El Gólem, de Gustav Meyrink. Un conte de Nadal: La història del doctor Hulbert, jurista, i el seu Batalló.

  

El Gólem és una novel·la que ens ha deixat estupefactes. Ens ha inquietat, espantat, avorrit; ens ha exaltat en alguns moments, també ens ha confós i anorreat. L'hem odiat i estimat a la vegada. Carregosa però autèntica, en algun dels seus passatges més truculents ens ha arribat a marejar. És una narració polivalent, amb moltes descripcions i farcida de llegendes jueves de la Praga de començaments del segle XX, del gueto, i juntament amb el Frankenstein de Mary Shelley, i el Dràcula de Bram Stoker, configura la tríada indispensable de la novel·la de terror.

Després de molts anys d'esperar-ho, finalment  l'hem pogut llegir en català; i ho celebrem! (Més llibres, trad. Ramon Monton. 2018). 

Entre moltes altres històries hi ha un conte de Nadal  que comença així:

"...En fi, què els en puc dir? Tenia la cara plena de berrugues i les cames tortes com un gos salsitxa. Ja de molt jove no coneixia res més que l'estudi. L'estudi àrid i enervant..." 

Meyrink ens parla del doctor Hulbert que va arribar a ser un jurista molt famós de Praga, però que va patir un desengany amorós que el va trasbalsar. El jurista es va lliurar a la beguda, i pasant els dies pràcticament no es movia d'una taverna de mala mort, el Loisitschek, on anaven a parar molts perseguits de la policia, delinqüents de tota mena, a qui ell ajudava amb els seus coneixements en matèria de lleis.

"Tot el que "guanyaven" aquests marginats de la societat humana ho lliuraven fidelment, fins a l'últim cèntim, a la caixa comuna, amb la qual sufragaven el que necessitaven per subsistir. Mai va cometre ningú ni la més mínima irregularitat. És possible que d'aquesta fèrria disciplina sorgís el nom de Batalló.

La nit del primer de desembre, puntualment, l'aniversari de la desgràcia que havia afectat l'ancià, sempre celebraven al Loisitschek una estranya cerimònia. Apinyats l'un contra l'altre, s'hi ajuntaven pidolaires, vagabunds, proxenetes i prostitutes, borratxos i drapaires, que guardaven el més absolut silenci, com en una missa. Llavors, el doctor Hulbert, els explicava, des d'un racó, just on ara hi ha els dos músics, sota el quadre de la coronació de Sa Majestat, la història de la seva vida: com havia aconseguit ascendir des dels seus origens humils, obtenir el títol de rector i ser anomenat més endavant "rector magnificus". Però quan arribava el moment en què entrava a l'habitació de la jove esposa amb el ram de roses a la mà per celebrar l'aniversari i, al mateix temps, recordar l'hora en què anys enrera li havia demanat la mà i ella s'havia convertit en la seva estimada promesa, sempre li fallava la veu i s'ensorrava, plorant, damunt la taula. Llavors, de vegades, alguna d'aquelles noies de vida dissoluta, avergonyida i d'amagat, perquè ningú no ho veiés,  li posava a la mà una flor mig pansida.

 Cap dels oients es movia durant una bona estona. Per plorar eren gent massa dura, però abaixaven la mirada i movien els dits, insegurs.

Un matí van trobar el doctor Hulbert mort en un banc al costat del Moldava. Crec que degué morir congelat.

Encara és com si veiés el seu funeral El Batalló quasi s'hi havia deixat la pell per aconseguir que fos el més sumptuós possible.

Al capdavant hi anava el bidell de la universitat amb tots els seus ornaments: a les mans el coixí de color porpra amb la cadena daurada al damunt i, darrere del cotxe fúnebre, formant un seguici ingent, el Batalló, descalç, brut, espellifat i ple de parracs. Un dels membres de la comitiva s'havia venut les poques coses que li quedaven. i per això duia el cos, les cames i els braços coberts i embolicats amb papers de diaris vells.

Així li van retre els últims honors.

Damunt de la tomba, a fora, al cementiri, hi ha una pedra blanca amb tres figures gravades: el Salvador crucificat entre els dos lladres. Donada per una mà desconeguda. Segons els rumors, va ser la dona del doctor Hulbert, la qui va erigir aquell petit monument...

No obstant això, en el testament del difunt jurista hi havia previst un llegat pel qual cada membre del Batalló havia de rebre al migdia una sopa de franc al Loisitschek; per això aquí les culleres estan lligades a les taules amb cadenes i les concavitats practicades a les taules són els plats. A les dotze arriba la cambrera i amb una gran xeringa de plom hi diposita el brou, i si algú no pot demostrar que pertany al Batalló, torna a retirar la sopa amb la xeringa."

