en pasen molt fácilment,
Sent qui les porta lo vent
Y ses males impresions.

XII.

 Confirma ser veritat
El tindre tot pet pudor,
Mes no de un mateix olor,
Puix hiá gran diversitat.
Uns ólen á socarrat,

Altres saben á rostit,
Aquells suponen enfit,
Aquells altres diarrea,
No pochs denoten marea
Y lo lloch de ahon han eixit.

XIII.

 Sentat, puix, que el pet es vent,
Anem ara á averiguarhi
Si es un vent elementari
Y reté el sér de element.
Ell es principi evident
Que tot vent es sech y fret;
Calitats que no té el pet
Quant es molt calent y humit,
Puix á pets se escalfa el llit
Y se humeta el faldaret.

XIV.

 Mes diu la filosofía
Que no hi pot vacuo haber,
Fent la esperiencia saber
Que tot buit el aire omplia.
Si fora cert, jo ho creuria;
Mes no, puix veig lo contrari;
Puix qui buida el seu armari
Del vent qué té per lo cul,
Allaujera son baul
P'el forat del tafanari.

XV.

 Probatur mes: sent lo vent
Lo que sol aigua portar,
Lo vent que nos fá petar
Anuncia merda corrent.
Ergo sols será element
Per la part que mou tronades,
Y al punt en fá apedregades
De choriços, mondonguilles,
Cocos, confits, peladilles,
De que n'ómpli les privades.

XVI.

 Que el pet, sent un poch de vent
Dega ser cosa molt fina,
Qui no ho coneix, poch atina
La finor de este element.
Cada dia estém vehent
Que desprès de ben tancades
Les portes, y encortinades,
Sol colar un vent tan fí,
Que ni la mel per allí
S'en eixiria á vegades.

XVII.

 Mes no obstant esta finor,
Pren lo pet del lloch ahon pasa,
Lo ser de materia crasa,
Com ho indica la pudor.
Ben clar ho diu la espesor

Que patix lo pobro nas,
Puix molt asovint vorás
Que el vé casi á entabuixar,
Y per forsa has de tapar
Y girar la cara atrás.

XVIII.

 Aquell núbol tan espés
Que en lo lloch se sol formar
Per ahon molt se sol petar,
Ho confirma més y més.
Aplegant á tal ecsés
Que á molts ha fet desmayarse,
Y no pochs allí quedarse;
Puix del mateix Jesuchrist,
Una imátge já s'ha vist
Lo nas en la ma taparse.

XIX.

 Fon lo cas, segons contaren,
Y no faltá qui ho creguera,
Que es mogué tal fumaguera
De cols que uns frares mentjaren.
Els uns desmayats quedaren,
Altres del cor se enfuchiren;
Altres, torbats, presumiren
Se hauria tapat lo nas
La imátge, per ser tan cras
Lo fetor que tots sentiren.

XX.

 Que el pet no es ent de rahó,
Sinos un ent molt real,
Es veritat lliteral
Que no té interpretació.
Sols la sehua formació
Nos pot be desenganyar,
Puix lo pet no es pot formar
Per virtut imaginaria,
Sino per via ordinaria
Del ventre y budell cular.

XXI.

 Ent de rahó li dirás
Al que en acabant de eixir,
Es deixa olorar, sentir
De les orelles y el nas.
No que el canó de detrás,
Atapit com un mosquet,
Fá lo tro segons lo tret;
Y així, quant mes carregat,
Pega el tro mes esgarrat
Y es deixa oir de lluntet.

XXII.

 Si el corrompres y escoltarse,
Com digué el papa Gregori,
Es un acte posesori
Que en tot cor deu encontrarse,
Encara que el pet palparse

No pot en les mans, ni dents,
No li falten accidents
Que el comproben ent real,
Sent ú la pudor merdal
Que comunica als presents.

XXIII.

 Si el tirar pets es bo ó mal,
Son figues de altre paner,
Ni es deu tirar al carrer
Este punt tan substancial;
Aquells que diguen que es mal,
Serán algo fetillers,
Hipócrits, mals faeners,
Que fent ascos de un mosquit,
No reputen per delit
Tragarse gamells sancers.

XXIV.

 Del mateix parer serán
Los papes, bisbes y reys,
Y els que profesen les lleys
De noblesa ú home gran.
Los motius que alegarán
Son, que lo estat no ho permet,
Y menten, puix en secret
No reparen de petarse,
Sent lo mateix qu'encontrarse
Asoles, que cluixca el pet.

XXV.

 Contra el parer de estos tals
Milita directament,
Lo dir de tota la gent
De que los pets no son mals;
Donant rahons tan cabals,
Y probes tan evidents,
Que els mes curts enteniments
Les coneixen per lo clar,
Podentlos casi palpar
O bé en les mans ó en les dents.

XXVI.

 Primera: convé petarse
Descarregant lo baul,
Y despedint per lo cul
Lo vent que en éll sol posarse;
Sent molt bo pera lliurarse
Del grunyiment dels budells,
Puix lo vent tancat en ells
No tenint per ahon eixir,
Podria molt be esclafir
En terremots á parells.

XXVII.

 Segona: es molt convenient
No jafarli al pet lo cap,
Sino redó com un nap
Afloixarlo prontament.
Puix somejant jafament,

Es motiu de que el faldar
Es sol á voltes pintar
De alguns flochs y bolletins,
Que al cul y pels llochs veins
Se acostumen apegar.

