Les meves muntanyes, de Walter Bonatti

 

Quan tenia 16 anys, vaig llegir un llibre que em va impressionar molt, i aquests dies, 50 anys després l’he tornat a llegir. Que bo! És d’aquells llibres que guanyen amb el pas del temps. Em refereixo a “Les meves muntanyes” de Walter Bonatti. I és tan bo perquè està amarat de la seva passió, de la seva ànima. I perquè està fonamentat en la veritat. En aquest llibre, Bonatti descriu, a manera de crònica, les principals escalades de la seva vida: sobretot als Alps, però també al K-2 i el GasherbrumIV, i a les serralades de la Patagònia. I m’adono de fins a quin punt el nostre ofici d’escriure, es ben semblant al seu d’escalar muntanyes. Els seus perills i dificultats, les llargues aproximacions nocturnes per les geleres —els ponts de neu, les esquerdes, els seracs, les allaus—, les dificultats de la via, la seva incertesa, fins i tot la possibilitat que siguin humanament irrealitzables, els vivacs penjats a la paret, la dependència del temps i dels elements, els fracassos constants, i, alguna vegada també, la victòria, la victòria confortable i rutilant..., no és, tot això, escriptors!, també, el nostre dia a dia? El novel·lista, tal com jo l’entenc, i l’escalador, tal com l’entén Bonatti, són el mateix fenomen, la mateixa mena de cosa; no és que transitin vies paral·leles, són el mateix. Juguen partides a tot o res: dificultat extrema. Llegiu aquest llibre! Busqueu-lo, disfruteu-lo.

“Mentre la por alterna amb l’esperança i el record amb la pena, la gelor va paralitzant-nos els membres, somoguts a intervals per llargues esgarrifances. Ens estrenyem l’un contra l’altre, procurant de limitar al màxim el contacte amb el glaç que ens envolta. Nombroses vegades m’adono que una extremitat del cos perd la seva sensibilitat; llavors, vencent l’aclaparament que em domina, lluito per tots els mitjans per tal de reaccionar. Sovint no n’hi ha prou amb el moviments ni amb els massatges, i aleshores prenc el piolet i vaig picant contínuament sobre l’indret on la gelor s’ha infiltrat. Aquest mètode resulta molt eficaç, no sols per a reactivar la circulació de la sang, sinó perquè elimina també el dubte d’estar delirant per manca d’oxigen.

Sobtadament ens colpeja la cara, com una bufetada, la primera ràfega de vent i neu. Després en segueix una altra, i una altra encara. En poca estona, la borrasca ens embolcalla completament, amb uns remolins tan violents i salvatges que fan penetrar pols glaçada per tot arreu, sigui per sobre, sigui per sota els vestits. Aviat no ens resta ni tan sols el recurs de gemegar per a apaivagar la nostra tortura; amb prou feines si amb les mans podem protegir-nos nas i boca per a no asfixiar-nos, mentre els ulls ens queden gairebé tapats.  Com naufrags en un mar tempestuós, ens aferrem amb totes les energies a la vida, per a no ésser anorreats. La lluita esdevé cada vegada més desesperada i desigual; ja no sabem si lluitem per viure o bé perquè continuem vivint”.

Les meves Muntanyes, Walter Bonatti. Trad: Octavi Teixidor. Ed. Bruguera.1965

K2: els últims campaments.

LLarga vida als arbres: El lledoner centenari de Sant Hipòlit, l'om jove de Masies

 

 Hi ha certes poblacions on els arbres no tenen cap protagonisme. Evidentment que hi trobareu algun arbre, però són arbres de jardí, menuts, esporgats, que no passen de ser una anècdota; arbres d’aparador. En canvi, hi ha d’altres poblacions, que tenen la sort de ser habitades per arbres centenaris, arbres antics que s’han fet grans, enormes. Són arbres que ja eren allà a l’època dels avis, a l’època dels besavis i abans, arbres amb experiència, que han vist molt tronar i ploure.  A vegades és un de sol, a vegades són més. El plàtan de Colera, el de Llançà; els arbres del Passeig de La Bisbal. Per què a vegades hi ha certs arbres que creixen, i creixen, i creixen..., i perviuen?