(Ed. Més llibres. Trad. Ramon Monton)

   

Robinson Crusoe , o la fatal desobediència al pare. L'estament mitjà

Hem llegit el Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, aquí a la biblioteca de la Societat, i en ha marejat força el seu ritme trepidant, així com de pel·lícula d'Indiana Jones, fins al punt d'haver de demanar a la nostra lectora habitual, la Roser, que sisplau que pari, que ens deixi reposar una estona. No la podíem seguir. El protagonista, degut a un naufragi, es va veure obligat a viure sol en una petita illa deserta del Pacífic durant 28 anys. Aquest és el nucli del llibre, bàsicament centrat en la supervivència i la domesticació que en Robinson fa del seu entorn.

                Però hi ha una part del llibre que ens ha agradat força, el començament, el llarg preàmbul abans que el protagonista naufragui definitivamet, i sobretot la relació amb el pare, que el vol convèncer perquè no se'n vagi. En Robinson tenia a l'abast portar una vida benestant en el seu país natal, prosperar i viure amb grans comoditats entre parents i coneguts; i no obstant això, un instint fatal d'aventura el porta a renunciar a tot i embarcar-se.

                El pare, que veu a venir el desastre de les aventures del fill, l'intenta convèncer i fa un elogi de l'estament mitjà digne de ser llegit  (on segurament trobaríem la nostàlgia de l’autor  per poder dur una vida tranquil·la i regalada. Daniel Defoe va patir al llarg de la seva vida greus tribulacions, com podeu veure en el gravat de més amunt,). Aquí el teniu. 

 “El pare, un home prudent i assenyat, em va donar tot de consells de pes excel·lents en contra del que ell ja veia a venir que era el meu projecte. Un dia al matí em va cridar a la seva habitació, on el tenia confinat la gota, per enraonar amb mi i provar de treure'm del cap aquelles idees per tots els mitjans. Em va demanar quines raons tenia, a banda d'un simple desig de rodar món, per abandonar la casa del meu pare i el meu país natiu, on podia fer els primers passos acompanyat de bons padrins i on, si m'aplicava i m'hi esforçava, tenia perspectives de millorar la meva posició i de fer-me una vida agradable i acomodada. Em va dir que els que marxaven del seu país a la recerca d'aventures, per destacar-se amb l'audàcia de les seves empreses i fer-se famosos per fets i gestes extraordinaris, o bé eren homes sense cap esperança de futur, o bé eren homes amb una ambició desmesurada; que aquestes coses em quedaven massa amunt o massa avall; que a mi em pertocava una posició intermèdia, o el que en podríem anomenar l'esglaó més alt de l'estament baix, que ell mateix havia constatat per l'experiència d'anys que era la millor posició del món, la idònia per garantir la felicitat de l'home, la que el mantenia a recer de misèries i penúries, i dels sofriments i la duresa dels oficis manuals propis dels estaments baixos de la societat, i la que a l'hora li estalviava la supèrbia i els luxes i les ambicions i les enveges que engavanyaven l'estament més alt de la societat. Em va dir que valorés jo mateix el grau de felicitat que em podia oferir aquella opció de vida tenint en compte una sola cosa: que aquella era la posició que tothom cobejava, que fins i tot els reis sovint s'havien lamentat de les conseqüències deplorables d'haver nascut per a les grans coses i s'haurien estimat més pertànyer al punt mitjà entre els dos extrems, entre els més humils i els més insignes; que el savi mateix el reconeix com l'estadi ideal per a la veritable felicitat, quan prega perquè no se li concedeixi pobresa ni riquesa”.0

Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Bernat Metge Universal. Trad. Esther Tallada  

 

Gobseck, d'Honoré de Balzac. Una petita obra mestra.

 

La tardor és l'època de l'any més adequada per aplicar-se a la lectura, i aquesta tardor del 2020 encara bastant més. Aquest llibre, Gobseck, petit fragment de la Comèdia Humana, és una gran meravella. Retratar una vida humana, sobretot la seva segona meitat, o la seva darrera part, sempre fa molt d'efecte, perquè ens posa de cara a allò que haurem de viure irremissiblement algun dia: el final de la partida. Balzac entra a l'ànima d'un usurer de soca-rel, Gobseck, un holandès que és l'amo de les intrigues econòmiques d'un París on l'aristocràcia ja és una classe encara adinerada però molt decadent. Balzac escriu amb la precisió d'un matemàtic. Estem molt impressionats. Veieu la descripció que fa de l'usurer:

He de començar parlant-vos d'un personatge que no podeu conèixer. Es tracta d'un usurer. Imagineu-vos una cara pàl·lida i lívida, i demano permís al'Acadèmia per dir-ne faç lunar, perquè era com de plata sobredaurada però que hagués perdut la capa d'or. Els cabells del meu usurer eren llisos, ben pentinats, i d'un gris cendrós. Les faccions del rostre, impassible com el de Talleyrand, semblava com si les hi haguessin foses en bronze. Els ulls, petits, grocs com els d'una fagina, gairebé no tenien pestanyes i defugien la llum, de la qual els protegia la visera d'una vella gorra. El seu nas punxegut era tan afilat, a la punta, que l'haurieu comparat amb un filaberquí. Tenia els llavis prims dels alquimistes i dels vellets dels quadres de Rembrandt o de Metsu. Parlava fluix, amb un to suau, i no s'enrabiava mai. La seva edat era un problema: no es podia saber si eravell abans d'hora o si s'havia administrat la juventut de manera que el servís per sempre. A la seva cambra tot era net i gastat, i semblava, des del tapet verd de l'escriptori fins a l'estora del llit, el santuari gèlid d'una tieta fadrina  que es passés el dia traient la pols dels mobles. A l'hivern, els tions de la llar de foc, sempre enterrats sota un munt de cendres, fumejaven sense cremar. Tots els seus actes, des de l'hora de llevar-se fins als atacs de tos del vespre, sempre estaven supeditats a la regularitat d'un rellotge. En certa manera, el son donavacorda a un home-model. Com quan toqueu una panerola que camina per sobre un paper, que s'atura i fa el mort, doncs aquell home mentre enraonava s'interrompia de la mateixa manera si passava un carruatge i callava per no forçar la veu.  Imitant Fontanelle, economitzava el moviment vital, i concentrava tots els sentiments humans en el jo.  Així la seva vida s'escolava sense fer més soroll que la sorra d'un rellotge antic. De vegades les seves víctimes cridaven molt, s'enrabiaven, i acte seguit es feia un gran silenci, com en una cuina quan es mata un ànec.  (Gobseck L'usurer, d'Honoré de Balzac. Quid Pro Quo Edicions. Trad. Marta Marfany Simó

L ilustració és un gravat de Rembrandt. Jan Wtenbogaert De van Rijn

 

Agustí Esclasans, l'home excessiu. Intel·lectual reconcentrat i un gran escriptor

 

"Històries de la carn i de la sang" publicat enguany per Males Herbes, d'Agustí Esclasans, ens ha deixat literalment esborronats. Hem quedat morts. I potser una bona part del cop es deu al fet  que no teniem cap mena d'informació de la seva existència. Com és possible que un escriptor tan bo sigui tan poc conegut?

Després ens hem abocat a "La meva vida (1920-1945)". Aquest llibre és tota una altra cosa. Esclasans ens explica les seves inquietuts, el seu dia a dia, les seves misèries materials, angoixes i esbarjos, amistats, però sobretot el seus deliris intel·lectuals. Llegiu aquest fragment del començament del capítol XXXVI:

L'acabament del POEMA A CATALUNYA havia estat previst per dintre de cinc anys, a condició que pogués treballar-hi cada tarda. I el motiu torturador de la meva crisi definitiva era el previst enfrontament, quan els Ritmes s'haguéssin acabat, amb l'obra doctrinal del Sistema: la RITMOLOGIA en tres volums. Preveia, i no m'equivocava,  que se m'emportaria, al seu torn, cinc anys més, com a mínim. La meva cultura filosòfica era densíssima. Però l'aventura que anava a emprendre era, veritablement, de faixa o caixa, i no em fiava ni de mi mateix. Vaig decidir, doncs, recomençar la meva preparació de cap i de nou, i rellegir o llegir tots els sistemes filosòfics i totes les summes teològiques que pogués trobar. La feina era de tità, però vaig fer-la. No "cinc", sinó "deu" anys, vaig passar-me submergit en l'oceà de les doctrines i els mètodes filosòfics i teològics universals. I així nasqueres els tres volums, refets en tres versions, de la futura RITMOLOGIA definitiva.

Del seu Poema a Catalunya (dotze tomos, més de 30000 versos...), algu en sap res? Agustí Esclassans és un planeta per descobrir! 

