La Punyalada, una novel·la de pirates de secà al cor de la Garrotxa

El Secretari m'ha enviat un correu on m'explica que aviat podrem disposar d'un diners amb els quals podríem continuar les nostres convivències. És el que dèiem: la nòria de la fira de Sant Quirze.
Mentrestant cadascú a la seva, i jo..., el vostre President, passo aquests dies una mica ensopits llegint alguns papers.
Això de la Punyalada, d'aquest tal Vayreda, m'ha deixat ben trasbalsat. És molt fort. És un llibre que s'hauria de llegir amb algunes prevencions; hauria de porta una cinta a la coberta amb un avís de perill per a les persones de nervis delicats. Allà hi deambulen alguns personatges, com l'Avi, el Roig, o l'Ivo del dimoni, que semblen pastats amb el mateix material que els coneguts nostres, el Rellotger, el Rector, l'Emprenyat. És clar que, afortunadament, amb algunes distàncies...
Perquè us en feu carrec, us dono a llegir el darrer encontre (o potser hauriem de dir desencontre) entre els dos protagonistes de la Punyalada, l'Albert dels Bardals i l'Esparver:

-D'on surts? -digué ell amb veu que li baumejava dins del pit.
-On vas? -vaig fer jo casi al mateix temps.
-A l'infern, i tu al darrere meu! -va respondre amb veu sinistra, ensems que, engaltant-se simultàniament les dues armes, resonaren els dos trets confosos en un mateix barbol.

I la darrera confessió de l'Avi, penjat en un relleix d'un penyassegat:

Quedava un infeliç ferit sobre un petit relleix a tal distància que de cap modo era possible recullir-lo i des de primera hora se lamentava a grans crits, demanant que el rematessin; però, abans, que li donessin confessió. Alguns sometents havien intentat rematar-lo, desde luego; mes l'Arbós, que des de primera hora havia enviat a buscar el rector de Talaixà, s'hi oposà. Mes com la distància era llarga i s'havia de comptar amb l'anada i tornada del recader, se passaren hores sentint sempre l'esgarrifosa lamentació d'aquell desventurat clamant confessió entremig d'ais i renecs.

-Escolteu bon cristià -va cridar-li-. Voleu reconciliau's-e amb Déu? Jo sóc el ministre del Senyor.
-Que si vull? A vos esperava -respongué l'altre amb un fervor estrany on, mes que arrepentiment, s'hi reflexava la superstició de la seva ànima bestialisada-. Mireu, senyor rector, jo som l'Avi de tota aquesta murrialla, tan corcat de dins com de fora... Jo ja volia retirar-me, perquè sóc vell, i ja volia donarme a fer obres bones, quan m'ha succeït aquesta desgràcia
-Escolteu, ja us n'arrepentiu d'haver ofès tant a Déu? Ja sentiu un verdader dolor...?
-Redéu si el sento! Tinc les cames i els braços capolats, el cap mig badat i ademés una bala al ventre, ai! Sembla que tinc tots els dimonis penjats al cos que m'estiren... Doneu-me confessió i enllestiu, que per a després l'Arbós ja em té promesa la caritat de quatre bales que em treguin d'aquest infern...

I si voleu donar una ullada als escenaris d'aquesta història de crueltats, passions, venjances, aneu a:
http://pirineunaucoclea.blogspot.com/

sobre el tema del primer trobador i moltes altres coses, un enllaç interessant:
http://marcusegea.blogspot.com/

Babariol, babariol, babarian. Un poema de Guilhem de Peitieu

De tant en tant cal tornar als orígens, o sigui als trobadors. I en el nostre cas, al primer. De Guillem de Peitieau ens interessa un poema d'un subjecte que es vol fer passar per mut (ell mateix), i diu les paraules que no es troben a cap diccionari: babariol, babariol, babarian. I per què es vol fer passar per mut? Perquè als muts, als qui no parlen, els són confiats els secrets més valuosos.

Us faré un vers, tinc son a frec,
camino un xic, al sol m'ajec.
Hi ha dames de seny temorenc.
Sabeu qui són?
Les qui d'amor de cavaller
diuen afront.