                 Quan vaig arribar a Sant Hipòlit, temps era temps, vaig adonar-me amb gran satisfacció que tenia la sort de trobar-me en una d’aquestes poblacions. Hi havia un lledoner formidable, immens, gegantí.  A la banda de migdia, damunt del Torrent de Mitjavila, al costat de la carretera que va de la Gleva cap a Sant Boi, s’alçava un lledoner que per les seves mides, per la seva majestuositat, per la seva vitalitat, us deixava astorat.

                 Un arbre d’aquestes característiques, situat en mig d’una vila, és un tresor impagable. Cada dia el veus, hi ensopegues, hi convius; forma part de la vida de la població, de la teva vida. És la consciència de la natura vegetal, allà mateix, a tocar; l’experiència repetida del despertar i morir segons el ritme de les estacions, i viure; i cada any créixer una mica més. I és també el testimoni mut de la història, dels grans esdeveniments i de les petiteses insignificants de cada dia. I moltes coses més: els processos de l’inconscient, els dinamismes de l’univers... Tot és allà, guardat en aquell arbre que va perdurant al llarg del temps com un miracle.

                 Per què el van tallar? Mai no ho he entès. Ningú no ho sap del cert. Ara deu fer cap a vint anys, el van tallar.

             Hi ha qui diu que les arrels feien malbé les clavegueres, d'altres que estava malalt; també hi ha qui diu que molestava algú, alguns; que tant d'embalum allà en mig els tapava la vista, els feia nosa...

             El cas va ser que durant algunes temporades seguides va rebre unes esporgades absolutament forassenyades. Però l’arbre es refeia, tenia molt de vigor. I hi tornaven, un any, dos anys, tres anys..., fins que el van tallar del tot. Sí, primer només una mica, a veure què, a veure què passava (deu-nos en guard d'un ja està fet!), a veure si...; després una mica més, i després del tot.

                 Ara em sap greu no haver-lo defensat. Ningú no va dir res, ningú no va fer res; jo tampoc.

                 El cas és que d’aquell lledoner n’ha sortit un rebrot en forma d’om; es troba en el mateix Torrent de Mitjavila (un torrent soterrat, entubat), però més avall i a l’altra banda, ja en el terme de Masies. Un om enorme, que s’ha fet enorme en molt pocs anys i que va pel camí de ser un gegant.

                 D’aquí ve aquesta cançó:

 L’om jove de Masies

 

Hi ha un om a Sant Hipòlit —ah, no, que és a Masies!—,

que quan el veig m’alegra el cor i em dóna per cantar,

un om desaforat, un om de molta vida,

que creix sense permís, ni d’amo ni senyor.

 

Un om a la impensada, un om de fantasia,

un om que va ben a la seva en un solar perdut,

que creix sense recança, allà on li ha tocat viure,

despreocupat, feréstec, pel goig de fer-se gran.

 

Així com la Fortuna, sovint desvergonyida,

el tinc talment per un emblema del viure sense lleis,

ocupa la vorera i barra el pas als cotxes;

les branques, com bardisses, acullen els ocells.

 

Hi ha un om a Sant Hipòlit —ah, no, que és a Masies!—,

els llums tot just li fan de crosses, i només té deu anys,

és la nostra geganta parada parada en el terrer,

un baluard altíssim, com una catedral.

 

 

Arran, ran de carrer, un arbre sense mida;

arran, ran de carrer, un om despentinat;

arran, ran de carrer, el pòtol de la vila,

arran, ran de carrer, miratge i veritat.

 

 

Ai ai,  ai ai, ai ai, diu el meu cor,

que hi ha un pla urbanístic!

Ai ai, ai ai, ai ai, diu el meu cor,

que tot serà bonic i artístic!

Ai ai, ai ai, ai ai, diu el meu cor,

aquí al Voltreganístic,

ai ai, ai ai, ai ai, diu el meu cor,

que no tinguem la trista fi... del lledoner del Passatge Parés!

 

 Llarga vida als arbres!

