Els Prats de la Mandra

He sentit a dir que cap a Olot hi ha un indret que en diuen els Prats de la Mandra. Em sembla admirable. Algú en sap alguna cosa? Perquè s'està escampant la brama que aquest estiu farem una migidiada en algun bosc o en algun prat...; una migdiada col·lectiva. Jo ho aprovo. I tant, podria ser molt interessant un intercanvi d'experiències..., i la pràctica, compartir l'activitat, vull dir la dormida. Què en penseu?

Una garrofa d'or?

Aparici, Aparici, tu rumies per vici!
Va, ara et posaré un enigma, que se que t'agraden molt. És d'en Marià de Vic, el de la Musa Vigatana:

Passant Pere en un camí
a cavall del ruc d'en Pau
el ruc ensopega i cau,
i en Pere també el seguí.
Cridà Pere ab gran verí:
"Llamp te matàs, ruc d'en rave!"
I com Déu se l'escoltava
pujà al cel de l'ase el bram
i baixant luego un llamp
matà al ruc que no bramava.

Pregunto

An en Pau, per no deixar-lo
sense ruc i ple de fam,
deu pagar-li el ruc el llamp
o en Pere per desitjar-lo?

Eh?

No és veritat! No és veritat!

En Salvador Giralt, guanyador del premi Punyal de Vic, ens havia dit que mai no havia guanyat cap premi impotant, i veieu aquest enllaç!, va guanyar el premi Arroba de Oro l'any 2002!

http://www.arrobadeoro.com/2003/2002.htm

Senyor guanyador, em sento una mica estafat, nosaltres, els de la migdiada no anem amb secretets i juguem sempre amb les cartes destapades!

Encara una nadala

Us transcric aquesta nadala que ha enviat una veu anònima i que per cert em recorda molt una que es troba a "Cançons nadalenques del segle XV" aplegades per Josep Romeu i Figueres a can Barcino. Escolteu, escolteu...



Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses mi mandava no menjàs porcell,
ni de carn de truga ni peu de vedel;
venguda és la Verge ab son fil tan bel
Qui tot ho renogua ab novela ley

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses mi mandava no beguessa vi
si inhich no era, de vespre ni matí;
venguda la Verge, quins diu en axí:
que beguam de tot, sol que sia fi.

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses me mandava no menjassa peix,
si scata no havia, per negruna res;
venguda es la Verge que ens diu en aprés
que mengem de tot, sol que bon sabés

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses me mandava no menjassa carn,
si no és cacera per la fe d'Abram;
venguda és la verge qui.ns trenque.l liguam
Sols que grassa sie, prech-vos que n'ajam.

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses me mandava tenir lo sabbaç,
venguda és la Verge qui.n ha contrast,
e diu que.l sant diumenge sia ben guardat
E si.o complim a Jeshuchrist sirà grat.

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Poema de Nadal

Nadals i nadales, en Salvador Giralt m'ha tramès aquest poemet de Nadal.
Aquí el teniu, és el Nadal de l'Home Llop. Aviam si esguerrarà la dormida d'algú, o d'alguna...

