Una tensó de Giraut de Bornelh

No sabem qui és l'enamorat de la cançó, però pateix, pateix molt. El seu conseller a vegades no sembla gaire compassiu.

I

-Ai las, com mor! -Quez as, amis?

-Eu sui trais!

-Per cal razo?

-Car anc jorn mis m'ententio

en leis que'm fetz lo bel parven.

-Et as per so to cor dolen?

-Si ai.

-As enaissi to cor en lai?

-Oc eu, plus fort.

-Est donc aissi pres de la mort?

-Oc eu, plus fort que no us sai dir.

-Per que't laissas aissi morir?

-Ai las, sóc mort! -Que tens, amic?

-Que m'han traït!

-I la raó?

-Perquè un jorn vaig parar atenció

en la qui es mostrà complaent.

-I vas per això amb el cor dolent?

-Sí, ai.

-Ella al teu cor porta l'esglai?

-Del tot, molt fort.

-Et trobes doncs pres de la mort?

-I tant, tan fort que no ho sé dir.

-Per què et deixes així morir?

II

-Car sui trop vergonhos e fis.

-No l'as re quis?

-Eu, per Deu, no!

-E per que menas tal tenso,

tro aias saubut so talen?

-Senher, fai me tal espavent.

-Que'l fai?

-S'amors que'm ten en greu esmai.

-Be n'as gran tort;

cudas te qu'ela t'o aport?

-Eu no, mas no'm n'aus enardir.

-Trop poiras tu to dan sofrir.

-Sóc massa vergonyós i fi.

-Però li has de dir!

-Jo?, per Déu, no!

-I perquè menes tal cançó

sense saber el seu sentiment?

-Senyor, em fa gran espavent.

-Que dius?

-L'amor que em torna pensatiu.

-És un gran tort;

penses que ella et darà conhort?

-Jo no, mes no em goso atrevir.

-Massa podràs el dany sofrir.

III

-Senher, e cals conselhs n'er pres?

-Bos e cortes.

-Er lo'm diatz!

-Tu venras denan leis viatz

et enquerras les de s'amor.

-E si s'o ten a dezonor?

-No't chal!

-E s'ela'm respon lach ni mal?

-Sias sofrens,

que totztems bos sofrire vens!

-E si's n'apercep lo gilos?

-Adonc n'obraretz plus ginhos.

-Deu-me Senyor un consell ben prest!

-Bo i honest.

-I doncs, digueu!

-Aniràs prompte allà on seu

i la requeriràs d'amor.

-I si ho pren a deshonor?

-No't val!

-I si el que em diu em fa molt mal?

-Sigues sofrent,

que bé sofrir torna sabent!

-I si se n'adona el gelós?

-Caldrà sigueu més enginyós.

IV

-Nos? -Oc be. -Sol qu'ilh o volgues!

-Er. -Que? -Si'm cres.

-Crezutz siatz!

-Be te sera tos jois doblatz,

sol lo dichs no't fassa paor.

-Senher, tan senti la dolor

mortal,

per qu'es ops c'o partam egal!

-Er donc tos sens

que te valh'e tos ardiments!

-Oc, e ma bona sospeissos.

-Garda te que gen t'i razos!

-Jo? -Sí -Tan sols ella ho volgués!

-Va -Què? -Creu més!

-Cregut seràs!

-Doncs ara el teu goig doblaràs,

només que el dir no et faci por.

-Senyor, he sentit tant de dolor

mortal,

que cal partir-lo a parts iguals!

-Els teus intents

facin valer els teus ardiments!

-Sí, i que sigui venturós.

-Guardat de no ser gens dubtós!

V

-Razonar no'm sabrai ja be.

-Dias, per que?

-Per leis garar.

-No'm sabras donc ab leis parlar?

Est aissi del tot esperdutz?

-Oc, can li sui denan vengutz...

T'espertz?

-Oc eu, que no sui de re certz.

-Aital fan tuchs

cilh que son per Amor perduch.

-Oc, mas eu forsarai mo cor!

Era non o torns en demor!

-Mai no sabré raonar bé.

-Digues per què?

-Pel seu mirar.

-No sabràs amb ella parlar?

Així direm que és tot perdut?

-Sí, quan li sóc davant vingut...

-Et perds?

-Sí, i de res no estic cert.