XXVIII.

 Tercera: si al que estornuda
Norabona li doném,
Dientli, nos alegrém
Que en lo estornut Deu lo ajuda;
¿Per qué quant la sort se muda
Estarnudant p'el traser,
Tan mal criats ham de ser
Que no ens habem de alegrar,
Y no lo ham de saludar
Y ferli aqueste plaher?

XXIX.

 Quarta: sols per la costum
Es presis que el pet bo sia,
Puix causa tanta alegría,
Prescindint tot del forum;
A qui li danye este fum,
Al foch no vullga acostarse,
Y si no deurá taparse
Pronte lo nas en la má,
O be forçós li será
En bon ordre retirarse.

XXX.

 Quinta y última: hasta ara
No es sap que el tirarse pets,
Ni als ignorants, ni als discrets
Los haixca eixit á la cara.
Ergo es consequencia clara
Que una cosa tan corrent
Siga del tot convenient;
Y en cas que algú no heu cregués,
Que vinga y li bes al ces
Al que peta mes pudent.

XXXI.

 Sobre els efectes dels pets
Em pareix hiá tant que dir,
Que crech ne podia omplir
Tres ó quatre tratadets.
Mes si, ignorants ó discrets,
Tot hom al pet es deudor,
No dubte será millor
Tallarli á la ploma els pasos,
Puix se li unflen els nasos
Y els aplega la pudor.

XXXII.

 Es, puix, efecte del pet
Llevar la melancolía,
Y causa molta alegría
Al pobret que caga estret,
Véurelo de matinet

Probar si podrá cagar;
Despres mig dia esforçar,
Y si no pot fins la nit,
Antes de anársen al llit
O cagar ó rebentar.

XXXIII.

 També lo tirarse pets
De aquells grósos y esgarrats,
Fá als adormits, despertats;
Als que están trists, alegrets;
Dona facundia als discrets,
Fá parlar als silenciosos,
Fá contíndrer al fogosos,
Confundir als presumits,
Dona cap als erudits
Y descarrega als flatosos.

XXXIV.

 Lo petarse p'el matí,
Segons referix Isopo.
Dia un llobás vell y dropo,
Es bon senyal pera mí.
Jo sé que á molts sucsuí
Lo mateix que á aquell llobás,
Puix lo retar per detrás
Pronostica molt bon dia,
Y que en tot éll no hi hauria
Cap desgracia ni fracás.

XXXV.

 Efecte es també del pet
Deixar fer bé les coccions,
Y ajudar als cagallons
A que pasen per lo estret;
Ell es qui solta el masclet
Y lo quí els conductes obri;
Ell dona eixida al que encobri
Lo quarto fosch de la panja,
Y com si fos una manja
La ventilla li descobri.

XXXVI.

 Per fí, lo efecte mes ver
Que de tots los pets se admira,
Es de que aquell que s'els tira
Participa lo primer.
Ni el seu nas es lo darrer
Qui perfectament coneix
Si oloren á carn ó peix,
Hasta que la gran fragancia
Esparcida per la estancia,
Diu tot hom qué li pareix.

XXXVII.

 Averiguats los efectes
Del pet, com á ent real,
Del petar de cada qual
Apuntarém los electes:
Qui pretenga que respectes

Al seu cul dehuen guardarse,
Que es resolga á no petarse;
Sino les bragues al aire
Li traurem en molt donaire,
Per mes que intente taparse.

XXXVIII.

 Com pórten lo cul al ras
Caballs, burros, majos, mules,
Es molt fácil que calcules
Lo que roten por detrás;
Repara, puix, y vorás
Que los que menjen garrofes
Tiren pets com á carjofes;
Mes los que sols herba y palla,
Trahuen molta barumballa
Cagant á pausas y estrofes.

XXXIX.

 Los gosos, per lo contrari,
Es peten á la sordina,
Sempre que de carn mortina
Han atacat be lo armari;
Ni es presis ser boticari
Pera advertir prontament
La fragancia de este vent
Que corrent tan silensiós,
Indica ser pet de gos,
Que quant mes fort, mes pudent.

XL.

 Aném á les creatures
Que encara van en volquers,
Y els vorán plens los trasers
De molt tendres confitures;
Ni tota de estes pintures
Es la pudor que allí es sent,
Puix li donen gran aument
Los pets que es sólen tirar,
Efecte que sol causar
La llet, per ser flatulent.

XLI.

 Mes pudents solen tirar
Los pets los gichs y les giques,
Perque de sopes y miques
Y de pá es solen fartar,
Casi tots solen tocar
Per la clau de violí;
Sos pets fan: Quiquiriqui!
Y cantant per contrapunt,
Primer los té ú damunt
Que dihuen: jo estich así.

XLII.

 Los fadrins y fadrinetes,
Com piquen de enamorats,
Tiren los pets á grapats
Coents com unes pestetes.
També patixen caguetes

Per ser com son tan fogosos,
Y com son tan revoltosos
Y fan contínuo eixercici,
En eixamplar lo orifici
No solen ser pereosos.

XLIII.

 Los casats, quant tenen fret
Y volen calfar lo llit,
Es tiren pets á profit
Y cluixca pet contra pet.
Tot ho paga lo angelet
A qui els dos fan batería,
Puix tirant pets á porfía,
Hiá en lo mig tanta pudor,
Que es desperta en molt calor
Quant en molt fret se adormia.