POR AMIGA. LA VERITAT SORTINT DEL POU, de Édouard Debat-Ponsan

Quina por em fan les persones que no tenen por! Però una altra cosa és viure en un estat d'esporuguiment continuat i compulsiu, morbós, que ofega l'alegria del viure.
Aquests dies, el món és pler de por. Hi ha gent esporuguida que viuen amagats darrera d'una mascareta; n'hi ha que no surten al carrer per no contaminar-se, i clamen contra la gent que pren el sol despreocupadament, a les platges. Hi ha persones que diuen: no pot ser!, en veure nens que juguen al carrer. El món s'ha omplert de delators, xivatos, policies... És la por, que mou aquesta roda. És clar que el combustible són els mitjans de comunicació que no paren d'anunciar calamitats, a veure qui la diu més grossa, i menteixen amb els números, en els titulars, i no diguem els continguts. No busquen la veritat. Hi ha una por sana, necessària, que descansa en la condició humana, tan fràgil, tan limitada; però també hi ha una por malaltissa, paranoica, hostil.


POR AMIGA

Cauen de tant en tant els sostres de les cases.

Ja de la son deserto. A poc a poc, desperto,

i els ulls enlleganyats, com unes lentes ostres,

es fixen en el sostre que, damunt meu, es mostra.

Cada matí, em vaga resseguir des del llit

les altes ziga-zagues. S’està podrint el sostre,

o és només que el guix es trenca i perd la crosta?

Que em caigui el sostre al cap, perquè sóc animal,

em fa una por normal.

D’Amèrica al Japó, dels bars de Malibú

als temples de banús de la sagrada Kyoto,

viatjo en avió.

(Ves quina ximpleria! D’un paquet de maries

en va sortir aquest val:

Viatge en avió, d’Amèrica al Japó).

Fullejo un diari que em passa l’hostessa

que també reparteix, amb safata, foteses:

bombons, mocadorets, galetetes, xiclets.

Volem a dos mil metres, damunt d’un oceà

brillant i blau marí, d’un blau que no té fi,

quan un dels reactors del potent avió

comença a estossegar,

com si deixés d’anar, i després ve un fimbreig

que el cor ens encongeix, i encara un sotragueig

que ens el marceix. Hi ha gran expectació;

quin serà el desenllaç d’aquesta funció?

Se’ns ha acabat l’anada i arriba la tornada?

“He pagat perquè em portin a la sagrada Kyoto!”,

crida, el del meu costat, impacient però assegut,

molt indignat.

I quan el passadís s'inclina,

i veig passar l’hostessa, ara sense foteses,

avall pel tobogan que la baixada és gran!,

m’adono que tinc por, i que la gent té por,

i observo, fins i tot, que la tripulació

pateixen una greu tribulació.

Li dic al del costat, en el seient clavat,

encongit, esblaimat: “amic, et faig costat;

aquesta por de caure i al mar anar a raure,

perquè som animals, és una por normal”.

I tanta malaltia?

Què me’n dieu, de tanta malaltia?

Observo aquests hotels d’horrible arquitectura

plens a vessar de gent:

hospitals generals pleníssims de malalts.

Anar a parar a les mans d’alguna eminència,

fa perdre l'eloqüència; i entrar en un quiròfan,

estirat i subjecte a la llitera mòbil...,

només d’imaginar-ho, la por que això m’infon,

tot el coratge em fon!

Quina por! És normal. I per això procuro

ser lluny d’aquests hostals tan plens de mals.

I així és com la por, la por de cada dia,

de dia, de nits, i de migdia,

dóna intensitat i força al meu viure.

Sigues, por, benvinguda al cau de l’animal

que no ha arribat a Buda!

(Salvador Giralt)

La mà és el seu vas. Leucipe i Clitofront, d'Aquil·les Taci

Seguim amb la lectura de Leucipe i Clitofont, d'Aquil·les Taci. Una meravella d'allò millor en aquests dies de confinament obligat. El cas és que havíem llegit "La Font del Vi" de Salvador Giralt, i les seves disquisicions en relació al fet que coneix unes quantes persones que mai no han begut aigua, que només beuen vi. Aquest llibre ho corrobora. Penseu que estem en el segle II. El protagonista, que és grec, se sorprèn d'allò més quan en arribar al delta del Nil, s'adona que la gent veuen aigua, aigua sola, sense barrejar-la amb vi. Veieu el seu astorament.

