Or espès

El Passarell, el juglar, es troba entre nosaltres uns quants dies. Es veu que s'ha passat al blues. Ahir ens va cantar això que ara ve. Hem quedat molt impressionats. L'última estrofa ens ha dit que li sembla que és apòcrifa.

Or espès

         Avui que és or el temps a la ciutat,

         un or espès, molt espès, molt espès!,

         i un vent gelat s’escampa pel teu pit,

         un vent gelat en el pic de l’estiu,

         et sents  feixuc sota el pes d’aquest orc,

         feixuc i sol i amb el desig vençut.

         Gira del món la ronca activitat;

         ai quin vertigen, aquesta funció!

         Mira com van en un bonic estol,

         solemnement, lentament, a l'ocàs,

         els dies bons carregats als vaixells!

         Apa, bon vent!, que la vida és un blues!

         Passa la gent com les aigües d’un riu,

aigües complexes, són fetes de gent.

Cerques uns ulls pel riu dels teus semblants;

uns ulls amics entre tant de brogit.

Ella no hi és. Potser demanes massa,

que no en tens prou de veure el riu com passa!

I et sents perdut i lluny del Creador,

         dorm com un déu ben apartat del món.
         I escups al cel la sang del teu trasbals.

         Damunt l’asfalt un cel de color crom.

         Et crema el pit de la ràbia que hi bull!

         Apa, bon vent, que la vida és un blues!

        

         Inquietuds bateguen al teu cor,

         inquietud i els batecs delicats;

         tot caminant distreus el teu neguit,

         ara que és tard i el temps és or espès,

         ara que és nit, i el teu cor fatigat,

         molt baix, fluixet, et diu que et trobes pres.

         (I què hem de fer? Has de fer-te pregar?

         Aquest saturn tancaràs al gresol,

         allà en el forn, on el foc és més fi,

         i així el fondràs,  en una nit de dol,

         i en ser matí..., tornarà a lluir el sol!

         Apa, bon vent, que la vida és un blues!)

       (Salvador Giralt)