XLIV.

 Capellans, frares, canonjes.
Com están ben recaptats,
Tiren uns pets molt granats
Y redons com á taronjes.
Y ¿qué direm de les montjes,
Y les que es diguen beates,
Que agarrantse com les rates
Quan s'han de tirar sos pets,
Los tiren tan calladets
Com se diu lo Orate frates?

XLV.

 No ho fan així els llauraders,
Menestrals y jornalers,
Puix tiren pets tan sancers,
Que sonen com á tambors.
¿Has oit los grans clamors
Que fan los canons de batre?
Puix cregues no pareix altre
De tots ells la petería,
Que una forta batería
De canons de vintiquatre.

XLVI.

 Los papes y cardenals
Bisbes, reys y poderosos,
Es tiren pets molt donosos,
Autoriçats y formals;
¡Qué compasió tinch dels tals!
Perque pera autoriçarse
No els es permés lo petarse,
Sempre que ho demane el cul,
Ans bé tánquen son baul
Hasta el punt de retirarse.

XLVII.

 Ningú millor que els malats
Que usant del fur de llicencia,
Déixen correr la petencia
Per los baixos y contralts.
Entre estos brincos y salts,

Se ha vist no poques vegades,
Que semetjants arruixades
No obstant que embruten lo llit,
Els han fet molt bon profit
Y les febres son anades.

XLVIII.

 També es peten los soldats,
Y en los ranjos y piquets,
Es sólen tirar uns pets
Dels mes grosos y esgarrats;
Puix están acostumats
Al pá gros de munició,
Que té gran part de cegó,
Y atacarse bé de ví;
¿Qué es pot esperar de ahí
Sino pet gros y redó?

XLIX.

 ¿Qué direm dels bandolers
Gitanos, contrabandistes,
Arrieros y ventistes,
Donsayners y trompeters,
Dels sastres y sabaters,
Y demés gent de copet?
Dir que no els agrada el pet
Jo ho creuria ser així,
Si no els agradara el ví
Y de ayguardent lo traguet.

L.

 Per fí, que tot lo mon peta
Així lo gran com lo gich,
Tant lo pobre com lo rich,
Es constant y llana neta.
Mes com cada ú concreta
Sos pets segons té el forat,
Tal es la desigualtat
Que es nota entre pet y pet,
Com ni hiá entre un foradet
Y un forat molt esgarrat.

LI.

 Per aixó gichs y giquetes
Quant se posen á petar,
Nos pareix oir tocar
Algun concert de flautetes.
Y es qu'encara les piuletes
Téndre tenen molt lo bech,
Y per aixó lo jamech
Que pel cul solen donar,
May lo poden esforçar
Y es queda al millor en sech.

LII.

 Despres qu'el bech s'endurix,
Y sels aumenta la panja,
Já dona mes vent la manja
Y mes forta la veu ix.
Ni es menester que, mix. mix,

Li fasen pera maular
Al ventre y budell cular,
Puix com á gats en amor,
Εs saluden en primor
Y maulen á no parar.

LIII.

 Per lo temps creix lo forat
Y eixamplantse mes lo ambut,
Canten já per re, fa, ut,
Sostenido ó bemolat;
Já es la veu pintiparat
Com la del baixó ó fogot,
Resonant cada petot
Segons lo ces com lo apreta;
Puix lo ces es la llengüeta
Que goberna este cantot.

LIV.

 Tant creix, en fi, lo forat,
Y pot colar tan de vent,
Qu'el tró que pega se sent
Moltes llegües apartat.
Per aixó já es escusat
Fer castells y bateríes
De canons, ni artilleríes,
Podentho los culs suplir,
En carregántlos lo tir
Y péndre les punteríes.

LV.

 En cegarse este forat
Y no colar bé los vents,
Já están en terra els valents,
Jâ no hiá un home quadrat.
Ningu siga descuidat
En tindre els conductes nets,
Pera que colen los pets
Y que bon profit els fasen,
A tots los que sels tirasen
Siguen grosos ó giquets.

LVI.

 ¡Ay, del qus no pot petar,
Ni rotar per lo orifici!
No li faltará servici
Y tindrà prou que rascar.
Já li voréu receptar
Begudes y draps calents,
Que aumentantli los torments
Lo van unflant com un bot,
Sent l'únich remey de tot
Tirarse uns pets ven valents.

LVII.

 Ningu já en abant se admire,
Ni fasa ninguns extrems,
De que en tot lloch y en tot temps,
Encontre qui pets se tire.
Ans bé per sa salut mire,

Y quant oixca pets tirar,
Si veu que no els pot guanyar.
Traga forçes de flaquesa,
Unfle bé, y solté la presa,
Petant hasta reventar.

LVIII.

 Así te fi el tractadet
Tan rejuplós y salat,
En qu'el poeta ha esplicat
Lo ser y efectes del pet.
Si es qu'el poeta no ha fet
De sa part lo que debia,
Perdó á tots demanaria;
Y de aquells que els ha gustat,
En un pet gros y esgarrat
Per ben pagat se tindria.

LIX.

