La malaltia de l'Aparici

Corre la brama que la malaltia de l'Aparici és la mateixa que va patir Dafnis. Això sí que em sabria greu, pobre! Ara últimament no soporta la llum i viu a les fosques, estirat al llit i sempre tapat amb un parell de mantes.


"Jo sóc aquell Dafnis que duia aquí a pasturar les seves vaques; Dafnis, que abeurava aquí els seus jònecs i les seves vedelles.
Oh Pan, Pan: tant si et trobes als cims del Liceu, com si recorres el gran Ménal, vine a l'illa de Sicília, abandona l'altura d'Hèlice i el túmul enlairat del fill de Licaó, que els mateixos déus admiren.
Vine Senyor, i pren aquesta bella flauta, d'alè de mel, ajustada amb espessa cera i que tant bé s'adapta al llavi. Per culpa de l'amor hom se m'endú cap a l'Hades.
I ara, esbarzers i espinals, floriu plens de violes; que el bell narcís adorni els ginebrers. Que tot es capgiri: que el pi llevi peres, puix Dafnis es mor, i el cérvol persegueixi els gossos, i el mussol muntanyenc competeixi amb els rossinyols".
Després d'aquestes paraules, callà. Afrodita volgué redreçar-lo, però ja el fil de les Moires s'havia acabat i Dafnis posà el peu a la llacuna. La gorga engolí aquell home, estimat de les Muses, que mai no fou odiat per lesNimfes. (Teòcrit, Idil·lis. Trad Josep Alsina)

POEMA DE NADAL

Aquest bloc ja comença a fer olor d'infermeria, em sembla que hauriem de passar a un altre tema i deixar que les malalties segueixin el seu curs.
Arriba Nadal! Vacances, vacances pagades per als qui en tenen!
Aquí teniu un interessant poema de Nadal del poeta del Punyal de Vic. Ara que fa pocs dies l'Aparici parlava dels assimilats, aquí en teniu una bonica mostra.

Sóc l'Home Llop. M'agrada mossegar;
clavar els ullals allà on la carn és tendra
i ben poc a poquet xarrupejar,
amb lents xarrups, el roig refresc.
I m'agrada, també, seguir la crida blanca
de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;
me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),
llavors que em faig del tot un animal
pelut i cuallarg com un dimoni,
i em brilla al fons dels ulls la llum de l'antimoni.
(Penjades als seus caus, les taciturnes aus
em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).
I com aquell qui posa guindes a un pastís,
em torno udoladís.
I allà on vull faig un pis.
Em deixo endur, llavors, pel vici d'ensumar
que em porta a seguir el rastre d'alguna bocinada;
i em dono pressa, corro, m'aparto de les grutes
i, per esquerpes rutes, arribo, sóc la pesta!,
fins als carrers poblats on sempre estan de festa.
Entro al pis trenta sis d'un luxós gratacels,
o bé faig cap al bar de l'àtic d'un hotel,
pujant, naturalment, per la façana.
L'enginy em posa a prova la ciutat:
m'enfilo als edificis com un gat.
Si no fos que la llengua em delata
(vermella, vermellota,
de bava regalima fins les potes),
algú que ho veiés,
en veure tan estranya agilitat,
diria admirat: “mireu, és l'home gat!”
“Que ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo
quan sembla que decaic i defalleixo,
penjat d'una cornisa estreta que m'escup
de la paret d'estuc.
I llavors, oh delit!, quan la finestra s'obra,
és hora de posar els ullals a l'obra.

Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal.
Són uns dies de pausa i merescut repòs.
Torno a casa, al corral, i em comporto com cal,
que uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.
Faig el que fa tothom: somric i felicito,
i passejo, badoc, entre la gent badoca.
I quan arriba el vespre admiro les llumetes:
s'encenen i s'apaguen com diminuts planetes.
I compro, i vaig al super,
i miro per la tele en Superman,
i em vaig entretenint amb els anuncis
que trobo que milloren amb els anys.
I el dia del gran àpat, escolto que diu l'avi:
"Ei, Llop, ja fas bondat?"
I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall
(cada any és el mateix, em tracta com canalla.
Per què deu ser? Què falla?).
I recito amb encert, quan ve la sobretaula,
perquè tots m'ho demanen.
Tornar a veure els parents, em resulta plaent.
Nadal és un oasi; no és l'Edèn, però quasi.
I no descarto pas que amb els anys, poc a poc,
em transformi un poc; vull dir que em modifiqui,
que em torni casolà, d'un tarannà més pla;
¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita,
i m'abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.
Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,
aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...

Torrons i bombons

Benvolguts, estem a l'expectativa. La salut de l'Aparici està estancada, ni puja ni baixa. Però avui ens ha demanat torrons de postre; em sembla que és un bon senyal.

"El President ha passat a fer-me un visita, i s'ha interessat per la meva salut. M'ha portat una capsa de bombons que ara són al damunt de la tauleta de nit. Em sembla que és un bon home. M'ha aconsellat que descansés i que fes unes bones migdiades, i jo li he dit que pateixo d'insomni. Llavors m'ha dit alguna cosa que no he entès, i que no hi havia pressa, que ja em vagaria de dormir.
No saben res de la meva malaltia, i jo sí que en sé alguna cosa, però ara no em ve de gust de parlar-ne. És per aquest motiu, que les injeccions que el doctor em va receptar l'altre dia, una mena de reforçament fet a base de sucs de fetge d'animals no assimilats, em semblen gairebé un insult, i aquesta nit passada, les he llençat al water.
Aquest matí, quan la senyora Úrsula les buscava, jo reia per sota el nas; i després quan m'ha preguntat si sabia on eren, li he dit: sí, és una llàstima, segurament s'han extraviat...
Però potser no havia d'haver dit res, perquè al cap d'una estona ha tornat amb una altra capsa per obrir, i l'ha deixat ben visiblement a la tauleta de nit, al costat de la capsa dels bombons. Llavors ha armat altra vegada una injecció, i quan jo començava a protestar..., tant sí com no i abans que m'adonés del que feia, ja me l'havia clavada a l'altra galta del cul, de manera que ara tinc ben adolorida tota la cara de seure".

Segona visita del doctor Bucèfal

Companys, l'Aparici segueix estirat al llit, i això ens comença a preocupar. Em demana que publiqui aquesta tercera crònica, cosa que faré amb molt de gust. Aquí a la nostra Associació, entre migdiada i migdiada, ningú no parla de res més...