 

 

Jaufré, el cavaller que només volia seguir dormint

 Hem disfrutat molt d'aquest llibre de cavalleries d'origen occità: Jaufré, acabat de traduir al català per Anton M. Espadaler. Aventures divertides i truculentes, i molta facècia i diversió. I sobretot paròdia, quina gran paròdia! Sobretot ens ha agradat l'episodi del Jardí de Montbrú. Jaufré porta molts dies sense dormir, perseguint sense treva Taulat, el seu enemic mortal, i en arribar al jardí ja no pot més i es lliura a la son. Però la seva presència fa que els ocellets del jardí deixin de cantar, i això indigna Brunisenda. 

    "-Molt malament m'ha servit qui ha entrat al meu jardí -va dir ella-, perquè ha espantat els ocells i els ha fet deixar de cantar, i així difícilment podré descansar, ara. Aneu a veure qui hi ha. Si és home, mateu-lo o fiqueu-lo a la presó.

    -Senyora, de bon grat.

    I va cridar dos escuders, cadascun dels quals va agafar una gran torxa, i se n'hi van anar corrents.Quan van entrar al jardí, van trobar Jaufré dormint, amb el cap damunt l'escut. El senescal, amb veu potent, va dir a Jaufré que s'aixequés de seguida, però ell no va sentir res.  El va burxar i el va saccejar:

    -Aixequeu-vos de seguida -va dir el senescal- o morireu!

    En això Jaufré es va despertar i va quedar-se assegut, i va contestar cortesament:

    -Noble cavaller, per Déu, no ho  feu! Valgui'm la teva cavalleria, la teva noblesa i la teva educació! Deixa'm dormir a pler.

    -No dormireu més -va dir-, sinó que vindreu amb mi allà dalt, davant la meva senyora, encara que us pesi. Fins que no s'haurà venjat de tu, no estarà contenta, ja que has entrat al seu jardí per espantar els seus ocells, i l'has privada de dormir i de reposar.

    -Valga'm Déu -va respondre Jaufré-, no m'hi duràs sense batalla, o fins que jo haja dormit prou.

    El senescal, en sentir que el requeria de batalla, va ordenar a un dels seus escuders que li portés les armes. Mentrestant Jaufré s'havia tornat a dormir, i va dormir fins que l'escuder va portar al cavaller les armes i el cavall.

    -Aixeca't vassall, que ja has trobat un cavaller!

      Jaufré no deia ni una paraula, i seguia dormint profundament.  Ell el va saccejar i el va empènyer fins que va despertar-lo. En veure que no li tenia cap consideració, es va aixecar i va contestar-li:

    -Cavaller -va dir-li-, comets un gran error amb mi, perquè no em vols deixar dormir. A penes em puc aguantar dret, de tanta son que tinc i de tan macat que estic. Però com que veig que tens tantes ganes  de combatre amb mi, si aconsegueixo derrocar-te del cavall, aleshores em deixaràs dormir?

    -Oi tant, per Déu! -va dir el senescal-. Per mi no has de patir.

    Jaufré va córrer cap al seu cavall, li va posar el fre, el va cinglar, i heu-lo aquí ja muntat que impetuosament s'abalança cap al lloc on era el senescal. I el senescal, amb gran fúria, anà cap a ell i el va colpejar, però no el va tombar ni el va moure de la sella. Jaufré el va colpejar amb tal força  que el va tirar a terra.

    -Ara, si no us sap greu, em sembla que em deixareu dormir, perquè m'heu donat la paraula que us hi comprometíeu.

    -I tant que sí, i tinc prou motius per fer-ho.

(Jaufré, trad. Antoni M. Espadaler. Biblioteca Barcino )

      

El doble, de Fiodor Dostoievski

Acabo de llegir El doble, de Fiòdor Dostoievski, i m'adono que de tots els seus llibres és el que m’ha agradat més. M'ha divertit, m'ha impressionat, fins i tot m'ha aclaparat. És excessiu...? Sí. Però estem parlant de Dostoievski, no podria ser d’una altra manera! No entenc la falta d'interès per aquest llibre seu, el segon que va escriure. No va agradar la crítica de la seva època, i és com si aquest descrèdit inicial del llibre hagués anat perdurant al llarg del temps. Em sembla incomprensible.  Al català no hi ha cap traducció, i a l'espanyol només una, i molt bona, per cert, de Juan López-Morillas.  