 Rahó será, puix, que tots
Los que así han concurrit,
Y en tant de ouit han sentit
Lo tractat dels pets ó rots,
Coménsen á unflar los bots,
Y á petar nos preparém,
Já que en los pets li farém
Tan gran obsequi al poeta,
Y que á sa Musa discreta
Tant per los pets li debém.

LX.

Alerta, puix, cada qual,
Y estiguen tots sobre el cas,
En desparar per detrás
Així que oixquen la senyal.
Y aflúixenli bé el ramal
Pera que brame el burret;
Posen la ma en lo masclet,
Obriguenli bé l'aixeta,
Y en oir la palmadeta,
 (Péguenla fort),
Cluixca el pet y vixca el pet!

Una mica de vi per a Macbeth, rei d'Escòcia

Macbeth és una tragèdia molt tràgica. I no només això, molt reconcentrada. Vull dir que hi ha molt pocs moments de treva a tanta disbauxa destructiva. Però hi ha un moment de descans, encara que breu, que m'ha agradat molt.
En aquest país que es diu Catalunya, ara mateix s'hi viu un moment molt reconcentrat, i encara que el que s'hi representa sembla més un thriller que una tragèdia, em sembla que també seria bo de prendre una mica d'alè; i si m'apureu, diria que és el moment de les llargues migdiades (i a més, que coi, som a la tardor!; mireu al vostre entorn: la Naturalesa badalla, comença a agafar el son...). Sí, a vegades les  coses es posen molt difícils i cal un momentet de repòs. Escolteu Shakespeare:

Macdulff
Tan tard te n'has anat al llit, company, que encara jeus tan tard?

Porter
Francament, senyor, vam estar mamant-la fins al segon gall; i el beure, senyor, és un gran provocador de tres coses.

Macduff
Quines tres coses, doncs, provoca el beure?

Porter
Redéu, senyor, el nas pintat, la son i la pixera. El que és la luxúria, en canvi, la provoca i la desprovoca. En fa venir les ganes, però afluixa la funció. Així, doncs, es pot dir que el massa beure és un engalipador de la luxúria: l'engresca i la desinfla, l'engega i l'atura, la convenç i la desenganya, la fa posar dreta i la fa caure tan curta com és; en conclusió, l'engalipa en somnis i, un cop desenganyada, l'abandona.

Macduff
I avui t'ha engalipat a tu, aquest beure.

Porter
Ja ho podeu ben dir, senyor: per la gola, m'ha engalipat! Però jo m'hi he tornat de valent; i com que sóc més fort, encara que ell alguna hora m'agafava per les cames, al final he aconseguit fer-lo anar per terra.

(edicions 3 i 4, trad. Miquel Desclot)

Una migdiada gloriosa de Josep Pla al Canadell

Avui tornem als nostres orígens, la migdiada, dels quals segurament mai no havíem d'haver sortit. Ens situem al Canadell, el dia 2 d'agost de 1918.


"Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d'hores, a l'ombra del ventre d'una barca. A les dues de la tarda, l'ombra, de color torrat, té un parell de pams d'amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l'ombra s'eixampla i l'arena es refresca. Primer us hi estireu de costat; després el lloc dóna per estendre's, de cara al cel, de pla. La llum és d'una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l'aire, sobre les parets blanques, a l'arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d'aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el ramat monòton dels moltonets d'escuma. Tot plegat és tan sumari i simple, i dintre del frenesí roent l'ombra és tan fresca, que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d'aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l'aigua us passen per ull. Sobre la ratlla de l'horitzó, queixalejada pels borralls d'escuma, hi veieu flotar unes pampallugues -com una cosa incerta flotant en el mar. La costa de garbí -els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes- se us difumina en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa. Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues... Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l'olor del tabac que acabeu de fumar -i, si no sou fumador, el perfum que fa el marisc i l'alga tocada pel sol...
Quan, al cap d'una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l'ombra s'ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l'ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s'han fixat i precisat -i el dibuix és més fred, estàtic.
(El quadern gris) 

Homenatge a Xesco Boix

Hem trobat aquest poema "Homenatge a Xesco Boix", de Salvador Giralt, que ens ha semblat molt adequat de penjar en aquest aparador, avui que fa tot just 30 anys de la mort d'en Xesco:

–Mmm…, quina sopa més bona, la millor sopa de pedres que he fet en tota la meva vida. ¡Vinga nois i noies, mainada, aneu a avisar tota la gent del poble! Ja n’hi ha prou de mesquineses, ja n’hi ha prou de gent del puny estret; que portin plats, que portin culleres, que portin escudelles, que portin tassons!

Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú no es va quedar sense en aquell poble.

Xesco Boix, La sopa de pedres

HOMENATGE A XESCO BOIX

Ets tu, Xesco Boix?

Què tal des de tan lluny?

Ah, Xesco, Xesco, Xesco,

marxar tan de bursada

sense dir-nos ni adéu!

Que tornes, dius, aviat?

Que esperes que floreixin

les roselles als camps

de blat, l’aire més fi,

i els arbres siguin verds?

I és clar!, que faci bo.

Al metro, te’n recordes?,

al carrer de Provença,

cantaves Joan del Riu.

La gent, amunt i avall,

apressats, malcontents,

anaven al seu tros:

potser un tros de despatx.

Jo passava de llarg

però vaig parar-me adés

captivat pels acords,

tot oblidant l’afer

que duia entre les mans.