"Es veu que no tinc el grip, que és una altra cosa. El doctor Bucèfal m'ha tornat a visitar, i bàsicament el procediment ha estat una repetició de la visita de l'altre dia: m'ha auscultat des de les aixelles fins el melic, m'ha fet estossegar, copets a l'esquena, el pols, els ulls, la llengua... Em sembla que va una mica despistat i que no sap què tinc. Per això m'ha sorprès que m'hagi receptat una capsa sencera d'injeccions. Potser el doctor Bucèfal no és tan bo com em pensava. La senyora Úrsula, que és la infermera del pavelló, s'ha afanyat a posar-me la primera. M'ha dit que tinc la pell molt aspra, que és estrany, i això ho deia mentre em mirava el cul i com si no sabés a quina galta havia de clavar l'agulla. Però sí que me l'ha clavada, i tant, i ho ha fet tan bé que no deixaré que me'n posi cap més".

Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de sant Restitut...

M'avorreixo molt estirat al llit i sense fer res. L'Ase Ronyós de la Cua Tallada -el Ronyós com li diem familiarment-, és un virtuós de l'escriptura i el meu amic, i s'ha ofert a transcriure allò que li aniré dient sense canviar-ne res. Gràcies per endavant, amic meu. Quina gran bé l'amistat! Escriu, escriu el que aniré dient, arri...
Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de Sant Restitut, començo el dictat dels meus pensaments, o per dir-ho... amb paraules més encertades, de les meves ocurrències.
Heu de saber que sóc una bèstia assimilada en el doble sentit d'aquesta afirmació, la positiva i la negativa; i no em reca gens de dir-ho perquè, primerament, voldria posar en evidència un prejudici equívoc que manté la humanitat submergida en un gravíssim error. Quan dic que sóc una bèstia assimilada, vull dir assimilat a la societat humana. Formo part d'una minoria selecta, un petit grup que m'atreviria a dir de privilegiats, en front de la gran multitud dels altres, de vosaltres que m'escolteu, dels qui no són com nosaltres, els quals, a partir d'ara, anomenaré humans, simplement humans, els humans... I aquí en aquest Balneari de la Son que m'acull, en som uns quants de la meva mateixa condició i naturalesa. Si diguéssiu que nosaltres, els assimilats, participem de la condició humana sense ser-ho del tot, no aniríeu del tot errats, perquè podem recordar amb certa precisió allò que érem (en el meu cas, per exemple, un bonic exemplar de burro català, un equus asinus, per dir-ho amb paraules una mica altisonants), i això fa que la nostra ànima participi de les dues naturaleses, la humana i l'animal.
Sí, així som nosaltres els assimilats, portem les empremtes del nostre passat encara a flor de pell com si diguéssim. Llavors, els humans, pensareu: oh, quina gran diferència, quin abisme més gran ens separa d'ells! Bèsties, més que bèsties... Heu de saber que l'única diferència, amics meus, entre vosaltres i nosaltres, és que nosaltres recordem... i vosaltres no.
Rumieu, rumieu el que acabo de dir-vos: nosaltres recordem... i vosaltres no podeu recordar res.

CRÒNIQUES DE L'APARICI

Amics de la Migdiada, benvolgudes, benvolguts, l'Aparici s'ha posat malalt i fa dies que és al llit. M'ha demanat que li publiqui les seves cròniques, que dicta des del llit i que el seu bon amic l'Ase Ronyós de la Cua Tallada, iniciat de fa poc en l'art de l'escriptura, escriu amb paciència i esforç. Veureu que no són gaire llargues, però ja en vindran més, perquè em temo que pateix una malaltia de llarga durada.

"Fa dies que no em trobo gaire bé i finalment ahir em vaig enllitar. Pateixo d'un malestar generalitzat i vague que no podria concretar en res, però que és força desagradable. No tinc esma per a fer res, estic decaigut i trist; i quan m'aixeco, em marejo i m'he de fer ajudar. Aquest matí ha vingut en Bucèfal, el meu representant i doctor, que per cert és una eminència en medicina. M'ha auscultat a consciència, m'ha fet tossir i inspirar, m'ha pres el pols, i després m'ha fet treure la llengua..., ha insistit que l'estirés, cosa que m'ha fet adonar que la tinc adolorida i inflamada, i finalment m'ha dit amb posat de resignació, com si em donés el pésam, que segurament tinc el grip, que no s'hi pot fer res, que hem de tenir paciència i deixar que la malaltia segueixi el seu curs, que també n'hi ha d'altres que la tenen. Jo diria que ha estat una gran visita".

Un advertiment de l'Art Poètica d'Horaci

El Lletraferit de Manlleu, el nostre intel·lectual, em diu que en aquest bloc ocupa massa espai el que ell en diu "literatura de segona regional", i que hauríem de prendre més volada. Em diu que això que tothom es posi a escriure i vulgui passar per escriptor, no és només cosa d'ara, que la cosa ve de lluny. M'ha demanat que transcrigui aquest fragment de l'Art Poètica d'Horaci:

"Ara, a la gent, lleugera, se li ha girat el cervell i només els bull a dins el deliri d'escriure. Tant és els joves com els pares severs, tots sopen amb el cap coronat de fullam i dicten poemes. Jo mateix, que asseguro no escriure ni un sol vers, em trobo que sóc més mentider que els parts i abans no surt el sol ja estic despert i em faig portar càlam, fulls i escriny. Qui no sap navegar tem de guiar una nau; només gosa donar broida a un malalt qui en té coneixements; el que és propi dels metges ho pronostiquen els metges; de les eines se n'ocupen els artesans; ara, d'escriure poemes, tant és que siguem savis com llecs, ho fem tots, ací i allà".(trad. Narcís Figueres Capevila)

LA CANÇÓ DE L'APARICI

Benvolguts associats, allò de l'Altell de l'altre dia va estar molt bé. I com que l'Aparici m'ha passat la lletra de la seva cançó, em sembla prou interessant de transcriure-la. És clar que lletra no és cançó, i el qui cantava, l'Oriol Canals, hi va posar molt de formatge.
Em sembla que la cançó és en gran part autobiogràfica, l'Aparici m'ha assegurat que es basa en experiències reals, i això fa que tot plegat sigui molt dramàtic. Alguns associats estan ben trasbalsats.
La cançó com veureu, és una mica llarga, però em sembla que val la pena:


CANÇÓ DE L'APARICI

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            no trobo gust en el que faig,

            perquè em turmenta la qüestió:

            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

            Vaig regirant-me a la pallissa,

            bocaterrosa, de costat,

            potes amunt..., incomodíssim:

            no sé què fer amb el cap enorme,

            ni amb les orelles, estirades

            perquè no quedin sota el cap;

            m'assec a sobre d'un tauló,

            falcat com puc amb dues potes

            tot recolzant la llarga gropa

            contra el puntal de la paret,

            i acabo dret amunt i avall

            damunt les soles de metall,

            escarbotant les llosses dures

            del ventilat terrabastall....