 Adapto al català, a partir de la versió de López-Morillas, un dels moments culminants de l’obra, la trobada de Goliadkin, el protagonista (el nostre heroi, com sovint l'anomena l'autor), amb el seu doble.

 "Sobtadament li va caure l'ànima als peus. El misteriós personatge es va parar davant de la porta del seu apartament, va trucar amb la mà i (cosa que en una altra ocasió hagués sorprès el senyor Goliadkin) Petruska, com si l'hagués estat esperant sense allitar-se, va obrir la porta de seguida i amb una bugia a la mà va fer llum al desconegut. Fora de si, el nostre heroi va entrar corrents al seu domicili. Sense treure’s ni l’abric ni el barret, va seguir pel curt passadís, i es va parar, com ferit d'un llamp, en el llindar de la seva habitació. Tots els pressentiments del senyor Goliadkin s'havien acomplert. Tot el que temia i sospitava s'havia tornat realitat. Va perdre l'alè i es va sentir marejat. El desconegut estava assegut en el seu propi llit, sense treure's ni l’abric ni el barret; i amb un somriure lleuger, arrufant lleument les celles, li dirigia un amistós moviment de cap. El senyor Goliadkin va voler cridar, però no va poder;  protestar d'alguna manera, però li van fallar les forces. Se li van eriçar els cabells i es va desplomar exànime de l’horror que sentia. I com no? El senyor Goliadkin havia reconegut del tot el seu amic nocturn. El seu amic nocturn no era altre que ell mateix, el propi senyor Goliadkin, un altre senyor Goliadkin, però absolutament idèntic a ell... En una paraula, el seu doble..."

Oh els pastors! La poesia bucòlica grega de Teòcrit.

Com ens agrada el bucolisme! Per molts motius. Els autors bucòlics mai no perden el sentit de l'humor, i hi ha molta inventiva de la bona. Segurament s'ho inventen tot, però ja va d'això. És una poesia urbana que somnia en el camp, i el recrea.  Els pastors, que solen ser els protagonistes, són una delícia d'erudició i bon gust; artistes reconsumats del cant, de la flauta, de l'arpa. Gent refinadíssima i excel·lent, mestres de l'enginy.

Voleu res de més actual? I són del segle III Ac.! Qui ho diu allò de tempus fugit de pressa? Però si no ens hem mogut d'allà mateix!

 A l'idil·li V de Teòcrit, hi ha una competició entre Comatas, pastor de cabres, i Lacó, pastor d'ovelles. La seva lliça és un cant pastorívol que ve a ser una mena de cançó improvisada alternativament, un diàleg cantat. Ens recorda molt el que després serà la tensó entre els trobadors.

 El grecs tenien molta afició a competir; i també en el cant. Sempre que hi ha una competició hi ha d'haver un àrbitre. En el nostre cas, aquest serà en Marsó, un llenyataire que ocasionalment es trobava en aquell paratge tallant la bruguera.

 

COMATAS: Les muses m’estimen molt més que al cantor Dafnis:

Vaig sacrificar dos cabrits en honor d’elles no fa pas gaire.

LACÓ: Doncs a mi Apol·lo em té molta estima i per a ell peixo

un moltó ben formós, perquè les Carnees ja s'apropen.

C: tret de dues, munyo la resta de les cabres bessoneres,

i la noia, mirant-me, diu: "Pobre, ¿tot sol has de munyir-les?"

L: Ves per on, Lacó omple vora vint sarris de formatge,

i el noiet encara immadur el solla rere uns matolls en florida.

C: Juga a encertar el cabrer amb pomes Clearista, mentre

ell passa menant les cabres, i li cantusseja amb dolcesa.

L: Sí, i Cràtidas em torna boig a mi, el pastor, quan se m'atansa

tan afable i al voltant del coll sacseja la cabellera llustrosa.

C: Ni l'englantina ni l'anemone no són comparables

als llits de roses que creixen vara els marges roquissos.

L:No ho són tampoc les pomes silvestres a les glans, per més que

l'alzina els doni una clofolla fina. Són ben meloses, les pomes!