Érem pocs, érem tres

al redol de les tres:

tu i jo, i aquella noia

que cantava tan bé.

Entonàveu: “viola,

sona d’un to cortés,

mira que ballen dames,

dames i cavallers...”

I la gent prou ballava

al metro, amunt i avall:

qui seguia un compàs,

qui passava de llarg

tot mirant de biaix...

Algú, de tant en tant,

parava mig minut,

i escadusserament

el metàl·lic xim-xim

del xoc de les monedes

sonava al teu barret.

Al metro, te’n recordes?,

en aquell túnel fosc:

les pluges de l’abril,

les cireres de juny,

el follet, la formiga,

l’amador sense amiga,

la cabana en el bosc

de closca d’avellana,

l’ocell, la sargantana,

la nineta galana...;

en aquell túnel fosc

a llum de fluorescents!

Es va trencar una corda

i es va acabar el tocar.

–Sé d’un vers –et vaig dir–

que un dia has de cantar.

–Digues, va! –tu vas dir.

Semblava que el tenia

però em vaig entrebancar...

Quin adéu més galdós!

Llavors vam tocar el dos

(tu anaves amb la noia),

i vaig tornar a l’afer

que duia entre les mans:

que tard s’havia fet!;

i de pressa i corrents

cap a la línia quatre,

després la línia tres...

I ara té, veus?, un vers

penyora de cançons,

velles cançons, bones cançons,

que em van meravellar.

Escotatz, mas no say que s'es. Un poema de Raimbaut d'Aurenga

Vet aquí un poema de Raimbaut d'Aurenga. Sembla acabat de fer.

Escotatz, mas no say que s'es,

senhor, so que vuelh comensar.

Vers, estribot ni sirventes

non es, ni nom no'l sai trobar;

ni ges no say co'l mi fezes

s'a'aytal no'l podi'acabar,

que ja hom mays non vis fag aytal ad home ni a femna en est segle ni en l'autre qu'es passatz.

Escolteu, més no sé que és

senyors, el que vull començar.

Vers, estribot ni sirventès

no és, el nom no el sé trobar;

tampoc no sé com l'he de fer

ni encara si el podré acabar,

que mai ningú no ha vist fer res de semblant a home o a dona, en aquest segle ni en els altres del passat.

Sitot m'o tenet a foles

per tan no'm poiria layssar

que ieu mon talan non disses;

no m'en cujes hom castiar:

tot cant es non pres un pojes

vas so c'ades vey et esgar,

e dir vos ay per que. Car si ieu vos o avia mogut, e no'us o trazia a cap, tenriatz m'en per fol. Car mais amaria seis deniers en mon punh que mil sols el cel.

I si algú per foll em tingués

no podria pas evitar

que jo el meu parer us digués;

no m'ho volguéssiu reprovar.

Tot quan és no ho tinc en res

sinó el que veu el meu esguard,

i us diré perquè: Car si jo us hagués començat a explicar, o encara que no us ho hagués acabat d'explicar, em tindríeu per foll. Car preferiria sis monedes en el puny que més de mil sous en el cel!

Ja no'm tema ren far que'm pes

mos amicx, aisso'l vuelh prejar;

s'als obs no'm vol valer manes

pus m'o profer'ab lonc tarzar;

pus leu que selh que m'a conques

no'm pot nulh autre galiar.

Tot ayso dic per una domna que'm fay languir ab belas paraulas et ab lonc respieig, no say per que. Pot me bon'esser, senhors?

No temeu fer res que em pesés,

amics meus, us ho vull pregar;

si res cal fer que m'auxiliés,

vau prometre de molt tardar;

més bé que la qui m'ha sotmès

ningú mai no em podrà enganyar.

Tot això ho dic per una dama que em fa llanguir amb belles paraules i amb els seus allargaments, i no sé pas perquè. I tot plegat serà prou bo, Senyors?

Que ben a passatz quatre mes,

-oc! E mays, de mil ans so'm par-

que m'a autrejat e promes

que'm dara so que m'es pus car.

Dona! Pus mon cor tenetz pres

adossatz me ab dous amar.

Dieus, ajuda! In nomine Padris et Filii et Spiritus Sancti! Aiso, que sera, domna?

Mes queda enrere el quart mes,

-Si! Que mil anys em va semblar!-

des que em digué i prometés

que em donarà el que m'és més car.

Dona! Teniu el meu cor pres,

endolciu-lo amb dolç amar.

Déu, ajuda! In nomine Padris et Filii et Spiritus Sancti! Això, què serà, Senyora?

Qu'ieu soy per vos gays, d'ira ples;

iratz-jauzent me faytz trobar;

e so m'en partitz de tals tres

qu'el mon non a, mas vos, lur par;

e soy fols cantayre cortes

tan c'om m'en apela joglar.

Dona, far ne podetz a vostra guiza, co fes N'Ayma de l'espatla que la estujet lay on li plac.

Estic per vos alegre i trist;

trist i content em feu trobar;

i m'he apartat d'aquelles tres,

fora de vos, no tenen par;

i sóc tornat foll i cortès,

tant que ja em diuen “el joglar”.

Dona, podeu fer el que us plagui, tal com va fer l'Aima amb l'espasa, que la va guardar allà on més li va plaure.

