En Peire Vidal ens té molt entretinguts, és un pou de sorpreses.
Veieu la seva Vida:
Peire Vidal era de Tolosa, fill d’un pellicer,
i cantava millor que ningú en el món. I era un del homes més folls que mai
hagin existit, perquè creia que era veritat tot el que volia i li plaïa. I
trobava amb gran facilitat, i va ser aquell que va fer les melodies més riques,
i que va dir les més grans follies d’armes i d’amor, i de mal dir dels altres.
I és cert que un cavaller de Sant Gil li va tallar la llengua perquè donava a
entendre que era amant de la seva esposa. I Uc dels Baus el va fer guarir i
medicar. I quan va ser guarit se’n va anar a ultramar. D’allà va portar una
dona grega que li va ser donada per esposa a Xipre. I ell va creure que era
neta de l’emperador de Constantinoble, i que per aquesta raó tenia dret a
l’imperi. I d’aquí que va fer tant com va poder per construir una flota, perquè
volia anar a conquerir l’imperi. I portava armes imperials i es feia dir
emperador i a la dona emperadriu. I s’enamorava de totes les bones dones que
veia i a totes les pregava d’amor; i totes li deien de dir i de fer el que
volgués, i ell creia ser amant de totes i que totes morien d’amor per ell. I
sempre menava rics destrers i portava riques armes i seia en tron imperial. I
es creia ser el millor cavaller del món i el més estimat per les dones.
Aquí ve una traducció d'una de les seves cançons
I
Baron,
de mon dan covit
fa·l
lauzengiers deslials,
qu’en
tal domna ai chauzit,
ont es
fis pretz naturals.
Et ieu
am la de cor e ses bauzia
et sui
totz sieus, quora qu’ilh si amia,
qu’a
sa beutat e sa valor pareis,
qu’en
lieis amar honratz fora us reis,
per
que·m tieng ric sol qu·m deinh dire d’oc.
Barons, del meu mal convit
fan llagoters deslleials;
que tal dona he advertit
que per natura preval.
I jo l’amo de cor sense falsia
i sóc ben seu arreu, allà on sia!
Bellesa i port em fan tan alt servei
que honrat, quan l’amo, em sento com un rei.
Em tinc per ric només que em digui: hoc.
II
Anc
res tan no m’abellit
com
sos adreitz cors lials,
on son
tug bon aip complit
e totz
bes senes totz mals.
E pus
tot a quan tainh a drudaria,
ben
sui astrucs, sol que mon cors lai sia;
e si
merces, per que totz bos aips creis,
mi val
ab lieis, be·us puesc dir ses totz neis,
qu’anc
ab amor tant ajudar no·m poc.
Mai tant res no m’abellí
com el seu bon cos lleial,
on amor és acomplit
amb tant de bé, que tant em val!
I ja que en ell hi ha tant com jo voldria,
molt em convé la seva companyia;
i si mercè, de qui tot lleva i creix,
amb ella em vol —puc dir-vos, tanmateix!—,
que aquest amor m’ajuda no pas poc.
III
Chant
e solatz vei fallit,
cortz
e dous e bos hostals,
e
domnei no vei grazit,
si·lh
domn’e·l drutz non es fals.
Aquel
n’a mai que plus sovent galia.
No·n
dirai plus, mas cum si vuelha sia.
Ma
peza me quar ades non esteis
le
premier fals que comenset anceis:
e fora
dreitz, qu’avol eixample moc.
Cant i solaç han ben fallit
en els dolcíssims hostals,
on l’amor és negligit:
els amants juren en fals!
On més obté qui ment amb traïdoria
—no diré més, i que sigui com sia!—.
Però em pesa molt que no fos abatut
el primer fals quan fou al món vingut.
Seria bo que sojornés a l’orc!
IV
Mon
cor sent alegrezit
quar
me cobrara·N Barrals.
Ben
aja selh que·m noirit,
e
Dieus!, quar ieu sui aitals,
que
mil salut mi venon cascun dia
de
Cataluenha e de Lombardia,
quar a
totz jorns pueja mos pretz e creis;
que
per un pauc no mor d’enveja·l Reis
quar
ab dones fas mon trep e mon joc.
El cor sento rejovenir
car tornaré amb en Barral!
Visca qui em va parir,
i Déu! Perquè jo sóc tal
que mil saluts em venen cada dia
de Catalunya i de Normandia;
car cada jorn el meu mèrit acreix,
i el rei m’enveja tant que perd el bleix!
Perquè entre dones tinc barrila i joc.
V
Ben es
proat et auzit,
cum
ieu sui pros cabals,
e pus
Dieus m’a enriquit,
non
tanh qu’ieu sia venals.
Cent
domnas sai que cascuna·m volria
tener
ab se, si aver me podia.
Mas
ieu sui sehl qu’anc no·m gabei ni·m feis
ni
volgui trop parlar de mi meteis,
mas
domnas bais e cavaliers derroc.
És ben provat i sentit
que sóc noble i cabdal,
i ja que Déu m’ha enriquit,
no em caldrà ser gens venal.
Cent dones sé que cascuna em voldria
tenir amb si..., si haver-me podia.
Jo sóc aquell que mai no s’envaneix,
ni massa dic de mi —no s’ho mereix!—;
que dones beso i cavallers derroc.
VI
Mainht
bon tornei ai partit
pels
colps qu’ieu fier tan mortals
qu’en
luc non vau qu’om no crit:
“So es
En Peire Vidals,
selh
qui manten domnei e drudaria
e fa
que pros per amor de s’aimia;
et ama mais batalles e torneis
que
monjes paz, e sembla·l malaveis
trop
sojornar et estar en un loc!”
En els borns he envestit
amb cops tan fers i mortals,
que pertot se sent a dir:
“Aquí ve en Peire Vidals,
el qui manté amor i galania,
i per l’amiga ofèn la vilania;
i ama més batalles i torneigs
que monjos pau; i frisa, i pateix,
de massa sojornar en un mateix lloc!”
Plus
que non pot ses aigua viure·l peis,
non
pot esser ses lauzengiers domneis,
per
qu’amador compron trop car lur joc.
Més que no pot sense aigua viure el peix,
la fina amor els maldients acreix.
Per’xò els amants paguen tan car llur joc.
(trad. Salvador Giralt)