            Apa, dormiu que jo me'n vaig,

            se'm fa petit aquest hostal,

            a veure si voltant pel món

            i canviant de ministeri

            trobo la fi d'aquest misteri,

            perquè estic molt assedegat

            de sapiència

            i la voldria beure a raig.

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            no trobo gust en el que faig,

            perquè em turmenta la qüestió:

            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

            Me n'he anat a la ciutat,

            perquè és un lloc, això m'han dit,

            on hi ha el més bo i més exquisit.

            Primerament, per ser discret

            i passar desapercebut,

            perquè tothom va ben tapat,

            m'he procurat un bon vestit;

            i m'he banyat a la banyera,

            i perfumat a la manera

            de les persones presumides...,

            i ben lligades i a la mida,

            les sabates en els peus,

            entre els humans m'he barrejat.

            I amunt i avall, i avall i amunt,

            per avingudes i carrers,

            entre edificis imponents,

            tot és polit i aprofitat,

            cada teulada té un terrat,

            hi ha molt soroll i moviment,

            tothom treballa de valent;

            i avall i amunt i amunt i avall,

            més que un passeig allò és un ball

            vertiginós, tan estrident

            que se m'escapen els detalls.

            Jo que sóc lent, però tinc talent,

            a poca poc vaig entenent

            del formiguer el funcionament,

            que sobretot, principalment,

            i resumint el que he entès:

            cal oblidar que sóc pagès

            i seguir les indicacions

            ben il·lustrades als plafons:

            ara quiet, ja pots passar,

            en aquest lloc no es pot menjar,

            aquí silenci i treballar,

            ara dormir, ara folgar...,

            i sobretot, l'ordre prescriu,

            que cada cosa té el seu niu,

            si vols fer un riu,

            a l'urinari et cal anar.

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            no trobo gust en el que faig,

            perquè em turmenta la qüestió:

            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

           

Els camps són erms, ben cimentats,  

            enlloc no hi ha ordi ni blat,

            ni les verdures de cap prat,

            menjo només, mig d'amagat,

            en els parterres que hi ha als parcs,

            i ja fa dies que la gana

            em fa pessics en el ventrell...

            Llavors m'he dit: estic cansat

            de caminar contra corrent,

            faré el mateix que fa la gent!

            Ja sóc davant d'un restaurant,

            posats a anar, trio el més gran,

            és pler de gent que van menjant,

            i allà he tingut un fort espant!

            Ai conill Gili!, ai conill Gili!,

            t'hagués donat el meu auxili!

            Què fas a dins de la cassola

            empastifat d'oli roent

            amb farigola entre les dents?

            I el gras Pigat i la Grassona,

            n'han demanat moltes persones...:

            a les graelles, transformats

            en miserables botifarres,

            entre traguets de suc de parra,

            sou la delera dels ganuts...

            I aquell d'allà, ai quin ensurt!,

            ¿no és el gall dindi, en Pericot?,

            que ja ha pagat el seu escot...:

            ell que era sempre el més trempat!,

            amb quina cara d'amoïnat,

            en el trinxant del menjador!,

            junta els palmells per l'oració?

            I m'he sentit un xic violent

            de retrobar la meva gent

            en un lloc tan desavinent.

            No sóc caníbal, ni homicida,

            i encara menys un fratricida,

            i a més a més amb l'espectacle

            se m'ha encongit el receptacle,

            i demano en els cambrers

            per endolcir tanta amargor

            i perquè estic com una esponja:

            suc de taronja,

            i un bol de préssec amb almívar.

           

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            no trobo gust en el que faig,

            perquè em turmenta la qüestió:

            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

            Una assistenta social,

            un pedagog i un manescal

            i tot un munt de personal

            del patracol municipal,

            m'han assegut en una escola.

            M'hi sento un xic encaixonat,

            els altres nens no fan bondat,

            riuen de mi, per les orelles,

            que diuen són descomunals,

            però jo no em deixo atropellar...,

            i a més de dos he fet callar!

            Em trobo força desplaçat,

            malenconia, avorriment,

            ois!, la nyonya decadent,

            van dominant la meva ment;

            les classes són un desgavell,

            tothom xerra pels descosits,

            el més Bon Jan és un bandit,

            i jo no puc reconcentrar-me

            en la qüestió filosofal...

            Llavors l'equip municipal,

            perquè el meu cas és d'interès,

            em fan preguntes magistrals

            i m'estudien al detall;

            en mi han gastat un dineral,

            i finalment, sembla que troben

            quin és l'origen del meu mal:

            diuen que estic acomplexat.

            I sense mandra ni demora,

            m'han estirat en un quiròfan,

            veig arribar la meva hora:

            ai les orelles!, la doctora

            fa el molinet amb les tisores!

            I si no fos perquè he saltat,

            i encara corro desbocat

            com un orat,

            me les haurien escapçat.

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            no trobo gust en el que faig,

            perquè em turmenta la qüestió:

            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

           

            Ara he tingut una pensada,

            com més hi penso més m'agrada:

            obrir el meu cor al senyor Pere,

            home instruït i molt astut,

            és el porter de l'Institut

            de l'Aflicció Filosofal.

            Ho porto a terme tot seguit,

            ja no té espera el meu neguit,

            i això m'ha dit el senyor Pere

            amb gravetat, alçant un dit:

            Tu ets un burro català,

            el burro estrella: el guarà;

            un animal tan assenyat, tan assenyat...,

            que ja va néixer ensenyat!

            tant si fa calda com si neva,

            tothom et vol de convidat

            a casa seva.

            I quan vols ajudar en alguna coseta, desparar taula, fer-te el llit, fregar els plats, prendre una escombra per fer net, o treure ni que sigui la pols oportunista dels mobles del saló, et diuen: “No cal que facis res, de cap manera! Quin privilegi tenir-te a casa nostra!”. I et porten al llit perquè descansis, i t’amanyaguen i et canten i  t’acotxen  

            Ai tra-la-rà!, ai tra-la-rà!,

            jo sóc un burro català,

            el burro estrella, el guarà,

            un animal tan assenyat, tan assenyat,

            que ja va néixer ensenyat.

            Tan si fa calda com si neva,

            tothom em vol de convidat

a casa seva.

            Jo que em tenia per atziac

            i sempre anava enyoradís...,

            si és evident, és evident, és evident que sóc feliç!

            Això del viure és un pastís.

Ai, quin final tan pler d’encís!

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            trobo molt gust en el que faig,

            no hi ha problema ni qüestió:

            ja sé qui sóc, ja sé d’on vinc, ja sé on vaig!