-És ben sabut

d'aquells qui són d'Amor enduts.

-Sí, més jo esforçaré el meu pit.

-Fes-ho aviat sense respit!

-Be m'a aduch

Amors a so, que sabon tuch,

que mal viu qui deziran mor,

per qu'eu no sai plnher mo cor.

-Bé que m'ha dut

Amor, allò que és ben sabut:

que mal viu qui desitjant mor;

d'aquí que no em sé plànyer el cor.

-Vas to desduch

vai, amics, ans c'o sapchon tuch,

per que no perdas to resor;

que levet perd om so demor!

Sigues endut,

i ves, amic, desconegut

perquè no deixis de ser ardit,

que és fàcil perdre el dolç delit.

(trad. Salvador Giralt)

La desaparició de les fades i els frares mendicants

Ja sabem que des de fa molts anys, les veus de la Natura van callar, i entre elles la de les fades. I sempre ens havíem preguntat quin era el motiu. En Geoffrey Chaucer ens ho explica en els contes de Canterbury, al començament del conte de la muller de Bath:

"En temps del rei Artús, a qui els britons reten gran honor, tota aquesta terra era plena de fades. La reina de les fades, amb el seu alegre estol, dansava sovint en els prats verds. Aquesta era l'antiga creença, segons he llegit. Parlo de fa centenars d'anys. Però ara no se'n veu cap, de fada, a causa de la gran caritat i les pregàries dels sants frares mendicants, que ronden per terra i per mar, densos com la pols en un raig de sol, beneint sales, cambres, cuines, alcoves; i també ciutats, municipis, castells, altes torres; i encara pobles, pallers, estables i lleteries. És per això que no hi ha fades. Perquè per allà on solia passar un elf, hi passa ara matí i tarda un frare mendicant, recitant les seves matines i les seves devocions mentre volta pel seu districte. Les dones es poden passejar ben segures: en les mates i en els arbres, els únics íncubes són els frares, que no els faran res, a part de deshonrar-les."

(trad. Victòria Gual. Quaderns Crema)

Contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer, i la narració en camí

Benvolgudes i benvolguts en la migdiada, arriba la primavera! Au, alceu-vos del llit, és hora de sortir a prendre l'aire.Que allò que ens uneix no ens perdi en l'oblit d'aquest món! Sí, seguim el consell que ens dóna Geoffrey Chaucer a l'inici dels seus contes de Canterbury:
"Quan l'abril, amb els seus fragants ruixats, ha travessat d'arrel la secada de març, i ha banyat cada vena amb el líquid la virtud del qual engendra la flor; quan Zéfir també, amb dolç alè, ha inspirat tendres brots  en boscos i garrigues; quan el jove sol ja ha fet en Àries la segona meitat del seu curs i els ocellets -que dormen amb els ulls oberts- fan melodia, car la natura els esperona en ses coratges; aleshores la gent desitja pelegrinar, i alguns amb palmes cerquen platges foranes i llunyans santuaris famosos. Molt especialment, des de tots els comtats d'Anglaterra n'hi ha que van a Canterbury, a visitar el sant màrtir benaventurat que els ha ajudat quan estaven malalts".
(trad. Victòria Gual/Quaderns Crema)
Companys, digueu amb mi: nosaltres també hi anirem, saltarem del llit, posarem els peus en el terra encara enfredorit per la hivernada..., i ens calçarem les sabates de caminar. Sí, nosaltres també volem visitar la tomba del sant màrtir benaventurat que tant ens va ajudar quan estavem malalts!, i sobretot volem escoltar els piu-piu dels ocellets que dormen amb els ulls oberts!
Però era ben curiosa la trepa amb la qual va coincidir en Geoffrey a l'hostal del Tabard; la trobo tan curiosa que no puc estar-me d'oferir-vos dos retrats, tal com el mateix Geoffrey ens explica en el començament dels seus contes, on només s'oblida, per cert, de descriure's ell mateix. Escolteu, i guardeu-vos d'aquests personatges.
Primerament un algutzir, que estem segurs era un bon roncador i amic de la migdiada:

"També venia un algutzir dels tribunals eclesiàstics, que tenia la cara encesa com un querubí, plena de grans, i les parpelles inflamades. Era calent i luxuriós com un conill. Tenia crostes a les negres celles i la barba esclarissada. La seva cara esfereÏa la canalla! No hi havia mercuri, litargiri, sofre, bòrax, cerussa, crémor tàrtar, ni cap ungüent dels que netegen i cremen que el pogués ajudar, a desempellegar-se de les seves pústules blanques, i dels furóncols a les galtes. Li agradaven molt els alls, les cebes i els porros i el vi negre fort, de color de sang. Quan en bevia, xerrava i cridava com un boig i tot el que deia era en llatí... S'havia après un parell o tres de termes d'algun decretal -no és gens estrany, sentint-ho tot el dia-, i ja sabeu que un gaig sap dir "Pepeta!" tan bé com el papa.Però si algú el posava a prova, se li acabaven els recursos i sempre sortia amb el "Questio quid iuris". era un bergant molt afable i considerat; enlloc no trobarieu millor company. Per un quart de galó de vi, permetia a un minyó viure amb la seva concubina durant un any, excusant-lo del tot. Secretament, ell també feia de les seves! Si algú li queia bé, li ensenyava de no témer, en un cas així, l'excomunió de l'ardiaca, a menys que tingués l'ànima al moneder: perquè era al moneder on el castigarien. "El moneder és l'infern de l'ardiaca", deia ell. Però no se m'escapa que deia gran mentida.  Cal que tot home culpable temi l'excomunió, ja que l'excomunió mata, així com l'absolució salva; Déu-nos en guard d'un "significavit"...

I segonament una monja priora, que més aviat ens sembla que dormia amb un ull obert:
"Hi havia també una monja priora que somreia d'una manera molt natural i modesta. El seu jurament més fort era per sant Eloi.  Es deia Madam Englantina. Cantava molt bé el servei diví, entonat com cal pel nas, i parlava un francès bonic i elegant, d'acord amb l'escola de Straford-at-Bow, ja que el francès de París li era desconegut.
a taula tenia maneres impecables. Ni un mos no li quei dels llavis, i no sucava els dits gaire endins en la salsa. Prou sabia portar-se un tall a la boca i vigilar que ni una gota no li anés a la pitrera! Prenia gran plaer en les bones formes. S'eixugava el llavi superior tan bé, que quan havia begut no li quedava cap marca de greix a la copa, i se servia el menjar molt correctament.  No hi ha dubte que era ben educada, simpàtic i amable.  S'esforçava per emular les maneres cortesanes i comportar-se amb majestat, per tal de ser respectada.
Pel que fa als seus sentiments, era tan caritativa i compassiva que plorava quan veia un ratolí mort o ferit en una ratera. Tenia uns gossets que alimentava amb carn rostida i pa blanc del més fi, i plorava amargament si se li'n moria un o si algú els estovava amb un bastó. Tenia el cor i la consciència molt tendres.
Duia una toca amb plecs, molt ben posada. Tenia el nas ben format, els ulls grisos com el vidre, i la boca petita, vermella i delicada. També tenia un bon front: em sembla que li feia quasi un pam d'ample. I no era baixeta, no! Em vaig fixar que portava una capa molt elegant. Al braç hi duia un rosari de corall, amb grans divisoris verds, i penjat del rosari un fermall d'or molt brillant, amb una lletra A coronada en una banda i la inscripció "Amor vincit omnia" en l'altra. L'acompanyava una altra monja, que li feia de secretària, i tres sacerdots."

Plaute, el pare i la mare de la comèdia romana

L'hivern ens convida a la lectura. Ens han vingut a les mans algunes comèdies de Plaute. De primer Els Bessons (ed. adesiara), traduida admirablement per Esther Artigas; tan admirablement i fresca, que m'ha semblat que Plaute era entre nosaltres i a punt d'entrar per la porta del Balneari. Aquí n'hi ha més d'un que està entusiasmat.
Però aquesta confusió sobre la identitat en la qual es basa Els Bessons, és un pou sense fons. El millor humor fa trontollar la solidesa del món, i aquesta solidesa té el seu origen en la identitat individual (sí, l'ego, el super ego i tota la requincalla). El que és cada un de nosaltres, la seva diferenciació dels demés, és la pedra angular del temple de la nostra cultura i de les nostres coordenades, i per això moure-la...; redéu, les complicacions que porta! És un tip de riure. En una altra comèdia, Amfitrió, la cosa arriba al paroxisme. Mercuri en persona, per afavorir els afers amorosos de Júpiter,  suplanta Sòsia, un esclau, i amb això submergeix Sòsia en el desconcert més absolut.