POEMA DE NADAL

Sóc l'Home Llop. M'agrada mossegar;
clavar els ullals allà on la carn és tendra
i ben poc a poquet xarrupejar,
amb lents xarrups, el roig refresc.
I m'agrada, també, seguir la crida blanca
de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;
me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),
llavors que em faig del tot un animal
pelut i cuallarg com un dimoni,
i em brilla al fons dels ulls la llum de l'antimoni.
(Penjades als seus caus, les taciturnes aus
em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).
I com aquell qui posa guindes a un pastís,
em torno oduladís.
I allà on vull faig un pis.
Em deixo endur, llavors, pel vici d'ensumar
que em porta a seguir el rastre d'alguna bocinada;
i em dono pressa, corro, m'aparto de les grutes
i, per esquerpes rutes, arribo, sóc la pesta!,
fins als carrers poblats on sempre estan de festa.
Entro al pis trenta sis d'un luxós gratacels,
o bé faig cap al bar de l'àtic d'un hotel,
pujant, naturalment, per la façana.
L'enginy em posa a prova la ciutat:
m'enfilo als edificis com un gat.
Si no fos que la llengua em delata
(vermella, vermellota,
de bava regalima fins les potes),
algú que ho veiés,
en veure tan estranya agilitat,
diria admirat: « mireu, és l'home gat! »
« Que ja és hora i tinc set! », em dic i repeteixo
quan sembla que decaic i defalleixo,
penjat d'una cornisa estreta que m'escup
de la paret d'estuc.
I llavors, oh delit!, quan la finestra s'obra,
és hora de posar els ullals a l'obra.
Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal.
Són uns dies de pausa i merescut repòs.
Torno a casa, al corral, i em comporto com cal,
que uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.
Faig el que fa tothom: somric i felicito,
i passejo, badoc, entre la gent badoca.
I quan arriba el vespre admiro les llumetes:
s'encenen i s'apaguen com diminuts planetes.
I compro, i vaig al super,
i miro per la tele en Superman,
i em vaig entretenint amb els anuncis
que trobo que milloren amb els anys.
I el dia del gran àpat, escolto que diu l'avi:
"Ei, Llop, ja fas bondat?"
I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall
(cada any és el mateix, em tracta com canalla.
Per què deu ser? Què falla?).
I recito amb encert, quan ve la sobretaula,
perquè tots m'ho demanen.
Tornar a veure els parents, em resulta plaent.
Nadal és un oasi; no és l'Edèn, però quasi.
I no descarto pas que amb els anys, poc a poc,
em transformi un poc; vull dir que em modifiqui,
que em torni casolà, d'un tarannà més pla;
¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita,
i m'abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.
Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,
aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...

Gloriosa Santa Mandra

Estic lluitant amb la tecnologia per veure si us faig arribar una cançó que es diu Els goigs de Bresca popular dels Pallars Sobirà i que diu:

Però gloriosa santa mandra
gordeu-nos de treballar...

Però no sé, de moment no veig la manera... Algú em podria ajudar?

Ah, la tardor!

Benvolguts amics que compartiu amb mi aquesta època tan accidentada, ara a la tardor és quan es fan les millors dormides de l'any; però... torna a ser hora d'escriure alguna cosa. Em diu en K-100, un destacat membre del jurat del nostre premi del punyal, que aviat em passarà la seva conferència sobre el treball guanyador (una conferència, val a dir, com n'hi ha poques, que hi toca molt, i que a tots els que hi érem ens va produir una impressió molt favorable). Bé, quan la rebi, la penjaré en aquest portal. Però abans, molt aviat, us posaré una cançoneta que us agradarà molt.

Unes paraules del president

Amics, ara que la feina és acabada, entre dormida i dormida, tinguem un agradable canvi d'impressions.

PRESENTACIÓ DEL ROMANÇO DE L'AMBRÒS I DEL SEU TROS

PRESENTACIÓ DEL
Romanço de l’Ambròs i del seu tros
(el dia del lliurament del premi Punyal de Vic)