Les cançons de l'Aparici a la llibreria l'Altell de Banyoles

El proper dimecres dia 11 de novembre a les 8 del vespre a la llibreria l'Altell de Banyoles, tindrà lloc l'estrena mundial de les cançons de l'Aparici. No us ho perdeu! Oriol Canals cantarà per primera vegada la Complanta de l'Aparici i la Cançó de l'Aparici. Així mateix, Josep Casadesús, dissertarà sobre els personatges del "Romanço de l'Ambròs i del seu tros", i especialment sobre el nostre Aparici; i Salvador Giralt, l'autor del romanço, en llegirà el començament.
Una festa de les lletres catalanes!

El romanço de l'Ambròs i del seu tros i les cançons de l'Aparici a la llibreria l'Altell de Banyoles

Benvolguts, sembla que és veritat que l'Aparici s'ha fet cantautor, i aviat podrem sentir les seves cançons, concretament el dia 11 de novembre. Això de la fira del burro de Banyoles el té molt excitat, perquè es veu que allà hi concorren moltes amistats i coneguts que aviat podrà veure. Com un botonet de mostra del que fa, us transcric una de les seves tornades:

"Quan el desembre és arribat
i miro els camps encarcarats,
o si ens trobem al mes de maig
i amb rams de flors guarneixo el bast,
o ve l'estiu atrafegat
amb la feinada que hi ha al mas,
o quan s'adorm a bosc el faig,
no trobo gust en el que faig,
perquè em turmenta la qüestió:
Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?"

El favor públic

A ran del que he sentit a dir aquests últims dies, i dels comentaris d'associats i de desconeguts, m'adono que la fama és un dels principals paranys que podem trobar en aquest món. La vanitat, la vanagloria... porca misèria, com acaba de dir algú. Ni Horaci no se'n va poder sostreure. Escolteu que va dir en relació al seu final (és clar que tractant-se d'Horaci, fins i tot la vanaglòria és vana glòria de la bona):

"No serà una ala habitual ni feble la que se m'endurà, poeta transfigurat, a través de l'èter transparent; ja no romandré més a la terra i, vencedor de l'enveja, deixaré les ciutats. No, jo que sóc de sang de pobres, jo, que tu convides, estimat Mecenas, no moriré ni seré empresonat per les aigües de l'Estix.
Ja se'm formen a les cames uns replecs de pell escamosa i per damunt em torno un ocell blanc i em neixen plomes setinades pels dits i pels muscles.
Aviat, més famós que Ícar, el fill de Dèdal, aniré, ocell canor, a visitar les costes del Bósfor gemegós, les Sirtes de Getúlia i les planures hiperbòries". (versió de Josep Vergés)

Una entrevista de Biel Barnils a Salvador Giralt

Ara que farà un any del lliurament del I Premi Punyal de Vic, en Biel Barnils, a la Televisió d'Osona, ha fet una entrevista a Salvador Giralt, el brillant guanyador de la primera (i de moment única) edició del premi, amb el llibre: Romanço de l'Ambròs i del seu tros. Llibre que, per cert, té com a un dels seus principals protagonistes el nostre Aparici. Des dels locals de l'Associació els saludem a tots i els donem l'enhorabona
Us passem l'enllaç: http://www.vimeo.com/6981146

Un cant Il·lusori a la tranquil·litat de la vida rural

Ara que no fa gaire hem estat tan a prop del món rural, em semblen molt adequades les paraules que Horaci posava en boca d'Alfi l'usurer. És un cant il·lusori perquè Alfi, "a punt d'esdevenir un camperol!, va recuperar tots els préstecs per les idus i per les calendes ja cerca on col·locar-los".

Benaurat el que, lluny dels tràfecs,
com l'home d'antigues generacions,
llaura els camps paterns amb els seus bous,
sense els lligams de cap préstec,
i a qui no desperta, com al soldat, la trompeta estrident
ni esgarrifa la mar enfurida,
i evita el fòrum i les llindes superbioses
dels ciutadans poderosos.
Per això, marida els pollancres que es drecen alts
amb els sarments ja crescuts dels ceps,
o contempla errants en una vall reclosa
els seus ramats de bous i vaques
i amb el falçó espurga les branques inútils
i els fa empelts més fruitosos,
o guarda en àmfores netes la mel premuda
o ton les fràgils ovelles;
o quan Tardor, per sobre els camps, treu
el seu cap ornat de fruits en saó
¡quin gaudi collir les peres empeltades
i el raïm que malda per ser com la porpra,
per fer-vos-en ofrena a tu, Priap,
i a tu, pare Silvà, tutor dels termes!
Ara li abelleix de jeure sota una vella alzina,
ara sobre una tofa d'herba;
corren profundes, mentrestant, les aigües riu avall,
en els boscos gemeguen els ocells
i en les deus murmureja l'aigua de les fonts:
tot convida a fer una becaina.
(versió de Joan Carbonell i Manils)

Benvolguts associats. Després de donar-hi moltes voltes, la Junta de l'Associació reunida en sessió plenària, va decidir que no semblava adequat d'introduir en "el núvol" el patracol del reportatge gràfic. L'argument decissiu el va donar el Secretari; va considerar que en els núvols hi ha excés d'humitat i que de cap manera les fotografies es conservarien en condicions. Per això i com a botó de mostra, reproduïm dues instantànies que recullen els moments culminants del concert del Ramat Musical, i de la migdiada.
Si algú estigués interessat en veure l'àlbum complet, ho pot demanar a amicsdelamigdiada@gmail.com.

Una migdiada memorable

Volem felicitar des d'aquestes pàgines els participants a la migdiada de diumenge: l'Orquestra Estocàstica Ramadera, el seu director, el músics tan ben ensenyats, el pastor que els acompanya, i els lectors, la cantant, i també la colla dels adormits que ho van fer molt bé, ah, i sense oblidar el cuiner que també la va encertar. A tots els desitgem la millor de les dormides.

Hem estat informats que a la xarxa existeix un lloc especial que molts anomenen "el núvol" on es poden guardar arxius i fotografies perquè tothom les consulti. Si les nostres investigacions arriben a bon port, aviat tindreu notícies nostres, perquè disposem d'un important reportatge gràfic que ens agradaria d'introduir a l'interior d'aquest núvol (o de deixar-lo en suspensió, no sé com n'hauriem de dir). Hi estem treballant.