SÒSIA. -Et dic que visc ací, i que sóc esclau dels d'ací.
MERCURI. -¿Saps què? Jo avui et faré pujar de posició, si no te'n vas.
S. -De quina manera?
M. -Se t'emportaran a pes de braços, en comptes d'anar-te'n pel teu peu, si jo agafo un bastó.
S. -Però, si dic que sóc una persona del servei d'aquesta casa!
M. -Veges, si et plau, que de pressa vols rebre, si no te'n vas; i tot seguit!
S. -¿Tu tens la pretensió, al moment que arribo de l'estranger, d'impedir-me l'entrada a casa?
M. -¿Ací és casa teva?
 S. -Et dic que sí.
M. -Doncs ¿qui és el teu amo?
S. -Amfitrió, que ara és al davant de les legions tebanes; amb el qual és casada Alcmena.
M. -¿Què dius? ¿Com és el teu nom?
S. -Els tebans m'anomenen Sòsia, fill de Davus.
M. -Oh cúmul d'atreviment! Pel teu malastre has vingut ací avui, amb aquest ordit de mentides, amb aquest teixit d'enganys!
S. -No pas! Vinc amb un teixit de llana, i no d'enganys.
M. -Una altra mentida! De fet vens amb els peus, no amb un teixit.
S. Sí, ben cert!
M (anant a pegar-li). -El cert és que ara té!, per la teva mentida.
S. -El cert és que no ho vull pas, per Pol·lux!
M. -Per Pol·lux!, el cert és que ho tindràs sense que ho vulguis. (Li pega) Aquest "cert" sí que és segur, no és pas matèria opinable.
S. -Et demano mercè!
M. -¿Goses dir que ets Sòsia, essent-ho jo?
S. -Estic perdut!
M. Encara dius massa poc, pel que t'espera. ¿De qui ets, ara?
S. -Teu; perquè te m'has fet teu, per dret d'ús, amb els punys. Auxili, ciutadans de Tebes!
M. -I encara crides, botxí! Parla, ¿per què has vingut?
S. -Per tal que hi hagués algú que tu apunyaguessis.
M, -¿De qui ets?
 S. -D'amfitrió, et dic jo, Sòsia.
M. -Doncs, per això encara rebràs més, perquè dius gallofes. Sóc jo Sòsia, no tu.
S. -Facin els déus que ho siguis tu, i que jo et tustés!
M. -¿Encara rondines?
S. -Ja callo.
M. -¿Qui és el teu amo?
 S. -Qui tu vulguis.
M. -Doncs, que? ¿Quin nom tens, ara?
S. -Cap, llevat d'aquell que tu manaràs.
M. -Tu deies que eres Sòsia, d'Amfitrió.
S. -M'havia equivocat. "Soci d'Amfitrió", volia dir que era.
M. -Ah, ja sabia jo que no hi ha, entre nosaltres, cap altre esclau Sòsia, llevat de mi. Perds el seny!
S. -Tant de bo que a tu t'hagués passat el mateix amb els teus punys!
M. -Sóc jo, aquell Sòsia que tu suara em deies ésser.
S. -Et prego que em sigui permès de parlar-te havent fet pau, perquè no em peguis.
M. -No: més aviat hi hagi treves per una estona, si vols dir quelcom.
S. -No parlaré sinó feta la pau, vist que, en matèria de punys, tu ets el més fort.
M. -Digues el que vulguis, no et faré mal.
S. ¿Em refio de la teva paraula?
M. -Refia-te'n.
S. -¿I si no m'ho compleixes?
 M. -Aleshores, la ira de Mercuri caigui damunt Sosia!
S. -Escolta bé: ara m'és permès de dir en llibertat el que vulgui. Jo sóc Sòsia, l'esclau d'Amfitrió.
M. -¿Una altra vegada?
S. -He fet la pau; he fet un pacte! El que dic és veritat.
M (amenaçant-lo). -Té!
S. -Com et plagui, fes el que et plagui; puix que, en matèria de punys, ets el més fort. Però, facis el que facis, això, per Hèrcules!, no ho callaré pas.
M. -Mai, tu vivint, avui no aconseguiràs que jo no sigui Sòsia.
S. -I, per Pòl·lux!, tu tampoc no em faràs canviar d'amo, de manera que jo no sigui dels nostres. Entre nosaltres no hi ha altre esclau Sòsia llevat de mi, que vaig anar-me'n d'aci amb Amfitrió, cap a l'exèrcit.
M. -Aquest home no està bé del cap.
S. -El defecte que m'atribueixes, ets tu qui el té. -(A part.) Què, malvinatge! ¿No sóc jo Sòsia, l'esclau d'Amfitrió? ¿Per ventura aquesta nit no ha arribat del Port Pèrsic la nostra nau, que m'ha portat? ¿No m'ha enviat ací el meu amo? ¿Per ventura no estic ara parat davant del nostre casal? ¿No porto un fanal a la mà? ¿No parlo? ¿No estic despert? ¿Per ventura aquest no m'ha pegat, fa un moment, a cops de puny? Ho ha fet, per Hèrcules!, que, pobre de mi, encara les barres em fan mal! ¿Què dubto, doncs, o per què no entro a casa nostra?