C: Jo portaré sense triga un tudó a la meva donzella,

bo i caçant-lo d'aquell ginebre, just allà on es posa.

L: Quan esquili l'ovella bruna, de la mòrbida llana

jo mateix en faré ofrena a Cràtidas per a una samarra.

C: Ep, aparteu-vos de l'ullastre, cabrelles! Busqueu la pastura

per allí on el tossal fa pendís i els tamarius s'escampen.

L: Lluny d'aquest roure, vosaltres dos, Cònar i Cineta!

Ara pastorareu per la banda de llevant, tal com els Falaros.

C: Tinc un barral de xiprer, i encara una gran copa,

obra de Praxíteles: els guardo per a la meva noia.

L: Jo tinc un gos que escanya els llops i estima la ramada;

al meu noi el dono perquè encalci feres de tota mena.

C: Ca, llagostes que salteu pel damunt de la meva tanca,

no em malmeneu les vinyes, que són resseques.

L: Au, cigales, mireu el cabrer, com el provoco;

altre tant provoqueu vosaltres els que fan la sega.

C: Sento odi per les guineus de cua tofuda, que sempre

tresquen cap al tard per la vinya de Micó i la rampinyen.

L: Ves, també jo odio els escarabats que volen

duts pel vent i es mengen les figues de Filondas.

C: ¿No et recordes de quan jo et donava i tu somreies

mentre remenaves el cul agafat a aquell roure?

L: No ho recordo, això, però quan Èumaras, tot lligant-te,

se't va polir aquí mateix, d'això prou que en tinc notícia.

C: Mira, Morsó, ja n'hi ha un d'exasperat, ¿no ho notes?

Ves i arrenca cebes marines de la tomba d'una vella.

L: Jo també n'irrito un, Morsó; tu mateix pots veure-ho.

Ves a la vora de l'Halent, ara, i posa't a cavar ciclàmens.

C: Que l'Hímera vessi llet per aigua, i tu, Cratis,

enrojola't de vi i que fruitinels teus apis de séquia.

L: Que la de Síbaris per a mi vessi mel, i cap a l'alba la noia

negui la gerra no pas en aigua, sinó en bresques.

C: Les meves cabres mengen melgó i traiguera,

petgen llentiscle i jeuen entre els arboços.

L: A les meves ovelles no els falta pas la tarongina,

i, talment roses, els floreixen a balquena les estepes.

C: No n'estic, d'Alcipa, perquè, en dar-li l'altre dia

el tudó, no em va besar agafant-me les orelles.

L: Doncs jo n'estic molt, d'Eumedes, car va fer-me

un petó ben formós quan vaig oferir-li la sírinx.

C: No és just, Lacó, que, dels rossinyols, els gaigs en siguin èmuls,

i dels cignes, les puputs; però tu, míser, ets un cercafresses.

MORSÖ: Mano al pastor que es deturi. És a tu, Comatas,

que Morsó ofrena l'anyell; i tu, sacrifica'l a les nimfes

i envia'n un tros de carn a Morsó sense trigança.

C: Prou que l'enviaré, per Pan. Esbufegueu, ramada sencera

de cabrelles, guaiteu com de gran serà la meva riallada

a la cara del pastor Lacó, perquè ja és meva l'anyella.

Ara faré un salt ben bé fins al cel davant vostre.

Cabres meves, coratge, banyudes! Demà sens falta

us rabejaré totes dins la llacuna de Síbaris.

Ep, tu, el boc blanquí i banyegaire, si per cas cobreixes

una de les cabres abans que sacrifiqui l'anyella a les nimfes,

et caponaré. Però si ja hi torna! Si no arribo a caponar-te

que em torni llavors Melanti en lloc de Comatas!

(Trad. Àngel Martín. Poesia bucòlica grega; adesiara editorial)

   

CLAUS I LUCAS d'Agota Kristof, en els límits de la literatura

 "No puc tornar a llegir els meus llibres perquè em fereixen de veritat, o potser perquè m'assemblo massa a la meva escriptura seca, negativa, sense esperança".

 Si llegiu Claus i Lucas (trad. Sergi Pàmies, editada fa un parell d'anys per Amsterdam Llibres), entendreu les paraules de l'autora.