MIGDIADA LITERÀRIA A PUIG DE RAJOLS

Apels, amb la col·laboració de l'Associació dels Amics de la Migdiada, us convoca el diumenge 27 de setembre a l'hora de dinar, a Puig de Rajols, per tal d'experimentar els efectes dormitius de la literatura.
L'ordre del dia seguirà un esquema semblant al que segueix:
-Trobada i benvinguda
-Dinar: amanida, arròs (a càrrec del prestigiós cuiner Josep Casadesús), fruita del temps, dolços i cafè
-Migdiada literària:
Una vegada tothom es trobi còmodament instal·lat i en situació horitzontal en un indret ben adequat, a l'ombra o al sol, segons el temps que faci, damunt l'herba o arrepapats entre les pedres i les branques, i no cal dir-ho, si cal, acompanyats amb coixins i vànoves, amb matalassos, amb gandules, amb bancs, amb llits, amb catifes i tot allò que de forma facultativa trobeu indispensable per a la bona marxa dels vostres afers; entre dormida i dormida, procedirem a la lectura o recitat de poemes o proses que els assistents haureu preparat prèviament (i que poden ser vostres o d'altres, adormidors en si mateixos o relacionar-se vagament amb el tema que ens ocupa).

Com arribar a Puig de Rajols: Heu de sortir de l'aparcament de Rupit i agafar, a mà dreta, la carretereta que va en direcció a Vilanova de Sau. Passareu de llarg Sant Joan de Fàbregues i Salt de Sallent, i uns dos o tres quilòmetres després, trencareu per una pista que no és asfaltada en direcció a Montdois. De seguida arribareu a un bosquet d'eucaliptus. Allà podeu deixar el cotxe, si no és un totterreny, i baixar a peu; ho recomanem perquè aquest últim tram és una baixada que després fa de mal pujar; el camí és a mà esquerra, d'uns vint minuts. Puig de Rajols queda a prop de la capçalera del pantà de Susqueda. Amb tot, a cada trencant hi posarem petits indicadors.

Per tal de preveure les mesures d'arròs, agrairíem (si bé no és del tot indispensable), que ens confirmeu l'assistència.

Contactes: Mercè Coma 628042891 -Salvador Giralt 93 8502143
amicsdelamigdiada@gmail.com

Última hora: comptarem amb l'assistència de l'Orquestra Estocàstica Ramadera (el Ramat Musical)

¿No val qualsevol cosa transformar-se en volàtil? Els Ocells, d'Aristòfanes

Perdoneu una petita broma, però amb tant parlar d'ocellets i altres bestioles, i com que la Puput no para de parlar-me d'Aristòfanes i la seva obra tan celebrada els Ocells, no puc estar-me'n de transcriure'n un tros. Escolteu:
"No hi ha res preferible o més bell que tenir ales. Si algú de vosaltres, espectadors, en tingués, quan, fart dels cors de la tragèdia, li vingués ganussa, aquest podria anar volant a casa seva a menjar, i llavors, un cop tip, volaria de nou cap a nosaltres. Si a un de vosaltres, com a Patròclides, li vingués caguera, no hauria d'emmerdar-se el vestit; aixecaria el vol i, després d'haver-se petat i descansat, volaria altra vegada cap aquí. I si entre vosaltres hi ha casualment un adúlter que veu el marit de la seva amant assegut entre els consellers, aquest podria remuntar-se,d'un cop d'ala, d'entre vosaltres, i, quan hagués folgat, volar novament d'allà cap aquí. ¿No val qualsevol cosa transformar-se en volàtil?" (trad. Manuel Balasch)

El poema continu

Amics i amigues, és veritat això que comenta l'Aparici en relació a la transformació de les criatures del nostre Univers, les unes en les altres. Hi ha un llibre d'Ovidi, les Metamorfosis, que ho demostra ben clarament. El nostre Univers és un poema continu que mai no para: una metamorfosi delirant.
Ara en transcriuré el començament, segons la magnífica versió de Jordi Parramon.
La son, el dormir, es troba en estreta relació amb el món abans del món, vull dir els estats anteriors a tot allò que coneixem i que més d'un anomena com a món real; cosa que nosaltres, els Amics de la Migdiada, sabem que no és ben bé així. Anem, anem cap als origens una altra vegada...

Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos
mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,
ajudeu-me a trobar quin fou l'origen del cosmos
i porteu fins el temps d'avui el poema continu.
Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.
No hi havia el tità que portés la llum a la terra
ni les banyes creixents renovava Febe al seu dia,
ni la terra es trobava al mig de l'aire suspesa
fent-li el seu propiu pes d'equilibri, ni amb una abraçada
els litorals del món havia marcat Amfitrite.
Per on la terra es trobés, el mar i l'aire es trobaven
i era inestable la terra, el mar no gens navegable,
l'aire privat de llum; cap d'ells no tenia figura
i es destorbaven els uns als altres: enmig d'una massa
combatia amb el fred la calor, amb l'humit l'eixutesa,
allò tou amb el dur i allò que pesa amb l'ingràvid.

Companys, escolteu que ens diu el Rig Veda

Benvolguts associats, després de tantes trifulgues i tensions com hem viscut últimament en el si de la nostra pacífica associació, i per tal de trencar amb aquest període tan tumultuós, aquest període tan inclassificable..., voldria transcriure un cant del Rig Veda sobre els orígens de l'Univers. Sí, ahir mateix va instal·lar-se en els nostres locals un iogui barbut que viatja amb l'única companyia d'un parell de llibres, i la seva presència està contribuint decididament a enlairar els nostres esperits. Escolteu:

"Llavors no hi havia ni el que hi ha ni el que no hi ha. No hi havia firmament ni cap cel més enllà del firmament. Quin poder hi havia? A on? Qui era aquest poder? Hi havia un abisme d'aigües insondables?
Llavors no hi havia mort ni mortalitat. No hi havia signes de nit i de dia. L'U alenava per la seva pròpia força, en pregona pau. Només hi havia l'U: no hi havia res més enllà.
La fosca estava amagada en la fosca. El tot era fluït i sense forma. Però sobtadament, del buit sorgí l'U pel foc del fervor.
I de l'U sorgí l'amor. L'amor és la primera llavor de l'ànima. La veritat d'això la trobaren els savis en llurs cors: cercant en llurs cors amb prudència els savis trobaren aquest lligam entre el ser i el no ser.
Qui coneix en veritat? Qui ens pot dir d'on i com sorgí aquest univers? Els déus són posteriors al seu origen: qui sap doncs d'on ve aquesta creació?
Només aquell déu que observa des del cel superior: només ell sap d'on ve aquest univers, i si fou creat o no creat. Només ell ho sap, o potser no ho sap."
Rig Veda X. 129 (trad Joan Mascaró)