"Va ser llavors que vaig beure aigua del Nil per primera vegada, sense barrejar-la amb vi, ja que volia comprovar-ne el gust i el vi emmascara la qualitat de l'aigua. Després d'agafar una copa de vidre transparent, vaig veure com competia en puresa amb el vas i com aquest era vençut. Era una beguda dolça i en el punt just d'una frescor agradable. Ja sé que hi ha alguns rius grecs que fan mal; els comparo amb aquest riu. És per això que els egipcis no temen de beure'n sense barrejar-la ni necessiten Dionís. Precisament vaig admirar-me de la seva manera de beure'n, ja que ni volen abocar-la per engolir-la ni agafen vasos, sinó que n'utilitzen un de ben natural: la mà és el seu vas. En efecte, si durant el viatge algú està assedegat, treu el cap del vaixell i s'inclina cap al riu, posa la mà dins de l'aigua i la hi submergeix encorbada; l'omple d'aigua, es posa el recipient a la boca i ateny l'objectiu. La boca oberta espera el llançament, el rep, es tanca i no deixa que l'aigua torni a sortir" 
(trad.Roser Homar. F. Bernat Metge)

Leucipe i Clitofont, d'Aquil·les Taci, i la invenció del vi

En aquests dies de confinament, a vegades veiem alguna pel·lícula. Ahir Bitter Moon (Lunas de hiel), del controvertit Polanski. El tema de fons és l'amor apassionat portat fins a les últimes consequències. És un amor romàntic, a primera vista, que arriba a la seva plenitut i després comença a naufragar degut al seu propi excés. Una pel·lícula emborronadora i molt patètica. Algun dia en parlarem. Però el cas és que hem començat la lectura de Leucipe i Clitofont, i la cosa pinta molt bé (és clar que encara estem al començament, ja anirem veient). És una novel·la grega escrita cap al segle II a Alexandria, i sembla ser que va ser la més llegida i popular del seu temps. Una novel·la d'amor. Sí, és clar, no estem en primavera? Hi hem trobat una sorpresa, una petita joia, l'origen del vi entre els humans.

En aquell temps, entre els homes no hi havia vi de cap mena: ni el negre fragant, ni el de les vinyes de Bíblia, ni el traci Maró, ni el de Quios de la copa Lacònia, ni l'insular Ícar, ja que tots aquests deriven dels de Tir, on va néixer la primera mare dels vins. Allà hi havia un pastor hospitalari, semblant a Ícar de què parlen els atenesos. I tota la història que segueix sembla àtica.Vet aquí que quan Dionís arribà a casa d'aquest, ell va oferir-li tot el que produeix la terra i les mamelles de les vaques. Bevien el mateix que els vedells perquè encara no existia la vinya. Dionís va lloar l'amabilitat del pastor i va allargar-li la copa de l'amistat. I la beguda era el vi.  Ell en va beure i va quedar embriagat de plaer, i va dir al déu: "¿D'on és, estranger, aquesta aigua teva tan vermellosa? ¿On has trobat aquesta sang tan dolça? Perquè aquesta aigua no brolla pas de la terra. Davalla fins al pit i produeix un plaer suau; abans d'arribar a la boca, ja reviscola els narius. I és freda al tacte. Però, quan davalla fins a l'estómac, des de baix eshala una flamarada de plaer". I Dionís va dir: "aquesta és l'aigua de la tardor, és sang de carràs." El déu va portar el pastor a la vinya i, mentre agafava els carrassos i els premia, li mostrava la vinya i li explicava: "Aquesta és l'aigua i aquesta, la font."

(trad. Roser Homar. F. Bernat Metge) 

El Corb, d'Edgar Allan Poe

Aquest no és pas un poema primaveral, ni tan sols de final d'hivern. Edgar Allan Poe ens té esporuguits. El Lletraferit se l'està aprenent de memòria per recitar-lo no sé a on, i fa pràctiques amb nosaltres. Cada dia, entrada la nit, ens els recita. Li hem hagut de dir que prou; que sisplau, que no. L'Aparici té insomni, a la Rita l'hem d'acompanyar fins al portal de casa seva, les Tres diuen que han perdut la gana, que tremolen, que tenen fred, que no saben què tenen... Però el Lletraferit insisteix, diu que necessita practicar, que si no l'escoltem és perquè no som uns bons amics. Uf! No anem bé.



Transcric la traducció que en va fer en X. Benguerel.

 El Corb

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,

meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,

vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta

colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.

“Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,

                                               tan sols això i no res més.

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,

cada flam el tènue espectre semblava que el sòl perfés.

Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora

d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,

la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,

                                               i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina

m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;

mes vaig calmar-me tot d’una repetint: “Potser és alguna

visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,

algú que suplica entrada al portal del meu recés;

                                                 això deu ser i no res més.”

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma.

“Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és

que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,

tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.”

Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;

                                                    tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,

tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;

tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,

i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és només

el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.

                                                 Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,

I, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés.

“Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;

caldrà esbrinar què és proposa, saber aquest misteri, què és,

que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;

                                               era el vent i no res més!”