Er fenisc mo no-say-que-s'es,

c'aisi l'ay volgut batejar;

pus mays d'aital non auzi jes

be'l dey enaysi apelar;

e diga'l, can l'aura apres,

qui que s'en vuelha azautar.

E si hom li demanda qui l'a fag, pot dir que sel que sap be far totas fazendas can se vol.

I fineixo el meu no-sé-que-és,

que així l'he volgut batejar;

res no he sentit que s'hi assemblés,

així doncs l'he d'anomenar;

i el digui, quan l'haurà après,

el qui se'n vulgui alegrar.

I si algú li demana qui l'ha fet, podrà dir que aquell que sap fer bé tota mena de coses, si li ve de gust.

(trad. Salvador Giralt)

Hi ha mirra als cabells negres de la Veritat (Versions de poesia antiga, de Segimon Serrallonga)

Ens va caure a les mans el llibret "Versions de poesia antiga" de Segimon Serrallonga, i des que l'estem llegint ens hem tornat més greus.
"Hi ha mirra als cabells negres de la Veritat". Aquesta frase, i també aquesta altra: "La Veritat vol l'embriaguesa a dintre", que es troben a la tomba del visir Rekhmire, a Tebes d'Egipte, de devers el 1430 aC, ens obsessionen de dia i de nit.
En Serrallonga diu: "Mirra hi té dues funcions: l'ordinària, aromar amb mirra real els cabells reals, que són d'una negror blavissa i brillant, com veiem en l'estatuària i la pintura, i la funció figurada,  que l'inscriptor aplica metonímicament a Maat (la Veritat) a fi de destacar-ne les qualitats d'amargant i pungent. La síntesi de la Veritat egípcia es fa unint les dues inscripcions: Maat és vital, resplendent, olorosa, amargant i pungent".
Que és la Veritat? Tenim algunes controvèrsies i a vegades sembla que parlem de coses diferents.

Escolteu el Cant de l'Arpista:

     (Cant que hi ha a la capella del rei Antef el benaurat
     davant per davant de l’arpista)

  Aquesta és la deixa del bon príncep de destí feliç.

Les generacions se’n van, desapareixen,
d’altres en vénen, des del temps de l’antigor.
Així els déus i els qui abans vingueren a la vida
avui a les piràmides reposen.

Els nobles i els més gloriosos esperits
són en llurs tombes sepultats.
Bastiren temples i capelles:
no en queda res. Què se n’han fet?

Encara sento les paraules
de Hardjedef i d’Imhotep.
S’han convertit en dites
amb més vida que no ells.

I què són ara els seus indrets de culte?
Els murs van caure en runes,
els llocs on foren reverits no són enlloc,
com si mai no haguessin existit.

No n’hi ha ni un que pugui retornar
per dir-nos-en l’estat, quina és la seva sort,
i pugui dur la pau al nostre cor
fins que arribem al lloc on ells han arribat.

Així doncs satisfés el teu desig,
fes que el teu cor oblidi, i l’oblidança
et serà l’honra fúnebre més pia.
Creu el teu cor durant tota la vida.

Vessa mirra damunt la teva testa,
vesteix de lli ben fi,
perfuma’t amb l’essència més pura
de les divines serves.

Acreix la teva benaurança,
no et deixis fatigar la ment.
Segueix el teu anhel i el que t’és bo,
fes el que has d’acomplir en aquest terra.

No neguitegis el teu cor
fins el dia del fúnebre lament.
El Cor Feixuc no escolta pas els planys:
cap plany no salva del sepulcre.

Fes-te el dia feliç,
i no te’n cansis,
que ningú no s’emporta els béns a l’altre món,
pensa que cap dels que han partit no torna.

(versió de Segimon Serrallonga. Edicions 62, Empúries)

Somni d'una nit d'estiu, del mestre Shakespeare

Ara que es comencen a veure tota mena d'ocells, ens agrada aquesta cançoneta d'en Seient, que hem trobat al "Somni d'una nit d'estiu", del mestre Shakespeare. La cantem abans de sopar, com una mena de benedicció; i després sopem en silenci.

Ni a la merla més negra que el carbó
amb el seu bec ataronjat,
ni al tord amb aquell cant tan delicat,
ni amb la seva cresteta al reietó,
ni al pinsà, ni a l'alosa, ni al pardal,
ni al cucut amb la veu de ploricó,
després que els ha escoltat tot el que cal,
l'home no gosa contestar-los, no...

(trad. Josep Maria de Sagarra)

Aquesta obreta és plena de petites joies. Llegiu aquest jurament d'Hèrmia, tan exagerat:

Oh, bon Lisandre meu,
per l'arc més poderós de Cupidó,
pel seu millor dardell daurat de punta,
per la innocència dels coloms de Venus,
pel que lliga esperits i amors empara
i per la flama que cremà la reina
de Cartago quan aquell fals troià
li va fugir amb les veles desplegades,
per tots els juraments trencats pels homes,
que sempre han fet un nombre més crescut
que totes les paraules de les dones,
et juro que en el lloc que tu m'has dit
demà sens falta jo vindré a trobar-te.

I encara aquest altre tros, la veu de l'escèptic i racional Teseu, al final d'una obra en la qual bona part dels protagonistes són fades i follets:

L'ull del poeta, en un picant deliri,
va de la terra al cel, i va del cel
a la terra, i, així com produeix
la imaginació formes d'objectes
desconeguts, la ploma del poeta
els atorga un vestit i una figura,
i nom i hostal dóna al no-res aeri.
Les empescades d'una fantasia
exuberants són tals, que, si li acut
una joia, ja en veu el portador,
o, si de nit alguna por imagina,
pren per un ós la tofa d'un barder.