En el cor de les vacances

Sembla que finalment ha arribat la pau al nostre recer. Els animals que van anar a reunir-se a la sala del Dolmen, es van quedar dolçament adormits i encara clapen. L'Aparici ha tornat a Lloret, diu que vol acabar d'aprofitar la temporada. Les formigues han desaparegut, ningú sap on són. En Franz, que estava molt enfadat amb el estudiants perquè deia que li tiraven préssecs al cap, i altres fruites de temporada, ara resulta que està confraternitzant amb un grupet, i no precisament dels més reposats..; ahir a la nit se sentien les seves cançons, sembla que feien una festa a la cova del jardí. En fi, que això és una bassa d'oli. Només que..., aquest, el Lletraferit de Manlleu, insisteix a recitar poesia a tord i a dret..., i te l'engega tant si vols com si no vols. En Marcial tenia un conegut que es deia Ligurí que feia el mateix. Estava desesperat, mireu què en deia (en versió d'Antoni Cobos):

¿Vols saber què passa que ningú no se t'acosta
de bon grat, Ligurí, i es produeix al teu voltant
l'esbandida i una enorme solitud? Ets massa poeta.
Això és un defecte molt perillós.
Ni la tigresa enfurismada
perquè li han pres els cadells
ni l'escurçó escalfat al mig del sol
ni el malvat escorpí són tan temuts.
Car, digues, qui podria suportar tants sufriments?
Recites quan m'estic dret i recites quan m'assec,
recites quan corro i recites quan cago.
M'escapo cap a les termes: et sento a cau d'orella.
Vaig a la piscina: no em deixes nedar.
Faig tard a un sopar: m'entretens quan hi vaig.
Em disposo a sopar: em fas fugir quan sec.
Esgotat, me'n vaig a dormir: em despertes quan jec.
Vols veure quin mal tan gran és el que fas?
Tot i ser un home just, honrat i noble, fas por.

Jo també temo el nostre Ligurí.

Unes paraules de Virgili

De totes les coses estranyes que han passant últimament a casa nostra, el que m'impressiona més és el cas de les formigues. Fa un parell de dies que evolucionen en el parc del davant, tan uniformades i amb tanta disciplina que em fan una mica de basarda. M'han portat a la memòria aquell passatge de l'Eneida que seguint la traducció de Miquel Dolç diu:

marxa pel camp el negre esquadró i traginen la presa
pel viarany dins l'herbei; les unes duen immensos
grans recalcant l'espatlla i les altres apleguen les colles
i flagel·len les dropes: rebull la sendera de feina.

Uf!

L'Ane et le petit Chien

És sabut de tothom que una lectura pausada d'un bon text pot propiciar la reflexió i a vegades el consol sobre els aspectes més difícils de l'existència. Per això, avui, quan l'Alex m'ha portat aquesta segona faula de La Fontaine, també en traducció de Xavier Benguerel, no m'he pogut estar d'abraçar-lo i dir-li: amic meu, quin text tan oportú!, quin gran consell pels imprudents!, quina lliçó pels qui tenen les orelles massa llargues!

Si exagerem el nostre tarannà,
no farem res amb gràcia:
sempre caurà en desgràcia,
quan se les vol donar de fi, el taujà.
Uns pocs que el Cel estima i recompensa
tenen el do de plaure infús amb la naixença.
Diguem que així convé,
i no, com en la Faula, siguem èmuls de l'Ase
que per ser amable amb l'Amo de la casa
i més volgut encara, va fer-se llagoter.
"¿Qui, preguntava, corrobora
que, aquest Gosset, perquè és bufó,
té dret a viure amb el Senyor,
i ser el company de la Senyora,
i a mi em reservin el bastó?
Què fa, digueu? Dóna la pota,
i a canvi rep un petó al front.
Si perquè m'afalaguin l'haig d'imitar, en prenc nota,
no em sembla res de l'altre món".
Mentre s'ufana d'una tal pensada,
veu l'Amo amb bon humor, taujanament
se n'hi va, i amb la seva peülla escarbotada,
li acaricia el mentó amorosament,
no sense acompanyar, per a millor ornament,
amb el seu bram sonor tal gesta agosarada.
"Oh, quina melodia! Quina finor de tacte!
va dir l'Amo, i ordena: Que em portin el bastó!".
En veure'l, muda l'Ase d'idea i de cançó.
Així s'acabà l'Acte.

L'Ane et ses maitres

L'Alexandre de Macedònia, Alex entre nosaltres, és un home molt il·lustrat, i en relació a les demandes de l'Aparici -això que vol arròs i pastís d'aniversari i no sé quantes coses més- que ens ha fet arribar el seu Emisari, ens passa aquesta faula de La Fontaine que jo us transcric amb molt de gust segons la traducció de Xavier Benguerel:

L'Ase d'un Hortolà es planyia al Destí
perquè el feien llevar a punta de dia.
"Bon goig que el gall salaudi el bon matí,
matinejo més que ell a l'establia.
Total per dur verdures cap al mercat tot l'any,
m'esguerren la dormida", deia l'Ase.
El Destí va commoure's d'aquest plany
i l'animal de bast féu canviar de casa.
De mans de l'Hortolà passà a un Adobador.
La tossa de les pells, la seva mala olor,
a l'insensat Pollí frustraven la taleia.
"Enyoro el primer Amo, es deia en estar sol.
Encara, si més no, quan es distreia,
tombant el cap podia caçar al vol,
de franc, un tros de col,
però aquí, ni una ganga; si n'arreplego alguna
només son garrotades". Canvià de fortuna,
i al rol d'un Carboner
fou inscrit, el darrer.
Més planys. "Doncs, prou, diu la Sort irritada,
em dóna més quimera aquest Rossí
que no pas cent monarques al cap d'una jornada.
S'imagina que és l'únic no prou content amb mi?
Només d'ell haig d'estar preocupada?"

Té raó. N'hi ha massa amb aquest tarannà:
la nostra circumstància amb res no s'acontenta;
la d'ara, la d'avui, és sempre la dolenta.
Cansem el Cel a força d'implorar.
Que Júpiter aculli el prec de tots, i encara
li trencarem la cara.

Neu en el cosmos

Aquí a l'Associació, entre migdiada i migdiada, ens queda una mica de temps que dediquem a la lectura, i encara més en aquesta època tan deliciosa de l'estiu, ara que sembla que torna la calor però encara no en fa prou perquè ens enutgi. "Son sobre la terra", diu l'Omar, i en un passatge que s'assembla molt a aquell poema, en Joyce diu: "neu sobre la terra". Parlar de la neu, a l'estiu, és una cosa ben refrescant. Seguiré la traducció de Joaquim Mallafré. M'haureu de dispensar que el passatge és una mica llarg:
Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aigüamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers, i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.