Obro de sobte, i avança gronxant-se i esbategant-se,

un Corb superb dels sant dies d’antany. Com si no em veiés,

no feu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,

s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,

s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;

                                               va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure

en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:

“No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva

per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és 

—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?”

                                              Va respondre el Corb: “Mai més.”  

M’admirà en extrem la feta que aquella au tan estrafeta,

si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;

no sé de persona nada que hagi estat mai honorada

d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,

bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,

                                             amb un nom tal com “Mai més.”

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia

el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.

No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida

vaig dir: “Emprendrà la partida com d’altres amics adés;

ell demà prendrà volada com els meus somnis adés.”

                                               Llavors va dir el Corb: “Mai més.” 

Corprès per una resposta proferida tan a posta,

vaig dir: “El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés

pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre

 fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin només,

cants de llòbrega esperança, el meu recople només

                                              de “Mai més, mai més, mai més”

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure

l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés

d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,

pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,

desairós i abominable, què fora allò que expressés

                                                amb tant de grallar “Mai més.”

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava

a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més

vaig afigurar-me encara decantant a pler la cara

damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,

i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—

                                                  no podrà estrènyer mai més.

Crec que va espesseir-se l’aire, que uns àngels volant al caire

de l’encatifat brandaven invisibles encensers.

“Miser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia

per la teva melangia —consol i aquest nepentés

per oblidar Leonora—; beu, oh beu el nepentés!”

                                   Va respondre el Corb: “Mai més,”

“Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,

sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés

en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,

llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:

a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?”

                                         Va respondre el Corb: “Mai més.”

“Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,

digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,

aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida

l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,

la radiant Leonora que entre els àngels viu només!”

                                           Va respondre el Corb: “Mai més.”

“Ocell o diable, sigui aquest el mot que ens deslligui!”,

vaig vociferar: “L’oratge espera el teu fosc regrés!

No deixis cap ploma en gatge pel teu enganyós llenguatge,

deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!

El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!”

                                        Va respondre el Corb: “Mai més.”

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,

sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;

veig als seus ulls l’aparença d’un diable en somnolença,

el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés,

i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,

                                                    no es podrà aixecar mai més!

(trad. X. Benguerel)

De "Les granotes" d'Aristòfanes, a Liliana d'Apel·les Mestres.

Aquest any el bon temps està arribant abans d'hora i ja hem pogut sentir el raucar de les granotes. Això ens ha portat a llegir  Liliana, d'Apel·les Mestres, on Puck, el gnom, ensenya les granotes  -"el viscós orfeó de caps aplanats"- a cantar una cançó d'amor.
Però sobre tot ens hem centrat en "Les granotes" d'Aristòfanes, on apareix un cor de granotes ni més ni menys que a la fúnebre Estígia. És clar, ens ha sobtat d'allò més.
Portem molts dies llegint i rellegint aquesta comèdia. Primer hi ha una baixada a l'infern que ens recorda molt "els pastorets". Els protagonistes, Dionís i Xàntias -el seu esclau-, semblen una parella de pallassos. Dionís seria el savi; Xàntias, l'August. En el món ja no hi ha cap poeta digne d'aquest nom, i Dionís té la pensada de baixar a l'Hades a buscar-ne algun que sigui prou bo.
El tros que segueix és el pas de l'Estígia; Dionís amb la barca de Caront, l'altre a peu i corrent per la riba.
Comparar Apel·les Mestres amb Aristòfanes, és com comparar un ou amb una castanya. L'ou seria l'Apel·les, la castanya Aristòfanes. Que les granotes se'n surtin, amb registres tan diferenciats, diu molt a favor d'elles. Interpreten molt bé.

En el primer cas la cançó és molt romàntica i fina (Puck, que dirigeix el cor de les granotes, és un gnom enamorat!).

"Salve! Salve!! Salve, Liliana!
Salve, Liliana, que és gràcia y bellesa,
y és llum
y alegría,
perfum
y armonia.
Salve! Salve! Salve, Liliana !"

En el cas d'Aristòfanes, no hi ha gens de romanticisme, i tot plegat és bastant grotesc.