Estem pensant a representar aquesta comèdia,  ens té molt revolucionats.
El problema és que n'hi ha tres que volen fer de Puck. No sé si ens en sortirem.
(i després n'hi ha un que diu que la traducció d'en Sagarra, sagarreja. Maleïts llepafils de la llengua!)
Us presento en Puck:

FADA
O bé és que el vostre aspecte em desgavella,
o vós sou l'esperit murri i trapella
que li diuen Rupit el Bonminyó,
que a les xicotes de pagès feu por;
aquell que de la llet bufa la nata,
i el molinet de fusta desbarata,
quan la mestressa brega,
i mai no se li lliga la mantega,
o la cervesa no li pren ferment;
¿no sou aquell que esgarrieu la gent
quan camina de nits, i li'n feu blasme,
i, als que us diuen fantasma,
o bé als que us diuen tendre Puck,
els guaiteu de bon lluc,
i vostra mà els ajuda, i els ajorna
suors, donatnt-los bona sort per torna?
¿No sou aquest?

PUCK
És cert el que has dit;
Jo sóc alegre voltador de nit.
Jo distrec Oberon i el faig somriure
quan, a algun cavall gras de molt bon viure
tip de favons, com si estirés cordill
el faig seguir, estrafent-li aquell renill
de l'euga jove. I de vegades passa
que em fico aclofadet dintre la  tassa
d'una comare de bon pit,
exactament com un codony rostit,
i, al punt de beure, amb mi  de llavis topa
i me li deixo la papada xopa
de cervesa. La tia de cervell
de vegades em pren per l'escambell,
quan contant penes amb el plor fa vores;
i pel cul li rellisco jo aleshores,
i ella que cau de nas i crida "Sastre!",
li ve un atac de tos, i en el desastre
la gent s'empeny de colzes, sona el crit,
l'estornut, la rialla, i de seguit
juren que mai no han atrapat en vida
una estona que fos més divertida. 

De l'arpa de Jacint Verdaguer a l'arpa de Toko Okuda

Des que el Vicari és a la nostra Associació, el nivell cultural  no para de créixer. Està fart de voltar per tot el món i ara diu que voldria portar una vida més assossegada i casolana. S'ha instal·lat a una de les cambres del pis de dalt i no sembla que porti intenció de tornar als viatges.
Fa dies que parlem de les arpes. Hi ha un gran debat sobre l'enigmàtic poema l'arpa, de mossèn  Cinto. Realment va existir l'arpista napolità que visità l'ermita de la Damunt carregat amb una arpa, "duent a coll una arpa tota plena d'harmoniosa música d'Itàlia"? I si no, per què mossèn Cinto és va empescar aquesta imatge?
Hem llegit molts estudis i comentat llibres i ressenyes; tenim debats.
Verdaguer no deixa indiferent ningú: o te'n fas entusiasta, o l'acabes detestant. És el cas Verdaguer, que encara cueja. En J. M. Sagarra, a qui Verdaguer de petit li havia dit: "Que Déu te faci un sant!", deia en relació a l'Atlàntida: "El que em deixa perplex és l'aplom enorme, l'audàcia magnífica de l'home de la Plana de Vic, que vesteix una faula monstruosa i absurda amb un inexhaurible tresor de natura directament observada; el que em deixa perplex és la presència meravellosament definida  de tantes flors i de tantes herbes, de tanta meteorologia i de tanta agricultura caçades en el baf perfecte dels conreus: el que em deixa perplex és com dins una trepidant màquina retòrica neix el verb i com l'adjectiu pinta delicadament i fa tremolar el nom en una vida insospitada". Li agradava, s'hi havia convertit; perquè l'adhesió a Verdaguer és una mena de conversió religiosa que sol venir sobtadament. I ni més ni menys que Francesc Pujols declarava també el seu entusiasme per Verdaguer, i ponderava l'arpa sagrada com un dels seus grans moments lírics (Angelets del cel,/ despengeu-me l'arpa,/ que de tan amunt/ no puc abastar-la;/ baixeu-la, si us plau,/ més de branca en branca...).
Però llegiu, llegiu l'arpa....

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d'una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d'una Verge
d'aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i humil vassalla,
i, sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.

Un cap-al-tard tindria alguna pena
puix ella féu l'oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l'amor de la seva ànima.
A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.

Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa,
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliment d'amor i crits d'hosanna.

Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
apar que a la boscúria li demana
si són los passarells que a voladúries
hi solen refilar a trenc de l'alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.
La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
i a tres dits de mos ulls l'instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo, mentres l'ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m'hi vessava,
a aquell bocí de món que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí! per la finestra
de reixa d'or si jo els vegés encara!