Dama poc ha pecat mortal
que estima un cavaller lleial.
Estimar clergue sí que és mal.
Té gran raó
si algú la crema isardament
amb un tió.

A Alvèrnia, ran Llemosí,
anava sol com pelegrí.
Topo la dona d'en Guarí
i d'en Bernat.
Em fan salut, pel bon patró
Sant Lleonard.

L'una que em diu amb veu galant:
"Que Déu us guardi, vianant!
Sembleu persona benanant!
de bon regent.
Massa veiem com va pel món
la folla gent."

Ara sabeu el so que els fiu:
No contestí ni Pau ni piu,
no esmentí flames ni caliu,
sols aquell cant:
"Babariol, babariol,
babarian."

(trad. Lola Badia)

Els amics de l'Aparici de l'Hostal de la Muga

Aquesta postal va arribar l'altre dia a l'apartat de correus de l'Associació, i com que últimament ens veiem tan poc, m'ha semblat que exposar-la aquí és la manera més ràpida perquè arribi al seu destinatari.
D'altra banda, també hi ha una escriptura..., però no hi ha manera d'entendre res; semblen caràcters ibèrics.
Companys, que la migdiada ens acompanyi!

Hui-Neng

Un poema de Hui-Neng, el Sisè Patriarca del Budisme Ch'an

El poema que voldria posar a la vostra consideració és una estrofa de Hui-Neng que és una resposta a una estrofa anterior de Shen-hsiu. El Cinquè Patriarca del Budisme Ch'an buscava un successor i per tal de posar a prova els seus deixebles els va demanar que escrivissin un poema; ho va fer amb les següents paraules:
"La qüestió del neixament i de la mort és una qüestió que els habitants d'aquest món ens hauríem de prendre molt seriosament. Tots vosaltres us passeu el dia buscant la manera de fer créixer les vostres virtuts i, no obstant, no feu res per abandonar l'oceà de la infelicitat del neixament i de la mort. Si la vostra pròpia naturalesa està confosa, com podran salvar-vos les benediccions? Que penetri cada un de vosaltres en la seva pròpia saviesa; capteu la naturalesa perspicaç de la vostra ment essencial, i composeu una sola estrofa amb la qual em pogueu mostrar tot el que heu arribat a comprendre. A aquell que hagi comprès el significat últim, li donaré el meu mantell, l'ensenyament, i el proclamaré el Sisè Patriarca".
Shen-hsiu, el deixeble eminent que tothom pensava que seria el seu successor, va escriure:

El cos és l'arbre de la il·luminació,
la ment és com un mirall molt clar amb peu.
Poleix-lo amb diligència una vegada i una altra
sense deixar que en ell s'hi acumuli la pols.

Hui-Neng era un llenyataire que treballava pels monjos i no sabia llegir ni escriure. Es va fer llegir el poema i va dir que ell també en tenia un:

La Il·luminació originàriament no té cap arbre,
ni existeix cap peu per aquest mirall clar.
Originàriament no existeix sinó el buit;
on podria acumular-se la pols?

I els qui llegien aquests versos es deien els uns als altres:
-És increible! Ningú no es pot fiar de les apariències! Com hem pogut tenir aquest home, un bodhisattva viu, treballant de criat per nosaltres tot aquest temps?
En veure la sorpresa i admiració de la multitud, el Patriarca va tenir por que algú li pogués fer mal, de manera que va esborrar l'estrofa amb la seva sabatilla i va dir:
-Això seguix sense ser la total percepció de l'essència.

(adaptació lliure del Sutra de l'altar de Hui-Neng)

Fait divers, un poema de Narcís Comadira

Sóc el Lletraferit de Manlleu i us escric des de la biblioteca pública. M'agradaria que tornéssim a la poesia. Ja n'hi ha prou de receptes de cuina, olives, tapes de caragols amb salsa i sense salsa, i altres coses semblants! He trobat un poema de Narcís Comadira que fa anys va publicar el diari La Vanguardia i que em va entusiasmar tant que vaig anar corrent a comprar les seves obres completes que en aquells dies eren acabades d'editar amb el nom Formes de l'ombra. Ah, quin grandíssim poema! I quina decepció no trobar-lo a les obres completes, no trobar-lo perquè no hi és, i doncs, ningun poema que li fes costat!