 Agota Kristof va néixer a Hongria l'any 1935. Visqué l'ocupació nazi al llarg de la segona guerra mundial (que va provocar la deportació i extermini de 500000 jueus en una població d'uns nou milions d'habitants), i l'any 1956, fugint dels soviètics, es va exiliar a Suiza, on va començar a escriure en francès. Claus i Lucas agrupa tres llibres de l'autora: el Gran quadern (1986), La prova (1990), i La tercera mentida (1992). Veiem que són llibres publicats quan ella tenia més de 50 anys.

 Agota Kristof diu que la seva escriptura és seca, negativa i sense esperança. Absolutament d'acord.  Una baixada en profunditat a la part més fosca de l'ànima humana. Un exercici malaltís -per la insensibilitat dels personatges, la seva falta d'humanitat, la crueltat que respira tot plegat, la sorna, el cinisme, el menyspreu-, en els límits de la literatura, i també un gran experiment. En aquest sentit, una dels aspectes que sobta més el lector, és que la narració se situa en un rigorós present -absolutament, des del començament al final; només hi ha la seqüència descarnada dels fets-. No conec cap altra novel·la que aconsegueixi reeixir en unes condicions tan extremes; escriu com si no sabés escriure. En aquest cas -segurament per la sequedat dels llenguatge i el seu esquematisme, i també perquè hi ha tants diàlegs que l'acosten a un guió cinematogràfic- no només funciona molt bé, si no que diria que és una de les claus de la novel·la i la seva contundència.

 Aquí teniu una petita mostra, un dels capítols del "Gran quadern":

 LA NOSTRA MARE

Som al jardí. Un jeep militar s'atura davant de casa. La nostra Mare baixa, seguida d'un oficial estranger. Gairebé corrents, travessen el jardí: La nostra Mare té un bebè als braços. Ens veu i crida:

-Veniu! Veniu ràpid al jeep. Ens n'anem. Afanyeu-vos. Deixeu les vostres coses i veniu!

Preguntem:

-De qui és el bebè?

Ella diu:

-És la vostra germaneta. Veniu! No podem perdre el temps.

Preguntem:

-On anem?

-A l'altre país. Prou de preguntar, veniu!

Diem:

-No volem anar-hi. Volem quedar-nos aquí.

La nostra Mare diu:

-Hi he d'anar per força. I vosaltres vindreu amb mi.

-No, ens quedarem aquí.

L'Àvia surt de casa. Diu a la nostra Mare:

-Què fas aquí? Què tens als braços?

La nostra mare diu:

-He vingut a buscar els meus fills. Us enviaré diners, mare.

L'Àvia diu:

-No vull els teus diners. I no et tornaré els nens.

La nostra Mare demana a l'oficial que se'ns emporti per la força. Ràpidament, ens enfilem a les golfes per la corda. L'oficial intenta agafar-nos però li clavem puntades de peu a la cara. L'oficial renega. Pugem la corda.

L'Àvia diu:

-Veus? No volen anar amb tu.

La nostra mare crida molt fort:

-Us ordeno de baixar immediatament!

L'Àvia diu:

-No obeeixen mai les ordres.

La nostra Mare es posa a plorar:

-Veniu, estimats. No me'n puc anar sense vosaltres.

L'Àvia diu:

-No en tens prou amb el teu bastard estranger?

Diem:

-Aquí estem bé, Mare. Marxi tranquil·lament. Estem molt bé a casa de l'Àvia.

Se senten els trets dels canons i les metralladores. L'oficial agafa la nostra mare per les espatlles i l'empeny cap al cotxe. Però la Mare se'n desfà.

-Són els meus fills, els vull! Els estimo!

L'Àvia diu:

-Jo els necessito. Sóc vella.  Tu encara en pots fer d'altres. Aquí en tens la prova.

La nostra Mare diu:

-Li ho prego, no els retingui.

L'Àvia diu:

-No els retinc pas. Vinga, nois, baixeu immediatament i aneu-vos-en amb la vostra mare.

Diem:

-No volem marxar. Volem quedar-nos amb vostè, Àvia.