Son sobre la terra

Benvolguts associats, segueixo amb l'Omar. Això s'està posant una mica pelut, i ja sé que algú em recriminarà que en faig un gra massa, però, fora de la veritat, teniu algun altre interès?:

Son sobre la terra. Son sota la terra.
Sobre la terra, sota la terra, cossos estesos.
No-res pertot arreu. Desert del no-res.
Uns homes arriben. D'altres se'n van.

El vell Omar

Ahir vaig anar al tiberi cantat de Banyoles i vaig escoltar això:

El jardiner amb la regadora
fa que verdegi el gran jardí
i quan arriba la florida
es torna un arc de Sant Martí.
El vell Omar rega roselles
i als camps de blat posa carmí!
També nosaltres,
les nostres roses,
reguem amb vi!, reguem amb vi!

Ah vell Omar! Com em va agradar de sentir dir el teu nom!
Omar Khayyam és un conegut nostre molt admirat. Escolteu-lo:

Els retòrics i els erudits silenciosos s'han mort sense haver pogut entendre's sobre l'ésser i el no-ésser. Ignorants, germans, continuem assaborint el suc del raïm, i deixem que aquests grans homes es regalin amb les panses.

Els de la Font del Vi a Banyoles

Benvolguts associats, la Companyia de la Font del Vi porta el seu espectacle Cantatataula a Banyoles el dia de Sant Joan cap al vespre.
Aquí us poso un enllaç, perquè en aquesta ocasió, a més a més de cantar "la cançó de la migdiada", el "tantes tasses", el "doctor fetge" i etcètera, resulta que el Grup Gastronòmic del Pla de l'Estany faran un sopar que pinta d'allò més bé (he sentit a parlar d'uns pastissets de mel llegendaris, i d'un conill amb mel de Crespià..., és clar que, ara que hi penso, el conill no entra en el menú: sopa de peix, amanida, pollastre de pagès, pastissets de mel...); i vi, és clar, acabat de sortir de la font, o sigui de la bota.
L'enllaç és aquest: http://www.octubredigital.com/aphonica/aphonica2009/default.htm
i encara un altre enllaç:
http://www.lafontdelvi.wordpress.com/

Amigues i amics, que tingueu una bona dormida!

Aquí els teniu

A vegades una imatge val més que dues paraules.
Aquí els teniu: Alexandre de Macedònia i Bucèfal, el nostre advocat.

UN MISSATGE IMPERIAL

El President no es desperta, i jo segueixo amb en Franz: "A tu, a un particular, a un deplorable súbdit, a una diminuta ombra fugida davant el sol imperial vers la més remota llunyania, a tu tot just és que Alexandre de Macedònia, ha tramès un missatge des del llit on agonitza". Diu unes coses, en Franz! El que no sé és com ho sap... I per què el rei em deu haver triat a mi? Però el que això demostra és que a l'hora de la veritat, un ase és més fiable que un cavall, i no cal dir-ho, que una persona.

Una altra confidència d'en Franz

Escolteu, el President segueix adormit. Una nova confidència d'en Franz: "En general tota l'oficina aprova l'admissió de Bucèfal. Tothom es diu, amb seny admirable, que Bucèfal es troba en una situació difícil enmig de l'actual ordenació social i que per això, com també per la seva significació dins la història de la humanitat, es fa mereixedor de tota complaent deferència".
Jo si us he de ser sincer, en Bucèfal el trobo d'allò més normal, amb l'encarcarament propi dels advocats..., però ben normal i corrent. En canvi en Franz... Ja he dit que ens hem fet molt amics... però, veieu com parla? A vegades quan l'escolto em dóna la impressió que estic llegint un llibre.

El Dr. Bucèfal

Bonvolgudes i benvolguts conciutadans de l'Univers, sóc l'Aparici, aprofito ara que dorm el President i com que em se la contrasenya del seu escriptori, per dir-vos quatre coses: M'he fet amic d'en Franz, congeniem, això que els dos som uns marginats ens uneix, i passem moltes estones junts. Escolteu quina notícia m'ha dit aquesta tarda: "Tenim un nou advocat, el Dr. Bucèfal. En el seu aspecte extern recorda ben poc el temps en què era encara el corser d'Alexandre de Macedònia. Qui n'està, però, al corrent, dels detalls, nota certament alguna cosa". Interessant, oi?

VIURE A POC A POC

Reconec que els Amics de la Migdiada no formem un col·lectiu gaire ben informat, però això té els seus avantatges. No parem de rebre notícies engrescadores que desconeixiem. Es veu que hi ha un moviment del qual podreu trobar informació a www.slowfood.es/ que bàsicament son contraris a la vida ràpida i al usar i tirar...; molt interessant! Aquests també son dels nostres!

Aquí teniu l'enllaç per saber més coses de la Companyia de la Font del Vi i del seu tiberi cantat: CANTATATAULA

http://www.lafontdelvi.wordpress.com/

CANTATATAULA

Amics i amigues de la migdiada, bones notícies! He sabut que la Companyia de la Font del Vi, el 31 de maig, presenta un espectacle a Olot que es diu: CANTATATAULA. És un tiberi cantat, vull dir que la gent menja i beu, això barrejat amb unes músiques i unes lletres que fan que el menjar, en els plats, saltironegi; i de retruc, el cor, en el pit, també fa uns bonics saltirons. L'altre dia els vaig escoltar mentre assajaven, i en beure i tastar, i fins i tot cantar amb ells, em vaig dir: aquests son dels nostres! I sabeu el més bo? Acaben l'espectacle amb la Cançó de la Migdiada!
Escolteu què diuen:

Ha tornat la Primavera!
Era un pàl·lid xampinyó
en una espluga
en el cor de les Alberes;
n'ha sortit un menairó
i ja belluga!
(què s'ha de dir què s'ha de fer
què s'ha de dir què s'ha de fer...)

No és la meva intenció d'anar publicant fotografies dels nostres associats, però en Licor i en Polo han insistit que publiqui una fotografia de l'Aparici, perquè els hi ha semblat que estava patint un atac de gelosia; es veu que els ases ho son molt de gelosos. En fi, per la pau de la família, aquí ve aquesta on podeu admirar les seves habilitats amb el teclat.

Animals dormidors, uniu-vos!

Com ja sabeu l'Associació dels Amics de la Migdiada promou la fraternitat universal entre tots els éssers dormidors d'aquest planeta, i és per aquest motiu que en els nostres locals tenen cabuda tota mena d'animals.

Aquí teniu una bonica fotografia dels darrers socis que s'han afiliat a la nostra associació: el Licor i el Polo a la sala de lectura.