Mira que els rius ja pugen les muntanyes,
com serps que, al sol, abans somortes, brillen.
Hi ha un cocodril, al jardí, que pastura,
i un ós polar assegut a la cuina.

Mira que el mar s'ha fet de melmelada
i els petroliers deixen anar merenga.
Passen avions carregats de ginesta,
plouen cascalls damunt de les palmeres.

Mira les pedres, toves com mantega.
El foc no crema. La llum s'ha fet fosca.
El sol és blau com una flor d'obaga,
la lluna escalfa un vol de papallones.

Mira els deserts, verds i humits com les prades,
plens de ciutats voltades de xicrandes.
Els llacs són de brillants, els peixos canten.
Les gavines caminen com iguanes.

Mira un tractor com sega a l'autopista.
Les vaques mengen sorra i fan llet negra.
Les mares tenen cries d'hipopòtam
i els pares són estúpids com un plàtan.

Mira com criden els muts de la terra.
Els cecs hi veuen i corren els coixos.
Ja no hi ha guerres, ni fam, ni ruïnes,
i els morts s'aixequen de dins dels sepulcres.

Tot això et dic, però tu res, no m'escoltes.

-Sé com va el món. Tu només vols que et miri.

La Salsa Verda segons el Libre de Sent Soví

Bon dia a tothom. Sóc en Marmitó de can Soques, i em plau, amb el permís del President, d'escriure en aquest aparador la recepta de la confecció de la Salsa Verda tal com s'explica en el Libre de Sant Soví. Allò que deiem dels caragols..., ben cuitets i adobats amb salsa verda són immillorables!

CAPÍTOL CLXVII QUI PARLA COM SA DEU FFER EN ALTRA MANERA JURVERT HO SALSA VERT

Si vols ffer salsa vert, ages ffulles de jurvert ab tot lo tendre, e lleve'll e axugue'l al sol o sens sol. E puys pique'l ffort ab canyella, clavels, gingebre, pebre, avellanes torrades, a mesura de quasquu. E tasta-ho, que si a la una cossa sap, que hi metes de la altra. E destrempa-ho ab vin blanch ho quin se vuylla, e ab vinagre, e que lo vinagra hi sàpia més. E pot-hi hom metra pa torrat mullat ab vinagre, e mel ho sucre ha hom deliquat, o arop.

bon profit!

Joan Roís de Corella

MOURÀ'S CORRENT LA TRAMUNTANA FERMA... de Joan Roís de Corella

Benvolgudes i benvolguts, em plau de presentar-vos aquest poema profund i arravatat d'en Corella, amb la intenció de provocar un canvi d'actitut en el consistori de la migdiada. I permeteu-me que sigui més clar: ja comença a ser cansat de llegir tanta conversa absurda i tanta tonteria!; els comentaris que hem hagut de llegir últimament no em semblen a l'alçada del nostre bloc. Us recordo que som una associació cultural, i això demana un mínim de nivell.
Espero que la passió i el to elevat del llenguatge del poeta us faci reflexionar.

Moura's corrent la tramuntana ferma
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'espera
i, en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e, tot escur, lo sol perndrà la forma,
ans que jamés de mi seau servida.
E lo meu cos, del prim cavell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra;
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir: "Bon pos" a l'ànima maleita
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.
E si és ver vós diguí mai senyora,
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable,
no sia al món persona que l'esmente,
ans del tot ras, de les penses humanes,
sia passat, com un vent, lo meu ésser.
Tinguen per fals lo que fon de mon viure
e res de mi en lo món no hi romangue,
e si per cas del meu cos gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges.
Prenga'n cascú la part d'una centilla
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre;
que el món finit no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que io mai ressuscite.