L'oficial agafa la nostra Mare en braços, però ella l'empeny. L'oficial seu al jeep, i engega el motor. En aquest precís instant es produeix una explosió al jardí. Acte seguit, veiem la nostra Mare a terra. L'oficial corre cap a ella. L'Àvia ens vol separar. Diu:

-No mireu. Entreu a casa!

L'oficial renega, corre cap al jeep i surt disparat. Mirem la nostra Mare. Els budells li surten del ventre. Està absolutament roja. El bebè també. El cap de la nostra Mare penja del forat que ha fet l'obús.  Els seus ulls encara estan xops de llàgrimes.

L'Àvia diu:

-Aneu a buscar la fanga!

Posem una manta al fons del forat, hi estirem la nostra mare. El bebè continua agafat al pit. Els tapem amb una altra manta, i omplim el forat.

Quan la nostra cosina torna de la ciutat, pregunta:

-Ha passat alguna cosa?

Diem:

-Sí, un obús ha fet un forat al jardí.

(Claus i Lucas, Agota Kristof.  Amsterdam Llibres. Trd. Sergi Pàmies)

El duel , de Giacomo Casanova

Els duels són cosa del passat. La seva prohibició va inaugurar l'època de la convivència amb l'adversari -a qui ja no es permés d'eliminar- i doncs, la tolerància obligada, la psicoanàlisi, la pèrdua del sentit de l'honor (avui dia absolutament inexistent).

Poc abans de començar aquesta maleïda pandèmia, vaig assistir a la presentació -a l'Horiginal de Barcelona-, de la magnífica traducció en vers que Arnau Barios havia fet de l' "Eugeni Oneguin" d'Aleksandr Puixkin. Ara que la pandèmia s'està acabant (espero), he llegit "El duel", de Giacomo Casanova. Els dos llibres venen marcats per la circumstància d'un duel a pistola que arriba de forma inexorable i a la vegada absurda. Els protagonistes s'hi veuen abocats; els fets van endavant, per la seva pròpia dinàmica, i ells, encara que volguessin, no els podrien aturar. El llibre de Casanova és refinadíssim, i sorprèn per les maneres exquisides que els protagonistes tenen de relacionar-se. És gairebé un manual d'educació. Aquesta manera tan cortès de tractar amb l'adversari, avui que hi ha tants punts de vista enfrontats i que semblen irreconciliables, em sembla molt interessant.

Aquí ve el moment del duel: es baten el venecià (que és el mateix Casanova), i el gran forner de la corona Xaverio Braniscki: el Postòli.

El Postòli aleshores va insistir que agafés una d'aquelles armes que eren creuades damunt la taula, i ell ho va fer i trià aquella la culata de la qual era més propera. De seguida el Postòli va agafar l'altra i va dir aquestes paraules:

-L'arme que vous tenez, Monsieur, est parfaite: j'en suis garant.

Davant d'aquest compliment tan formal, a l'altre se li va acudir aquesta vertadera resposta:

-Actuellement, Monseigneur, je le crois, mais je ne le saurai qu'après en avoir fait l'expérience contre votre tête; prenez garde à vous. 

No van dir res més; amb les armes abaixades, mirant-se a la cara, ambdós van retrocedir lentament deu passes, de manera que quedaren a deu passes geomètriques de distància l'un de l'altre, distància que era quasi la llargària total de la glorieta. El venecià, que ja havia carregat la pistola apuntant el canó cap a terra, es posà com si hagués de batre's a espasa, però sense estirar el braç, i en aquest posat es va llevar el capell i portant-lo al genoll esquerra, va dir al Postòli:

-Votre Excellence m'honorera de tirer le premier.

Aquest li contestà:

-Mettez-vous en garde.