Salvador Giralt és poeta i narrador. Com a narrador ha publicat el relat Ludus puerorum i la novel·la Exit. Entres d’altres, els seus títols poètics són: Miratges, Àvia Rosa, Romanço d’en Valentí que era un nas d’allò més fi i Vint-i-dos poemes.
Els personatges de les seves obres sovint es plantegen la fugida de l’àmbit ciutadà, contaminat i massificat, cap al camp, del qual tenen una visió idealitzada. Això passa en la narració Exit i en el Romanço d’en Valentí que era un nas d’allò més fi, i en tots dos casos l’intent acaba en un estrepitós fracàs. Tanmateix, Giralt defuig tot patetisme, ans ens explica els fets amb gràcia i ironia, perquè el pessimisme sobre la possibilitat de recuperar una forma de vida autèntica no li fa perdre el sentit de l’humor.
Si bé a grans trets es situa en el mateix plantejament ètic i estètic de les obres esmentades, aquest Romanço de l’Ambròs, brillant i merescut guanyador del I Premi Punyal de Vic, presenta un grau d’elaboració major, que, tanmateix, no es tradueix en la complexificació del vers i de la llengua, la qual conserva la senzillesa, la naturalitat, la gràcia en la dicció típiques d’aquest autor. Gràcies a això s’hi exposen de forma molt exhaustiva i harmònica tot un conjunt de personatges i situacions recurrents de l’univers giraldià.
Un element a destacar és el protagonisme que pren el narrador, fins a esdevenir ell mateix un personatge. A la primera part, introdueix l’acció immiscint-s’hi, prenent partit decididament no tant a favor d’un com en contra de l’altre dels dos Ambròs que, com si fossin les dues cares d’una mateixa moneda, es contraposen en l’obra. Ho diu clarament: “Crido i clamo; / és que m’afecta el nostre cas”. Tot seguit, però, rectifica:
Em comprometo, de moment,
a ser imparcial i comportar-me
a la manera dels agnòstics,
sense opinar,
i de cenyir-me, fil per randa,
al que és legítim de contar;
perquè el qui fa de testimoni
no ha de deixar-se
entabanar per cap dimoni.
En el decurs de l’obra el narrador es manté fidel a aquest propòsit de neutralitat, fins que al final reapareix per tal d’exposar, de forma irònica (ja que es val de la figura muda d’un professor Sebastopol que, com si fos un titella en les seves mans, hi assenteix mudament) unes determinades conclusions:
“Senyor doctor,
li repeteixo la pregunta:
¿aquest antagonisme
del món antic, que es troba,
com si diguéssim, amagat
als clarobscurs de la natura,
i la modernitat d’avui en dia,
molt més vistosa i cridanera,
més a l’abast,
però que de tantes coses perd el tast...,
creu que podrien arribar
a congeniar?
Si no avui, potser demà...”
La pregunta queda a l’aire, i jo, com el Sabastopol, guardaré silenci sobre aquest punt, perquè de fet podria ser que la resposta ja ens la doni l’obra. Jo recomano de llegir-la per passar una bona estona més que no pas per resoldre el dubte sobre aquesta qüestió, perquè al capdavall el contingut ideològic que s’hi explicita no és tan rellevant (per molt que de fet hi estem d’acord) com la forma de què es val (un vers que, sense ser lliure, no es cenyeix a la norma mètrica, sobre la qual preval la naturalitat en la dicció, i una llengua planera però rica, perquè si bé sempre es vol entenedora no renuncia als matisos que donen color i enriqueixen). I encara ens interessaran més els personatges: els dos Ambròs, la masovera, i sobretot l’ase Aparici. Els seus sons i malsons, els seus somnis i insomnis ens agombolaran tendrament en els dolços prolegòmens de la migdiada.

JESÚS AUMATELL

LLIURAMENT DEL PREMI PUNYAL DE VIC

L'Associació cultural i recreativa dels Amics de la Migdiada
us convida a l'acte de lliurament del
I PREMI PUNYAL DE VIC

que tindrà lloc a la sala modernista del Casino de Vic (C/Verdaguer 5) el divendres dia 7 de novembre de 2008 a les 9 del vespre amb el següent ordre del dia:

Benvinguda i presentació de l'acte per Miquel Vilardell, secretari de l'associació.

Conferència cultural recreativa de deu minuts a càrrec de Josep M. Orra.

Interpretació de la cançó de la migdiada per Lluís Planas amb acompanyament de guitarra inflable.

Presentació dels membres del jurat: Imma Casassas (presidenta), Josep Casadesús, Pep Rosanes-Creus, Anna Maria Espachs, Josep Manel Ferrer Moreno i Jesús Aumatell.
Lectura de l'acta de les deliberacions, obertura de la plica de l'únic concursant, proclamació del guanyador i imposició de la medalla de color daurat amb bandereta i inscripció commemorativa de l'esdeveniment.
Comentaris i opinions del membres del jurat i presentació del llibre editat per Emboscall Editorial a càrrec de Jesús Aumatell.

Breu parlament del guanyador i lectura (en veu alta) del primer capítol del llibre Romanço de l'Ambròs i del seu tros, amb interludis musical de Lluís Planas al pernil-xel·lo.

Piscolabis i refresc (al bar)