M. -¿Què, a casa vostra?
S. -Així és, en efecte.
M. -Tot el que acabes de dir t'ho has inventat: sóc jo Sòsia d'amfitrió. Ben cert, aquesta nit la nostra nau ha llevat l'àncora del Port Pèrsic; i hem assaltat la ciutat on regnà Pterelau, i lluitant hem pres per les armes les legions dels telèboes, i Amfitrió en persona ha mort el rei Pterelau a la batalla.
S. -Dubto de mi mateix sentint-li-ho dir: Perquè el que és aquest, retreu punt per punt el que allí s'ha fet. -Però, digues: ¿quin present ha estat donat a Amfitrió pels telèboes?
M. -La tassa d'or en la qual solia beure el rei Pterelau.
S. -Ho ha dit! -¿On és ara la tassa?
M. -En una caixeta: és segellada amb el segell d'Amfitrió.
S. -I en aquell segell, digues, ¿què hi ha?
M. -El Sol ixent, amb la seva quadriga. ¿Per què em vols caçar, botxí?
S (a part.) -Ha guanyat en les proves: m'hauré de cercar un altre nom. No sé d'on ha pogut veure tot això. Però ara sí que l'atraparé; perquè el que jo he fet tot sol, sense que ningú hi fos, dins la nostra tenda, això mai no ho podrà dir, avui. -Si tu ets Sòsia, quan les legions combatien més acarnissadament, ¿què has fet tu a la tenda? Em dono per vençut, si ho dius.
M. -Hi havia una bóta de vi; em vaig omplir una ampolla.
S. -Va pel bon camí.
M. -Aquesta ampolla, la vaig buidar del seu vi, tan pur com havia eixit de l'entranya materna.
S. -El fet és aquest, que vaig beure-m'hi una ampolla de vi pur. Dirieu que era allí dins, amagat en aquella ampolla!
M. -¿Què, ara? ¿No t'he convençut, amb proves, que tu no ets Sòsia?
S. -¿Tu dius que jo no sóc jo?
M. -I si no digués que no, ¿què, aleshores: jo qui seré?
S. -Juro per Júpiter que ho sóc jo, i que no dic falsia.
M. -I jo, juro per Mercuri que Júpiter no et dóna fe. Perquè estic segur que em creu més a mi sense jurar que no a tu jurant.
S. -Doncs ¿qui sóc almenys, si no sóc Sòsia? T'ho pregunto.
M. -Quan jo no vulgui ésser Sòsia, sigues Sòsia en bona hora; però ara, mentre que ho sóc jo, rebràs, si no te'n vas, desconegut!
S (a part). -Vaja, per Pòl·lux!, quan me'l miro i recordo la meva fesomia, tal com sóc (sovint l'he examinada al mirall), no pot assemblar-se'm més. Porta el mateix capell i vestit: m'és tan igual com jo mateix. La cama, el peu, l'alçada, el tallat dels cabells, els ulls, el nas i els llavis, les galtes, el mentó, la barba, el coll: tot! ¿Què hi calen més paraules? Si té l'esquena cosida de cicatrius, cap semblança no pot ésser més semblant. Però quan hi penso, vaja!, sóc el mateix de sempre.  Conec l'amo, reconec el nostre casal; tinc tot el meu seny i els meus sentits! No faig cabal del que diu. Deixa'm trucar la porta!
M. -¿On vas?
S. -A casa.
M. -Encara que pugessis a la quàdriga de Júpiter per fugir d'ací, amb prou feines podries evitar el teu malastre.
S. -¿És que, per ventura, no puc fer saber a la meva mestressa el que ha manat el meu amo?
M. -A la teva mestressa fes-li saber el que vulguis; a la nostra, no deixaré que t'hi acostis. Que si m'enfelloneixes, avui t'emportaràs d'ací una esllomadura.
S. -Més m'estimo anar-me'n. -(A part.) Déus immortals, imploro la vostra fe! ¿On m'he mort? ¿On m'he canviat? ¿On he perdut la fesomia? ¿O per ventura m'he deixat allí, si potser me n'he oblidat? Car aquest, certament, posseeix tota l'aparença que jo, abans d'ara, tenia. En vida, em fan el que mai ningú no em farà en mort. Aniré al port i contaré al meu amo això tal com s'ha esdevingut. Mentre ell, també, no em reconegui!... Júpiter ho faci; que així avui, cap ras i sense cabell, em posaré la barretina dels lliberts. (Se'n va.)
(trad. Marçal Olivar) 