Vegí el Montseny engarlandat de boscos,
vegí el Puigmal de cabellera blanca
damunt la serra del Pirene altívol
com un gegant al cim d'una muralla,
i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
a prop del Gurri de lluentes aigües,
com gentil segadora muntanyesa
que dorm al peu de son falçó de plata.
Més humil i més pròxima, l'església
vegí de mon poblet, ramat de cases
que com pollets esveradissos viuen
a l'aixopluc de les maternes ales.
Entre elles una n'obirí més xica
que les seves veïnes i més blanca;
lo fum sortia de la llar fumosa
plena per mi de resplendors de l'alba.
Mos companyons i companyones tendres
feien a dalt del porxe la sardana
i baixaven a l'hort, a rua feta,
papallons joguinosos d'hora baixa;
elles envers les roses que florien,
ells vers on lo cirer vermellejava,
no tant com les enceses barretines
que s'hi veien pujar com una parra.
Feien jocs d'innocència i de platxeri
i corrien i reien i cantaven,
i sa dolça cridòria me venia
amb lo melós arpegi barrejada.
Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa
crescuda amb sa suor. Vegí l'aubaga,
los boscos i soleis, nius de mos somnis
d'on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
i al pondre's damunt seu l'astre del dia,
corona d'or irradiant de flama,
engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca
fet un vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d'estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana!

A les polèmiques, que dia a dia van pujant de to, hi ha qui considera que Verdaguer és un enlairat que no toca de peus a terra, i que les arpes napolitanes no existeixen. El Vicari diu que a Nàpols, on va passa més d'un mes, no va veure cap arpa. I què?, han dit molts. Això l'ha fet enfadar.
Per apaivagar els ànims, he intervingut i els he dit el que sé de bones tintes: que les arpes són com els peixos: n'hi ha de petites, de normals, i de gegants; i fins i tot a Nàpols hi podria haver una arpa gegant sense que el nostre associat l'hagués vist. Les arpes en general són instruments molt discrets que no van donant la llauna.
Per contrastar experiències, i per relaxar-nos, i perquè en el fons el que ens interessa de debò és la veritat, estem organitzant una excursió a Camallera, on hem sentit a dir que ara mateix hi ha l'arpa de Toko Okuda, una de les més grans del món.
En sabeu alguna cosa?

  

Excés d'amor

Aquests dies hi ha molt de rebombori perquè algú ha trobat a les golfes del nostre edifici unes pistoles de duel. A l'Associació hi ha uns quants esperits inquiets -per no dir uns caps calents-, que des del dia de la troballa van molt excitats. Tot el dia se sent olor de pólvora i el xim-xim de les bales de metall; hi ha advertiments i fugonades als llocs més inversemblants; fins i tot és perillós passejar pel jardí, i els coloms ja no s'hi acosten.
Vivim uns dies d'una gran complexitat.
En Polo, el nostre bibliotecari, que és molt poruc, com si la cultura el pogués protegir de les follies dels nostres associats, està recopilant textos literaris relacionats amb els duels. Em sembla que està espantat, i que aquesta recopilació és un mal senyal.
 Perquè us en feu una idea, llegiu:

 

Murió Galois, como es muy sabido, en un desafío de motivación bien fútil –por “una infame coqueta” como él mismo escribe–, la madrugada del 30 de mayo de 1832.

R. Rodríguez Vidal

Si per curar del mal d’amor

fos oportú d'esbatussar-se contra algú!

Tirar pel dret

i amb les pistoles, a trenc d’alba,

al bosc del riu, lliurar un duel

que no caldria que fos cruel;

com l’Evarist,

que va tenir un final ben trist

però gloriós.

Fetges que sou al vostre lloc, vegetatius,

fidels al cos o bé captius

a l’interior del clos espès

dels homes vius;

tant si fa fred com si és estiu,

compliu.

Fetges humits dels meus semblants,

fetges amics,

que suquegeu de verda fel,

escolto, absort, la vostra veu

atapeïda, rogallosa,

que va dient, entre enfadada i enfadosa:

“Que ja m’atipa tanta fel!”

Fetges vermells, d’un vermell fetge

com no n’hi ha.

Fetges soferts i castigats

que feu la feina, de bon grat

o de mal grat,

de destil·lar la mala llet

d’aquest perol que cuina el brou

enganxifós i escaldufat

de l’embolic sentimental.

Perquè el problema d’aquest món

és en el fons

terriblement sentimental:

excés d’amor, hi ha massa amor;

vet aquí el mal:

l’excés d’amor entre els mortals.

Fes un silenci existencial

i sentiràs la veu del fetge,

atapeïda, rogallosa,

que va dient, entre enfadada i enfadosa:

“Que ja m’atipa tanta fel!”

Fetges molsosos, fetges roms,

treballadors com menairons,

fetges peons,

que feu de fetges d’homes vius

que van i vénen pel carrer,

fregant, fregant la voraviu

d’un món que sempre ha estat esquiu;

i tu, el meu bon fetge roig

tan a tocar, tan a tocar

que puc sentir-te palpitar;

tot i que sóc molt poc flexible,

i la distància és invencible

(posar l’orella al teu damunt

fóra el miracle de Bellmunt!),

puc escoltar la teva veu

atapeïda, rogallosa,

que va dient entre enfadada i enfadosa:

“Que ja m’atipa tanta fel!”

Si per curar del mal d’amor

fos oportú d'esbatussar-se contra algú!

Tirar pel dret

i amb les pistoles, a trenc d’alba,

al bosc del riu, lliurar un duel

que no caldria que fos cruel;

com l’Evarist,

que va tenir un final ben trist

però gloriós.

(Salvador Giralt; Vint-i-dos poemes)