ELS NOSTRES MESTRES

Com sigui que parlant en general els animals ens porten un gran avantatge en la pràctica de la migidiada, per això els hi diem "els nostres mestres". El que no havia vist fins avui és un gat que llegís. L'he trobat en un correu enviat per L'Òscar R., i si aconsegueixo de superar unes petites dificultats tècniques, aviat el podreu veure. El que ara mateix em pregunto és si es tracta d'un cas aïllat, o si no ho és tant..., perquè sense anar més lluny, el nostre Aparici té uns coneixements lingüístics considerables... Els animals tenen molt de temps i els humans cada dia que passa en tenim menys. És clar, juguen amb avantatge! Maleida pressa!

Bé, la imatge de l'Òscar no és ben bé aquesta (els problems tècnics... uf!), però aquí a dalt teniu un bonic exemplar de gat de biblioteca.

LA PORTA DE LA SON

Com sigui que se m'ha preguntat moltes vegades sobre el País de la Son i sobretot com arribar-hi, us transcric la continuació del text anterior d'Ovidi, que dóna algunes pistes més sobre on es troba aquest país tan singular:
Al forat de l'avenc els cascalls abundosos floreixen
i herbes en gran quantitat, de les quals la nit fa collita
per escampar-ne el suc, amb el rou, per les terres obagues.
No fa soroll la porta en girar damunt les frontisses:
no n'hi ha cap a la casa, i ningú no vigila els accessos;
sols al mig de l'avenc un llit de banús i de plomes
s'alça, tot d'un color, recobert de fosques cortines
on hi ha el déu estirat, reposant amb els membres ben laxos.
Pels voltants, escampats, imitant figures diverses,
jeuen tans somnis lleugers com espigues té una collita,
o com fulles un bosc, o grans de sorra una platja.

EL PAÍS DE LA SON

Seguint el curs de les nostres investigacions en relació al País de la Son, Ovidi ens dóna algunes pistes per arribar-hi. Les transcric literalment perquè aquests darrers dies se m'ha demanat amb insistència la direcció d'aquest país. Escolteu, els qui no podeu dormir; llegiu amb atenció, pssss....:

S'obre un avenc profund a prop del país dels cimeris,
com excavat, que del Son profund és casa i capella:
mai amb els raigs naixents, ni al mig del seu curs, ni a la posta,
Febus no hi pot arribar; de la terra surt una boira
que amb la fosca es barreja, i la incerta llum del crepuscle.
L'au matinera de cap encrestat no crida l'aurora
amb els seus cants, aquí, ni amb la seva veu el silenci
trenquen els gossos atents, ni l'oca, més llesta que els gossos;
ni animals de corral, ni feres, ni branques mogudes
per l'oreig, ni clamors de llengües humanes no hi sonen:
tot és un mut repòs; només surt del fons de les roques
l'aigua del riu Leteu, que s'escola fent un murmuri
i convida a la son, el corrent, en xocar les pedretes.

Lo badall no ment

No sé exactament per quin motiu l'altre dia es van apagar els llums en aquest bloc i vam quedar a les fosques fins avui. "Aprofiteu, dormiu una llarga migdiada!", us deia jo des dels locals de l'associació, però no se si m'heu pogut sentir.
Ara que ja ens hi tornem a veure, m'agradaria continuar amb el tema badallaire. Mireu què he sentit quan donava un tomb per Manresa:
"Lo badall no ment: son, gana, o enamorament"

Associació dels Amics de la Migdiada: Badalls i més badalls

Associació dels Amics de la Migdiada: Badalls i més badalls
http://robelfu.blogspot.com/2007/12/el-plaer-de-badallar.html

Badalls i més badalls

L'altre dia, entre badall i badall, em preguntava perquè el badall està mal vist socialment.
Quan badalles en una reunió, la gent et mira de reüll; si badalles en un espectacle, també. Si algú t'està parlant i et poses a badallar, el qui parla es desconcerta, afluixa... I em sembla que he descobert el motiu: el badall s'encomana.
Però sabieu que un badall també pot ser un signe d'amor?

Els Prats de la Mandra

He sentit a dir que cap a Olot hi ha un indret que en diuen els Prats de la Mandra. Em sembla admirable. Algú en sap alguna cosa? Perquè s'està escampant la brama que aquest estiu farem una migidiada en algun bosc o en algun prat...; una migdiada col·lectiva. Jo ho aprovo. I tant, podria ser molt interessant un intercanvi d'experiències..., i la pràctica, compartir l'activitat, vull dir la dormida. Què en penseu?

Una garrofa d'or?

Aparici, Aparici, tu rumies per vici!
Va, ara et posaré un enigma, que se que t'agraden molt. És d'en Marià de Vic, el de la Musa Vigatana:

Passant Pere en un camí
a cavall del ruc d'en Pau
el ruc ensopega i cau,
i en Pere també el seguí.
Cridà Pere ab gran verí:
"Llamp te matàs, ruc d'en rave!"
I com Déu se l'escoltava
pujà al cel de l'ase el bram
i baixant luego un llamp
matà al ruc que no bramava.

Pregunto

An en Pau, per no deixar-lo
sense ruc i ple de fam,
deu pagar-li el ruc el llamp
o en Pere per desitjar-lo?

Eh?

No és veritat! No és veritat!

En Salvador Giralt, guanyador del premi Punyal de Vic, ens havia dit que mai no havia guanyat cap premi impotant, i veieu aquest enllaç!, va guanyar el premi Arroba de Oro l'any 2002!

http://www.arrobadeoro.com/2003/2002.htm

Senyor guanyador, em sento una mica estafat, nosaltres, els de la migdiada no anem amb secretets i juguem sempre amb les cartes destapades!

Encara una nadala

Us transcric aquesta nadala que ha enviat una veu anònima i que per cert em recorda molt una que es troba a "Cançons nadalenques del segle XV" aplegades per Josep Romeu i Figueres a can Barcino. Escolteu, escolteu...



Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses mi mandava no menjàs porcell,
ni de carn de truga ni peu de vedel;
venguda és la Verge ab son fil tan bel
Qui tot ho renogua ab novela ley

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses mi mandava no beguessa vi
si inhich no era, de vespre ni matí;
venguda la Verge, quins diu en axí:
que beguam de tot, sol que sia fi.

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses me mandava no menjassa peix,
si scata no havia, per negruna res;
venguda es la Verge que ens diu en aprés
que mengem de tot, sol que bon sabés

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses me mandava no menjassa carn,
si no és cacera per la fe d'Abram;
venguda és la verge qui.ns trenque.l liguam
Sols que grassa sie, prech-vos que n'ajam.

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses me mandava tenir lo sabbaç,
venguda és la Verge qui.n ha contrast,
e diu que.l sant diumenge sia ben guardat
E si.o complim a Jeshuchrist sirà grat.

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.