DIONÍS- Té, aquí en venen uns que porten un mort. (Entren dos homes portant un mort.) Ep, tu, el mort, sí, sí, a tu et dic! ¿Que podries portar uns paquetets a l'Hades, bon home?
MORT- ¿Quants?
DIONÍS- Aquests.
MORT- Dóna'm dues dracmes i te'ls porto.
DIONÍS- Apa aquí! Menys, home, menys.
MORT- (Als qui el porten.) Anem, nois, seguim endavant.
DIONÍS- Espera, home, a veure si ens podem entendre.
MORT- Si no afluixes dues dracmes, no cal que t'hi escarrassis.
DIONÍS- Té, pren-ne una i mitja.
MORT- Abans ressucito! (Mutis.)
XÀNTIAS- Ves quins fums el maleït! A fer punyetes! Anem, ja els portaré jo...
DIONÍS- Bon noi, molt generós de la teva part! Au, anem cap a la barca. (Davant d'ells apareix la barca de Caront.)
CARONT- Oop, rems amunt!
DIONÍS- Què és això?
XÀNTIAS- ¿Això? Per Zeus! És el llac que ens deia Hèracles. Hi veig la barca i tot.
DIONÍS- És clar, per Posidó! I aquest és Caront... Salut, Caront! Salut, Caront! Salut, Caront!
CARONT- Passatgers per al Repòs de Patiments i Maldecaps! A la plana de l'Oblit! Al Velló de l'Ase o al país dels cerberis! Tots els qui han d'anar al Past dels Corbs i a Tènaros.
DIONÍS- Jo.
CARONT- Doncs puja de pressa.
DIONÍS- ¿On dius que vas?
CARONT- Als Corbs!
DIONÍS- ¿De debò?
CARONT- Sí, per Zeus!, especial per a tu. Vinga, puja.
DIONÍS- (A Xàntias.) Vine aquí, noi!
CARONT- Ah, no, d'esclaus no en porto, tret que hagin lluitat a la batalla naval a vida o mort.
XÀNTIAS- Per Zeus!, jo no hi vaig ser. Resulta que patia dels ulls.
CARONT- Ah, donc, et toca córrer al voltant del llac.
XÀNTIAS- ¿I on us espero?
CARONT- Al costat del Roc de la Seca, que domina el Repòs.
DIONÍS- (A Xàntias.) ¿Ho has entès?
XÀNTIAS- Perfectament. (A part.) Ai, pobre de mi! ¿Amb què m'he topat, jo, aquest matí, sortint de casa? (Mutis.)
CARONT- (A Dionís que ha pujat a la barca.) Seu al rem. Si algú més vol embarcar, que s'afanyi! (A Dionís) Ep, tu, ¿què fas?
DIONÍS- ¿Com que què faig? Seure sobre el rem, com tu m'has dit.
CARONT- Seu aquí, panxut, al costat del rem!
DIONÍS- Té, ja hi sec.
CARONT- Ara esten els braços endavant, apa, estira'ls.
DIONÍS- Fet.
CARONT- Prou de bajanades, fes el favor: planta bé els peus i boga amb ganes.
DIONÍS- Però ¿com vols que me'n surti de bogar, inexpert com sóc, que de mariner no en tinc ni un pèl i a Salamina no hi vaig ser?
CARONT- Molt fàcilment, perquè així que clavis el rem, sentiràs cants molt bonics.
DIONÍS- ¿Cants? ¿De qui?
CARONT- De les granotes-cigne, una meravella.
DIONÍS- Bé, doncs, marca el ritme.
CARONT- Oop op! Oop op!
(Entra el cor de granotes)
COR DE GRANOTES
Bre-que-que-quex coax coax coax!
Bre-que-que-quex coax coax coax!
Oh granotes, criatures
de les fonts i les llacunes!
Entonem el so de flautes
el meu cant de dolça veu.
Coax, coax!
Aquell cant que corejàvem
a la Festa de les Olles,
en honor del nat a Nisa,
de Dionís,  el fill de Zeus,
quan, en colles ja ben trompes,
la gentada feia cap
al temple sagrat de Limnes.
 Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
A mi, però , ja em comença
a fer mal, coax, coax, el cul.
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Tant us fa, segur, a vosaltres!
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Així amb el coax reventéssiu,
car no hi ha res més que coax!
COR DE GRANOTES-
Amb raó, tros de manefla,
perquè a mi sempre m'estimen
les Muses de bella lira;
també Pan, potes de cabra,
que jugant, toca la flauta;
s'afegeix Apol·lo al goig
per la canya que conreo
sota l'aigua dels estanys,
de la lira ferm suport!
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Se m'han fet, a mi, butllofes;
tinc d'estona el cul suat:
que, si em torno a doblegar,
sentireu la seva veu.
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Ja n'hi ha prou, estirp melòmana!
COR DE GRANOTES-
Amb més força cantarem!
Com quan, els radiants dies,
per canyes i joncs botàvem,
divertint-nos d'allò més,
entre cants i cabussons!
O, evitant xafecs de Zeus,
al fons de l'aigua cantàvem,
tot dansant, una cançó
ben variada i bombollant!
DIONÍS-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
(Es fa un pet.) Vet aquí una altra bombolla!
COR DE GRANOTES-
Oh! Això és intolerable!
DIONÍS-
És molt més intolerable
rebentar de tant vogar!
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Gemegueu: tant se me'n fot!
COR DE GRANOTES-
Tot el dia raucarem
mentre pugui nostra gorja.
DIONÍS-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
En això no em guanyareu!
COR DE GRANOTES-
A nosaltres tu tampoc!
DIONÍS-
Ni vosaltres a mi, mai!
Que raucaré i raucaré,
ni que calgui tot el dia,
fins que us hagi derrotat
en el vostre mateix coax.
Bre-que-que-quex coax coax coax!
(Les granotes callen.)
Ja ho sabia, jo, que us el faria empassar, el vostre coax!