L'altre de seguida es va posar el capell, portà la mateixa mà al costat esquerre, va alçar l'altra amb la pistola i, quan va beure que apuntava al cos del Postòli va disparar: en el mateix moment el cavaller disparà la seua, de manera que els que hi eren a prop només sentiren una detonació; així, van descarregar les armes al mateix temps. Si el Postòli no hagués perdut temps, hauria disparat abans que l'altre i potser l'hauria mort. Però va perdre almenys tres segons dient: "mettez vous en garde" (cosa en què no li tocava pensar) i es va estendre sobre el seu cos, allargant al màxim la guàrdia, de manera que l'altre no pogués veure-li el cap, contra el qual suposava que el venecià apuntaria, per les paraules que havia dit per dir, sense la intenció de fer-ho, perquè massa desavantatge  té el duelista que apunta al cap de l'adversari i no al pit. El venecià, després d'haver dit al contrincant: "feu-me l'honor de tirar el primer", no es considerà obligat a suposar que tardaria ni a allargar gaire l'educat compliment, tot esperant tota la comoditat de l'altre, ni va pensar en el mínim avantatge de fer-se més petit inclinant-se sobre el braç estirat, però en la no incòmoda postura en què es trobava, sense moure's ni parpellejar, amb pols ferm va disparar i, al mateix moment en que es va sentir ferit en la mà esquerra, que amagà prompte en la butxaca de la casaca, va veure el Postòli sostenir-se amb l'esquerra en terra per no caure, i li va sentir dir:

-Je suis blessé.

(Trad. Josep Ballester. Ed. Proa)

 

L'arpa d'herba, de Truman Capote

 

Truman Capote és un dels nostres escriptors preferits, i si bé ens horroritza i ens fa bufar "A sang Freda" (obra mestra indiscutible, la seva obra més celebrada), ara que acabem de llegir "L'arpa d'herba", ens ha ajudat a reconciliar-nos amb el gènere humà. Quina delícia! Quanta poesia, i quin humor més fi! I també quanta tristesa i melangia! I quin llibre tan oportú de llegir avui, ara que el món s'està tornant tan policíac! Es una novel·la juvenil per a adults. El protagonista, Collin, un noiet adolescent, va a viure a casa d'unes ties germanes perquè els seus pares acaben de morir. Llavors assisteix des de primera línia a l'esfondrament del món de les germanes, un món dur i estèril, però tanmateix ple de sentiments, de persones, de fantasies, d’anhels.

Això que ve és un fragment del començament, quan Collin parla de la mort dels seus pares:

"Crec que els meus pares estaven molt enamorats. Cada cop que el pare havia d’anar-se’n de viatge a vendre els seus frigorífics, ella es posava a plorar. Quan van casar-se, la meva mare només tenia setze anys, i no va arribar als trenta. El vespre que va morir, el papa va esquinçar-se la roba i va començar a córrer despullat pel pati tot cridant el nom d’ella.

Va ser l’endemà del funeral que Verena va venir a casa. Recordo el terror que em va produir veure com s’acostava, caminant per la vorera, una dona bonica, prima com un pal, amb els cavells curts grisosos a la garçon,  celles fosques masculines i pòmuls delicats. Va obrir la porta principal de la casa i va entrar tota decidida. D’ençà del funeral, el papa destrossava tot el que arreplegava, però sense ràbia, més aviat amb calma, a consciència. Entrava al saló, agafava una figureta de porcellana, l’observava un moment i tot seguit l’esclafava contra la paret. El terra i les escales estaven plens de trossos de vidre i de coberts escampats, i una camisa de dormir esquinçada de la mare penjava del passamans.

Els ulls de Verema van recórrer ràpidament aquella destrossa.

 —Eugene, vull parlar amb tu —va dir-li amb la seva veu cordial, fredament exaltada. I el papa va respondre-li:

 —Sí, Verena, seu. Ja suposava que vindries.

Aquella mateixa tarda, Catherine Creek, l’amiga de Dolly, va presentar-se a casa i va fer un farcell amb la meva roba. El papa va dur-me amb cotxe fins a casa de Talbo Lane, tan impressionant i ombrívola. Mentre sortia del cotxe va intentar abraçar-me, però em va fer por i em vaig escapolir dels seus braços. Ara em sap greu no haver-nos abraçat. Perquè només uns quants dies després, quan anava camí de Mobile, el seu cotxe va derrapar i va estimbar-se, va caure a les aigües del Golf des d’una altura de vint metres. Quan vaig tornar a veure’l, tenia un dolar de plata a cada ull perquè amb el pes se li mantinguessin tancats.

(trad.Lluís-Anton Baulenas. edicions 62)