Catherin von Baumann, el clàssic de frankfurt amb mostassa

Aquí ens arriba una altre poema del Pollastret, en aquest cas hauríem de dir una cançó. Una cançó de cabaret, això salta a la vista. El que no hem pogut escatir és la música (la partitura és absolutament indesxifrable), però seria molt bonic que alguna Dietrich algun dia s'animés a interpretar-la, podria ser aquí en la intimitat de la nostra associació, o tan se val en quin indret; hi hauria quorum, vindríem tots! I seria una bona excusa per tornar-nos a trobar i fer una bona dormida.
I d'altra banda, quin és l'origen d'aquesta cançó tan suggeridora? En Joan Morros, en els seus viatges per Alemanya, va conèixer realment la Catherine von Baumann? Era una amiga del Pollastret? És tot plegat una invenció?

Catherine Von Baumann

El món, senyors, a tots ens fa la guitza,

un bon moment és cosa d'un instant,

i cada instant una causa perduda

que se'n va avall seguint el curs del Main.

I a sobre el dia a vegades hi ajuda,

quan t'aclapara el cel ennuvolat,

el gris del cel com el color de l'aigua,

i el transit dens de totes les ciutats.

Però aquesta nit se t'han girat les cartes,

quan has topat amb la sort en el Main:

sobtadament, la dolça Catherine,

que t'esperava per fer-te costat.

Quan passegem amunt i avall de Frankfurt,

Günthersburg park, Nied, Frankensteiner Platz,

i des del cim de l'altíssim Maintower

una catifa ens torna al nostre riu,

allò és l'Eden i la Porta Daurada,

perquè l'amor trastorna els sentiments,

som com dos nens a la Ciutat Prohibida:

piquem de mans i ens escapem corrents!

I si un banquer que està podrit de quartos,

em diu que hi vagi des del seu cotxàs,

saps què li dic?: “si vaig amb limosina!,

amb en Joan Morros, penjada al seu braç!”,

I les estrelles protesten la ciència,

és la ciutat un cel d'enamorats!,

i és amb la nit que brilla l'existència,

tu i jo, la nit, i el silenci dels gats.

Després la nostra adelerada pensa,

busca repòs en un indret tranquil,

i així acabem ficats a la taverna,

us diré el nom: Die Taverne Bill.

Una salsitxa autèntica de frankfurt,

molt ben sucada amb mostassa del marroc,

que llisqui dins d'un pa de quatre xavos,

i amb un picant que cremi com el foc!

I quan demana, el mosso, la beguda,

no dubtem gens el que hem de demanar,

“escolta noi, allò de l'altre dia,

d'Aigua del Rin els gots han de vessar!”

I allà asseguts davant la taula plena,

ai quina festa, la nostra convenció!

frankfurt, mostassa, i la sort: lluna plena,

plena de vi, i de tu, i de mi...