(trad. Cristian Carandell. Adesiara)

Els treballs i els dies, d'Hesíode: una bona rèplica als jutges devoradors de presents.

Ara que acabem de llegir "Els treballs i els dies", fascinats per les feines del camp, ja estem pensant a fer-nos camperols. És un llibre molt instructiu, i una bona preparació per al futur que alguns pinten tan calamitós. El retorn als orígens, a la Terra mare.
Hesíode escriu al seu germà Perses, que sembla ser que és força mandrós i tarambana, per tal d'ensinistrar-lo en els treballs del camp i també en la manera correcta de comportar-se en relació a la societat i el món. És un poema que ve a ser una mena de catecisme casolà que ens recorda força "El llibre de bons amonestaments" d'Anselm Turmeda.
La cosa té el seu mèrit, perquè Perses, amb les males arts dels "jutges devoradors de presents", li havia arrabassar fraudulentament l'herència (no pas gran cosa, però l'imprescindible per a viure amb comoditat), i a més, després es va arruïnar. Admirem i aplaudim aquest forma tan noble amb que Hesíode va  respondre als embats de la Fortuna.
Aquí ve un passatge:
"Conserva, Perses, aquestes reflexions en el teu cor i no permetis que Eris que es complau en la dissort aliena, aparti el teu cor del treball per a escoltar les disputes que s'originen en la plaça. Per ben poc temps, doncs, es preocupa del plets i de les baralles de les assemblees, aquella persona que no té a casa seva l'aliment abundant que li proporciona en el seu moment la terra, el gra de Demèter. Fins que no en tinguis a bastament, doncs, no emprenguis plets i raons a causa dels bens d'altri. Ja no et serà possible d'actuar per segon cop així. Vinga! Arrangem el nostre desacord amb les lleis dretureres que. pel fet de procedir de Zeus, són les millors. Ja ens vam partir l'herència i tu vas arrabassar-me més bens del compte i te'ls vas endur tot embolcallant amb paraules aduladores els reis devoradors de presents a qui agrada jutjar amb aquesta mena de justícia. Necis! No saben que és molt millor la meitat que el tot ni coneixen el gran tresor ocult en la malva i l'asfòdel. 
(trad. Joan Castellanos i Vila. Edicions de la magrana)

Oh Fortuna! del Carmina Burana.

Ara precisament estavem pensant de fer una coral i ja estem discutint el repertori.
No som gaire monjos ni monges, però sembla que ens estem posant d'acord a cantar, vestits amb sacs i saques, uns quans carmines...:

Oh Fortuna

velut luna,

statu variabilis,

sempre crescis

aut decrescis;

vita detestabilis

nunc obturat

et tunc curat

ludo mentis aciem,

egestatem,

potestatem

dissolvit ut glaciem.

Oh Fortuna,

com la Lluna,

astre variable;

sempre creixes

i decreixes!

Vida detestable,

obstrueixes,

restableixes,

trenques i refàs;

miserables

i notables

fonen com el glaç.

Sors immanis

et inanis,

rota tu volubilis,

status malus,

vana salus

sempre dissolubilis,

obumbrata

et velata

michi quoque niteris;

nunc per ludum

dorsum nudum

fero tui sceleris.

  

Sort monstruosa,

desastrosa,

roda prostituta;

flor inversa,

ets perversa,

sempre dissoluta.

Amagada

i velada

festeges per mi;

suca-mulla

que despulla,

el teu joc roí!

Sort salutis

et virtutis

michi nunc contraria,

est affectus

et defectus

sempre in angaria.

Hac in hora

sine mora

corde pulsum tangite;

quod per sortem

sternit fortem,

mecum omnes plangite!

Sort, salut

i virtut,

ara em són contràries;

lligues, fas

i el que fas

és presó diària.

Ja ve l’hora

se’ns demora,

vibra el cornetí;

que la sort

perd el fort,

ploreu tots amb mi!

(trad. Salvador Giralt)